Indrets

La Boca de la Mina era un passeig molt utilitzat com a zona d’esbarjo per la gent de Reus i de l’entorn, en què hi destaquen les tonalitats grogues i ocres i les formes originals de la natura. Antoni Gaudí, juntament amb Eduard Toda i Josep Ribera, sovint feia excursions per les rodalies de Reus, entre les quals hi figurava la Boca de la Mina. 

El passeig de la Boca de la Mina es troba arbrat amb plataners de grans dimensions a banda i banda; és dels pocs espais presents que encara mantenen les característiques dels passejos antics: amb arbres que permeten trobar la frescor en els dies de més calor, així com gaudir dels dies de sol, sense pavimentar, que van esdevenir un espai clau per a l’esbarjo i les relacions socials. Presenta un elevat valor patrimonial, ja que manté encara algunes explotacions d’avellaners, com una petita mostra del conreu que va modelar durant dècades el paisatge d’aquestes contrades. 

La ruta del passeig de la Boca de la Mina a Reus és un itinerari d’uns 5 km amb poc desnivell i apte per a tota la família. Es tracta d’una ruta circular que arriba fins a l’Institut Pere Mata i en la qual es poden observar altres elements modernistes, característics de Gaudí, com les xemeneies de la fumera del Molí dels Sanromà.

Descarrega-te’n el recorregut aquí.

Joan Miró se sentia plenament identificat amb el Camp de Tarragona. En una carta a Lola Anglada (21-7-1915), diu: «Jo em trobo en aquesta terra de foc i mar blau, molt blau. Déu l’ha fet ben formós, aquest país del Camp de Tarragona! Aquí jo treballo molt, treballo desesperadament.» Són els estius intensos al mas de Mont-roig, quan pinta una sèrie de dibuixos de les feines del camp i del port de Cambrils. Per exemple, hi veiem pagesos amb carro o treballant, dones arreglant les xarxes de pescar, grups de pescadors descarregant peix o escenes de mercat (de peix i de productes del camp). En una altra carta a Anglada (7-8-1915), Miró descriu: «He arribat novament a aquesta terra de llum i mar, de pagesos molt vermells de galtes i forts com aquestes muntanyes i barques amb veles molt blanques, que treuen peixos de molts colors…» Segons el fotògraf E. Scheidegger, també: «A Miró le fascinaba todo esto y le inspiraba para su trabajo. Me encargó que plasmara en mis fotografías todo este mundo del mar…» Cambrils, a principis del segle XX, era l’estació de tren més propera al Mas Miró, a uns set quilòmetres, i també hi havia bona carretera per anar-hi de visita o a pintar. L’any 1917, Miró hi va pintar dos quadres: Cambrils, la platja i Cambrils, el port. En una carta a Lola Anglada (18-9-1917), li explica la vida al Mas i com treballa a Cambrils: «Dia admirable, ben lluminós, música de colors. Festa de la verema i trepitjar els raïms. […] Aquesta tarda, després de dinar… en bicicleta, gomes ben inflades, carretera rodant per les dues lleugeres rodes. Arbres, vinyes, oliveres, pins, una faixa de platí. En pocs minuts a Cambrils davant d’una tela i cavallet. El mar, barques, gossos que empaiten als galls. Brava gent de la mar… Després del treball arribo a casa cansadíssim, poc disposat a acabar d’esprémer el cervell. Nit, després de sopar, a dormir el somni dels que caven la terra i la llauren…»

Font destacada: Juncosa Vecchierini, Elena. «Mas Miró (Mont-roig). Aportaciones documentales a uno de los espacios creativos de Joan Miró». Premi Pilar Juncosa d’Investigació 2011 (Fundació Pilar i Joan Miró, Mallorca), inèdit.

A l’interior dels Ports, s’hi pot visitar la cova o balma (coveta dels Ullals de Morago) en què Picasso i el seu amic Manuel Pallarès es van estar l’any 1898 i, probablement, allí van decidir fer vida «primitiva» als Ports durant l’estiu i treballar-hi, mentre Picasso s’acabava de guarir d’una malaltia.

«Les meves sensacions més pures les vaig experimentar en una gran forest d’Espanya (els Ports d’Horta) quan, als setze anys, m’hi vaig retirar a pintar.»

Pablo Picasso va viure un temps als Ports, on dormia en una cova amb el seu amic, fill d’Horta de Sant Joan, Manel Pallarès. 

La cova (anomenada tradicionalment coveta dels Ullals de Morago) es pot visitar seguint l’itinerari senyalitzat pel Parc Natural dels Ports. És un recorregut d’uns 3 km, circular, de dificultat baixa. Amb una durada aproximada de 1 hora, ideal per fer en família.

L’itinerari parteix de l’àrea de lleure de La Franqueta, situada a la vora del riu dels Estrets. La zona és de fàcil accés, amb una bona oferta de senders i dos espais interpretatius a l’aire lliure, el del mas de Quiquet i el de la Marbrera.

Descarrega-te’n el recorregut aquí.

Des de l’Ecomuseu dels Ports, us informaran dels diversos itineraris pel parc natural amb Horta de Sant Joan com a porta d’entrada, enmig de frondosos boscos, roca calcària i fauna salvatge. També us sorprendran per la seva bellesa les piscines naturals de les Olles i els assuts de Lledó. Hi podeu fer una bona parada per refrescar-vos!

És conegut el fet que a Joan Miró en ocasions el trobaven assegut en marges de pedra seca esperant la posta de sol, sovint cap al costat de ponent de la seva finca, al Tancat, un tros de terra de secà amb garrofers a prop del barranc de Rifà. També existeixen fotografies del pintor en els marges del camí Vell cap a l’ermita de la Mare de Déu de la Roca. Miró, sens dubte, admirava les construccions de pedra seca pel seu component artesanal, per la mestria que demanaven als pagesos experts en aquell art de col·locar les pedres en les posicions exactes i amb les mides més adequades perquè se sostinguessin sense cap material que les unís i, alhora, fessin un efecte visualment bell i que definia amb ordre tot el territori de Mont-roig i els seus voltants. En un quadern de 1940-1941, conservat a la Fundació Joan Miró de Barcelona, parlant dels seus inicis en l’escultura, diu: «[…] partir de pedres, retocant-les, de trones d’arbres…» Les trones són construccions circulars que es feien a les soques dels arbres, amb terra a l’interior, per protegir els arbres joves dels cops forts de vent a Mont-roig.

Al llarg de la història i arreu del món, on hi ha hagut pedra s’ha aprofitat de la millor manera possible, ja fos en forma d’eines o com a matèria primera de diverses construccions. Al municipi hi ha més d’un centenar de barraques de pedra seca catalogades; algunes de les quals són monumentals. Aquestes construccions, fetes pels pagesos més especialitzats, presenten un bon estat de conservació i una notable diversitat d’estils i formes. 

Per conèixer les barraques de pedra seca hi ha un itinerari fàcil de seguir que permet gaudir del paisatge i d’onze barraques de mèrit, ja que s’admiren i es coneixen importants construccions com els castells o les esglésies, però també hi ha aquestes modestes barraques que han bastit l’home humil per fer més planer el dur treball de la terra. Ruta per lliure, a peu i en cotxe.

Descarrega-te’n el recorregut aquí.

Entre les parts muntanyoses del Penedès i el mar, s’hi estén aquesta estreta zona planera, envoltada de camps de vinyes, que ha servit com a via de comunicació des de l’antiguitat; en aquest sentit, els camins que unien el Vendrell i la platja de Sant Salvador eren molt usats pels carros que transportaven vi, ja que aquesta platja va arribar a ser un dels principals ports d’exportació d’aiguardent i vi. Per aquest motiu, molt sovint Pau Casals feia aquest itinerari quan baixava a l’ermita i a la platja de Sant Salvador amb la seva mare.

Podem fer aquest recorregut a través de la via verda per fer a peu, corrent o caminant, que uneix el Vendrell amb una de les seves platges, la de Sant Salvador. Es tracta d’un itinerari sense dificultat, apte per a totes les edats, i per fer en qualsevol època de l’any. 

Descarrega-te’n el recorregut aquí.

Recentment, s’ha demostrat que Antoni Gaudí també es va inspirar en els relleus de les roques vermelles del Camp. Concretament, en un paratge proper i amb la mateixa geologia (roques granitoides i granodiorites rogenques amb perforacions i formes ondulades infinites produïdes per la força del vent) que l’Espai Natural de la Mare de Déu de la Roca, el coll de la Desenrocada, situat a l’encreuament dels antics camins que anaven als pobles de l’Argentera, Vilanova d’Escornalbou i Colldejou, i era un lloc familiar i de pas en temps de Gaudí. En aquest paratge natural és possible contemplar moltes roques que tenen una gran similitud amb element emblemàtics de l’obra gaudiniana, la són les xemeneies, la façana i les portes de la Pedrera; els pilars i el drac del Park Güell o els balcons de la Casa Batlló. 

«Tot surt del gran llibre de la natura.»

«La línia recta pertany a l’home, la línia corba, a Déu.»

«L’arquitectura és l’ordenació de la llum.»

Us recomanem fer-hi una ruta a peu des de l’Argentera, cap al cim del coll Rodó i fins a trobar l’indret ple de formes de pedra arenosa vermella de la Desenrocada.

Segons alguns testimonis, Antoni Gaudí hauria vingut al món al mas de la Calderera i, l’endemà, el 26 de juny de 1852, va ser batejat a Reus a l’església Prioral de Sant Pere, tal com indica la fe de baptisme. La finca de Riudoms pertanyia a la família d’Antoni Gaudí des del segle XVIII i va ser coneguda com de la Calderera especialment a partir de quan l’àvia paterna, Rosa Serra Torroja, va quedar vídua de Francesc Gaudí Salvany, calderer d’ofici. Situada a poc més d’un quilòmetre del poble, a tocar de la riera de Maspujols, és travessada per la mina de Sant Isidre, una de les moltes que nodreixen el terme de Riudoms de nord a sud. Els dos plataners centenaris davant el mas i l’era foren alguns dels espais més freqüentats per l’infant Gaudí. El mas era «el racó del món que més s’estimava», segons el seu biògraf Joan Bergós.

El mas de la Calderera original només estava format per la caseta principal de dos pisos; les construccions adjacents van venir després dels Gaudí. S’hi conreava principalment vinya, però a partir del contracte de masoveria s’hi van plantar avellaners i olivers. La planta baixa estava dedicada a la mula i les eines, mentre que la primera planta era una sala sense parets; únicament tenia una tela al mig com a separació per a quan, esporàdicament, s’hi quedaven a dormir; si no servia principalment per guardar la collita. La família Gaudí hi va passar llargues estades, sobretot estivals.

L’any 1993 va ser declarat bé cultural d’interès local; actualment, és de propietat privada.

Les formes naturals de l’Espai Natural de l’Ermita de la Roca motivaren un jove Miró a deixar fruir la seva influència cezanniana i va pintar-hi el seu color roig «envinagrat». Deia Miró, a més, que el secret de la seva obra era l’equilibri. La posició de l’ermita de Sant Ramon, veïna de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca, amb les seves formes cúbiques del penyal roig i tot el conjunt, desafiant les lleis de l’equilibri, van captar l’atenció del geni. De fet, el quadre Mont-roig, Sant Ramon (1916), pintat des d’un punt proper, és la visió des del darrer tram del camí Vell del conjunt de formes fantasioses i equilibrades de l’ermita i les roques. Miró anava sovint fins a la muntanya roja; el recorregut pel camí Vell de l’Ermita des del Mas era molt habitual en les passejades de la seva vida quotidiana i, fins i tot, s’hi aturava a refer algun marge de pedra seca. Les formes geològiques tan característiques produïdes en les roques i les cavitats granitoides i granodiorites d’edat paleozoica per l’erosió de la força del vent en la muntanya i l’Areny deia que li recordaven l’obra d’Antoni Gaudí.

«L’ermita de la Mare de Déu de la Roca sempre ha estat un gran impacte per a mi. Té una força enorme. Les pedres em recorden molt l’arquitectura de Gaudí. També hi ha l’ermita de Sant Ramon, on sovint hi sobrevolen corbs. És una cosa molt impressionant, allà penjada. I, aquell color roig envinagrat que dona nom al poble: Mont-roig, és a dir, muntanya roja.»

L’any 2022 la Generalitat de Catalunya va declarar bé cultural d’interès nacional, en la categoria de monument històric, l’ermita de la Mare de Déu de la Roca, a Mont-roig del Camp. L’ermita és un conjunt edificat documentat des del segle XIII, situat en un indret privilegiat de domini sobre el territori del Camp i amb connotacions simbòliques i llegendàries molt arrelades. És un santuari marià ubicat en els estreps de la serra de l’Areny, la qual està farcida de coves i de roques modelades per l’erosió del vent des de l’època del triàsic i amb formes sinuoses infinites. La posta de sol des de la muntanya de l’Areny és un imperdible!

Hi podeu accedir fàcilment a peu seguint el GR 192, o fer-hi alguna de les diverses rutes de senderisme de Mont-roig Miami. D’altra banda, també és molt interessant la ruta de les barraques de pedra seca del municipi.

La platja i l’ermita de Sant Salvador és per a Pau Casals el vincle permanent amb la seva terra i la seva infantesa. Quan era petit, la seva mare el portava sovint a l’ermita romànica de Sant Salvador, en la qual explica que va descobrir el sons del vent que es filtrava i xiulava a través dels petits finestrals i el sentit de la llum mediterrània.

L’ermita de Sant Salvador del Vendrell, documentada des del segle XI, és considerada una de les construccions més antigues del municipi. Durant segles va ser la primitiva església i parròquia del Vendrell, fins que a inicis del segle XIV, a causa dels atacs pirates, el bisbe Ponç de Gualba va traslladar la parròquia al nucli de la vila.

Tot i l’origen romànic, l’aspecte actual és fruit de les nombroses reformes posteriors, que en van transformar completament l’estil. L’edifici, situat al barri marítim de Sant Salvador i molt a prop del mar, és d’una sola nau rectangular amb volta de canó. La façana emblanquinada s’obre amb una porta d’arc escarser i una espitllera, i es corona amb una espadanya i un portal refets a principis del segle XX.

A prop de la casa natal de l’arquitecte, a la confluència dels carrers Santa Anna i Amargura, trobem l’escultura «Gaudí nen», obra de l’escultor reusenc Artur Aldomà Puig, inaugurada l’any 2002 coincidint amb la commemoració del 150è aniversari del naixement de Gaudí a Reus.

Es tracta d’una escultura de bronze d’1,10 metres que representa Antoni Gaudí en la seva infantesa, assegut en un banc i jugant a bales. Les boles daurades que l’acompanyen tenen un efecte rotatori i permeten a l’espectador descobrir el nom del geni en fer-les girar.

Aquest és un dels espais que es poden visitar dins la Ruta Gaudí Reus, un itinerari que convida a descobrir els racons i les vivències de l’arquitecte a la seva ciutat natal.

Picasso, també tenia a prop muntanyes amb una presència màgica en les seves dues estades a Horta de Sant Joan, que van marcar profundament la seva obra. 

La muntanya de Santa Bàrbara d’Horta s’enfila recargolant-se i amb formes punxegudes cap al cel. Als seus peus hi ha el convent de Sant Salvador d’Horta (o de la Mare de Déu dels Àngels), amb una església que representa el millor exemple d’arquitectura religiosa templera a Catalunya. Tot el conjunt està declarat monument historicoartístic. Va pintar aquell paratge en La processó al Convent (1898). 

Per altra banda, el convent de Sant Salvador, així com la muntanya de Santa Bàrbara, han estat dos elements que marquen la identitat dels habitants d’Horta de Sant Joan. En aquest sentit, la muntanya de Santa Bàrbara també va suposar un element identitari per a Pablo Picasso, que la va pintar en múltiples ocasions en els seus inicis en el cubisme, en la segona visita al municipi.

Un cop arribats al peu de la muntanya de Santa Bàrbara, al convent, la lleugera ascensió a la cova de Sant Salvador ofereix, des d’arran de les parets de conglomerats, una visió panoràmica sobre el relleu i el mosaic de la Terra Alta, així com sobre el poble d’Horta de Sant Joan, el qual es troba encimbellat, ja que és una excel·lent mirador natural.  

Val la pena descobrir un element més dels paisatges de Pau Casals: les construccions de pedra seca. Sant Vicenç de Calders és el punt més agrícola del municipi del Vendrell i al seu voltant s’hi pot trobar un patrimoni ampli i variat de pedra seca. En aquesta ruta de Pedra Seca coneixerem no només les barraques més interessants i originals, sinó altres elements que s’engloben dins d’aquesta tècnica tan pròpia del territori, com ara pous o marges centenaris. A càrrec de l’Associació de Veïns de Sant Vicenç de Calders. 

El mapa de Camins del Vendrell inclou el mapa topogràfic del terme municipal, les corbes de nivell, la xarxa hidrogràfica i els itineraris de senders per fer a peu o amb bicicleta. El Patronat Municipal de Turisme, juntament amb la Regidoria de Medi Ambient de l’Ajuntament del Vendrell, van editar una nova versió del mapa de camins del Vendrell, en què es poden descarregar al GPS les rutes.

Us pot interessar explorar la ruta circular de la Pedra Seca a Sant Vicenç de Calders. O altres rutes de senderisme del Vendrell.

Joan Miró tenia l’hàbit de baixar diàriament des del Mas de Mont-roig fins a la platja de la Pixerota a nedar i fer gimnàstica. Li agradava recollir-hi pedres, arrels i canyes per fer escultures, i altres objectes que el mar arrossegava i que després li servien d’inspiració per a les seves obres. Alguns d’aquests encara es conserven al seu taller de Mas Miró. A la vora del mar, també hi va trobar la inspiració per crear una de les seves primeres obres pictòriques, Platja de Mont-roig (1916). 

​​«La platja de Mont-roig és d’una gran bellesa, és molt estimulant per a mi. Des de la platja i mirant cap a la muntanya es veuen unes formes punxegudes que són molt impressionants. Allà, a prop de la Caseta dels Carabiners, hi havia un majestuós pi. Anava cada dia corrent des del Mas fins a la platja. Em posava per perdre grassa una mena de cotilla com aquella que encara ara es posen els boxejadors i els jugadors de futbol, i damunt un jersei de llana. Em feia suar molt. Quan arribava a la platja, la suor em regalimava com aigua; em treia el jersei i em posava a fer gimnàstica. Finalment, em tirava a l’aigua i després prenia un bany de sol. A la platja sempre hi recollia coses. Veia un objecte, una arrel o una petxineta i m’hi sentia atret. Ho agafava, ho estudiava. M’estimulava molt.»

Des del Mas Miró, en el trajecte cap a la platja de la Pixerota, entre camins marcats per les roderes dels carros i barrancs farcits de vegetació, Joan Miró hi troba el fonoll aromàtic, les atzavares florides amb branques de formes piramidals (que fins i tot fan pensar en el símbol mironià de l’escala de l’evasió), les figueres dolces (que tant agradaven al pintor), els canyars florits de blanc i els pins singulars que sovint es podien veure abans d’arribar a les platges naturals i salvatges de Mont-roig.

Font destacada: Juncosa Vecchierini, Elena. «Mas Miró (Mont-roig). Aportaciones documentales a uno de los espacios creativos de Joan Miró». Premi Pilar Juncosa d’Investigació 2011 (Fundació Pilar i Joan Miró, Mallorca), inèdit.

«La bellesa de Catalunya em nodreix des de la infància. I quan tanco els ulls, veig el mar de Sant Salvador, i la vila marinera de Sitges, amb les petites barques de pesca a la sorra, les vinyes, les oliveres i els magraners del camp de Tarragona, el riu Llobregat i els pics de Montserrat. Catalunya és la terra on vaig néixer i l’estimo com una mare.»

La primera ocupació de la zona es remunta al segle XI. I, al segle XVIII, des de la platja de Sant Salvador, s’embarcava aiguardent i vi cap als ports d’Amèrica i Europa. Per això, hi havia sempre una gran activitat, fruit de l’intercanvi comercial i social. La platja de Sant Salvador és per a Pau Casals el vincle permanent amb la seva terra i la seva infantesa. Quan era petit, la seva mare el portava sovint a l’ermita romànica de Sant Salvador, en la qual explica que va descobrir el sons del vent que es filtrava i xiulava a través dels petits finestrals i el sentit de la llum mediterrània. Solien fer llargues passejades per la platja i, al llarg dels anys, s’hi va fer construir la casa d’estiueig, on retornava cada estiu després de les seves gires per tot el món per descansar i retrobar-se amb la família i els amics. Casals va ser sempre un gran enamorat del mar… la llum intensa, la remor de les onades, la sorra de la platja, l’olor de l’aigua salada, els elements naturals marins…

«Algunes de les estones més divertides de la meva vida les he passades jugant a tennis, muntant a cavall, nedant… I era possible portar-les a la pràctica gràcies a la proximitat de Sant Salvador, on tenia la meva anhelada platja.»

A la costa del Baix Penedès, Pau Casals hi feia llargues passejades, entre espais naturals, en un barri mariner per excel·lència. Es relacionava molt amb els pescadors de la platja de Sant Salvador, de qui n’admirava la feina i la fortalesa, i feia elogi dels seus veïns, els mariners.

«No crec que passi un dia de la meva vida en què no miri de nou amb sorpresa el miracle de la natura.»

L’àrea natural de les Madrigueres és un espai litoral d’unes 30 ha, situat al nucli marítim de Sant Salvador del Vendrell, en el qual es demostra el triomf de la natura. Comprèn l’antiga llera de la riera de la Bisbal i els terrenys inundables adjacents, des de la via del tren fins al mar. Es tracta d’un espai que no ha estat urbanitzat i on encara s’hi poden trobar zones agrícoles derivades dels antics usos agraris tradicionals que ja han desaparegut. És una zona de petites dimensions però amb diversitat d’hàbitats: platges de sorra i dunes, llacunes litorals amb jonqueres i canyissars, bosquines mediterrànies i màquies amb alzines. Hi crien nombroses espècies d’ocells, com el corriol. A la vora de la platja hi ha un búnquer de la Guerra Civil. En general, té un elevat interès ambiental i paisatgístic, pel seu caràcter singular en un entorn litoral totalment urbanitzat i pel seu paper com a corredor ecològic entre el mar, els camps i les muntanyes interiors. Un espai ideal per anar-hi a veure una posta de sol després d’un dia d’excursions i connectar en harmonia amb el planeta!

«Vol saber on trobar el meu model? Un arbre creix cap amunt, aguanta les branques i aquestes, successivament, les seves branquetes i aquestes, al seu torn, les fulles. I cada part individual ha estat creixent harmoniosament, magníficament, després que Déu, l’artista, el creés.»

Antoni Gaudí, conegut a Riudoms com l’Anton de la Calderera, jugava entre els arbres del pinar del Sec i altres pinars dels voltants, i en les lleres de la riera de Maspujols i el rieró de Riudoms. La inclinació, a causa de la força del vent, d’aquells grans troncs, immensos als ulls d’un infant, segurament li van suggerir com aprofitar aquella naturalesa per fugir de les línies rectes en les seves obres, com en les columnes del Parc Güell o les de l’interior de la Sagrada Família acabades en forma de capçada.

En les seves crescudes intermitents, la riera ha arrossegat tota mena de materials que resten dipositats en la seva llera. L’infant Antoni Gaudí hi devia remenar els sediments a la recerca de materials que es convertien en tresors i se’ls enduia cap a casa. La riera esdevé un eix vertebral de diversos assentaments humans al llarg dels segles. A banda i banda del seu curs s’han trobat restes arqueològiques. Riudoms compta amb vint jaciments històrics registrats des dels d’època prehistòrica, passant pels romans i fins als més propers als nostres dies. Concretament, n’hi ha un de registrat des del 1850 que era un forn d’argila, del qual sembla que el petit Gaudí hauria rescatat fragments de peces. També anava pels camins dels masos i se centrava en la vegetació allunyada dels punts d’aigua.

Actualment, la riera és un espai actiu de passeig habitual entre els habitants i els visitants de Riudoms.

És conegut el fet que a Joan Miró en ocasions el trobaven assegut en marges de pedra seca esperant la posta de sol, sovint cap al costat de ponent de la seva finca, al Tancat, un tros de terra de secà amb garrofers a prop del barranc de Rifà. També existeixen fotografies del pintor en els marges del camí Vell cap a l’ermita de la Mare de Déu de la Roca. Miró, sens dubte, admirava les construccions de pedra seca pel seu component artesanal, per la mestria que demanaven als pagesos experts en aquell art de col·locar les pedres en les posicions exactes i amb les mides més adequades perquè se sostinguessin sense cap material que les unís i, alhora, fessin un efecte visualment bell i que definia amb ordre tot el territori de Mont-roig i els seus voltants. En un quadern de 1940-1941, conservat a la Fundació Joan Miró de Barcelona, parlant dels seus inicis en l’escultura, diu: «[…] partir de pedres, retocant-les, de trones d’arbres…» Les trones són construccions circulars que es feien a les soques dels arbres, amb terra a l’interior, per protegir els arbres joves dels cops forts de vent a Mont-roig.

Al llarg de la història i arreu del món, on hi ha hagut pedra s’ha aprofitat de la millor manera possible, ja fos en forma d’eines o com a matèria primera de diverses construccions. Al municipi hi ha més d’un centenar de barraques de pedra seca catalogades; algunes de les quals són monumentals. Aquestes construccions, fetes pels pagesos més especialitzats, presenten un bon estat de conservació i una notable diversitat d’estils i formes. 

Per conèixer les barraques de pedra seca hi ha un itinerari fàcil de seguir que permet gaudir del paisatge i d’onze barraques de mèrit, ja que s’admiren i es coneixen importants construccions com els castells o les esglésies, però també hi ha aquestes modestes barraques que han bastit l’home humil per fer més planer el dur treball de la terra. Ruta per lliure, a peu i en cotxe.

Descarrega-te’n el recorregut aquí.

«L’art gòtic és imperfecte: és a mig resoldre, és l’estil del compàs, de la fórmula de la repetició industrial. La seva estabilitat es basa en l’apuntalament permanent dels contraforts: és un cos defectuós que s’aguanta amb crosses.»

La plaça de l’Església és clarament el centre neuràlgic de la vila i, a banda del temple imponent, hi destaquen la seva gran extensió d’espai i, al centre, l’estàtua dedicada a l’arquitecte, de mida natural, situada baixant les escales de la plaça, obra de l’escultor Joan Serramià, descendent de la família Gaudí, inaugurada l’any 2019. També són remarcables els edificis porticats d’un dels laterals, dissenyats pel mestre d’obres Eduard Fontserè (1828–1901), amb orígens riudomencs. El seu germà Josep Fontserè va donar feina com a delineant a Gaudí quan encara estudiava, en la construcció del mercat del Born i el parc de la Ciutadella.

L’església de Sant Jaume, de dimensions enormes per a una població com Riudoms, presideix aquesta gran plaça i, sens dubte, va marcar Antoni Gaudí. La seva construcció data dels segles XVI-XVII, tot i que el campanar no es va acabar fins al 1877 i l’any següent es va fer la capella del Santíssim, sota l’altar de la qual avui descansen les despulles del beat Bonaventura Gran. La façana de l’església que va veure Gaudí és una bona mostra del renaixement català. Es presenta com un retaule amb onze fornícules i l’escut de la vila coronat per un frontis amb un relleu que representa el pare etern. L’interior, amb traça bàsicament gòtica, compta amb una nau d’una alçària sorprenent, formada per sis capelles laterals per banda que es comuniquen i una capçalera poligonal. El sostre, amb creueria, ens mostra els nervis clàssics d’aquest estil arquitectònic. El juny de 2018 fou declarada bé cultural d’interès nacional.

Segons l’escriptor reusenc Xavier Amorós, en el seu llibre Tomb de ravals (1998), Joan Miró va ser un enamorat de la plaça del Prim de Reus: «Sempre deia que aquell era un dels llocs del món on, al bon temps, li agradava més esperar, assegut a les taules exteriors d’algun bar, la caiguda del dia. I aquesta espera, els estius, la practicava sovint; de vegades, acompanyat pel seu amic, el barretaire barceloní Joan Prats.» També comenta que aprofitava les visites per trobar-se amb el doctor Vilaseca, perquè li ensenyés les pedres prehistòriques del seu museu. 

L’amor per aquesta plaça emblemàtica i lluminosa de la ciutat sovint apareixia en les cartes que enviava a la família Queralt. El 26 de desembre de 1977, Miró escriu, des de Palma, a Lluís Queralt: «Aquesta temporada passada, estiu i tardor, vaig estar molt handicapat, un hivern d’un excessiu treball m’obligà a un repòs. Vaig limitar-me a passar solament unes hores a Mont-roig, sense aquelles llargues estades que em permeten prendre un cafè a la plaça de Prim, que jo tant estimo, i fer aquelles xerradetes a casa els Amics Queralt. Ara faig una vida de plena activitat, lo que em permetrà l’estiu vinent passar una bona temporada al Mas i de fer escapades a Reus.»

Una prova clara de la importància de la plaça del Prim per a Miró és que una de les postals que encara avui decoren les parets del seu taller al Mas de Mont-roig és precisament una fotografia d’aquesta plaça.

La infantesa de Joan Miró, com és sabut, va ser marcada per les vacances a Cornudella de Montsant, a casa dels avis paterns, i a Mallorca, amb la seva àvia materna. De ben petit, dibuixar ja era «una veritable necessitat física» i, fins i tot, ell mateix recorda que amb 5 o 6 anys, mentre es banyava en un riu del camp de Tarragona, ja pensava que podria agafar una mica de fang per decorar la tela d’un paisatge pintat.

A partir dels dibuixos que es conserven al fons de la Fundació Joan Miró de Barcelona, es documenta l’estada a Cornudella el 1906, amb 13 anys, i les visites als pobles del voltant. També el 1917, amb 24 anys, va pintar una sèrie de quadres a Siurana i Prades, on hi anava des del mas de Mont-roig, als estius, quan visitava també els avis de Cornudella, a uns trenta quilòmetres. De Cornudella en va pintar vistes del poble: l’església renaixentista (Cornudella, poble i església) i la plaça de la Vila (Cornudella, carrer del poble). També d’ermites: Cornudella, capella de Sant Joan petit i Cornudella, ermita de Sant Joan del Codolar. Vistes del poble i masies: Estudi de cases i personatge, Cornudella, cases, Cornudella, paisatge amb casa i arbre i Cornudella, paisatge nocturn. Així mateix, va dibuixar altres paisatges, en què els arbres hi tenien una gran rellevància: Cornudella, camí amb xiprers o Cornudella, paisatge amb arbres, pertanyent a la sèrie homònima. A la primavera del 1917, Miró tenia 23 anys, fa una estada a Siurana, a vuit quilòmetres de Cornudella, on hi pinta vuit teles: Siurana, poble i camí, Siurana, el sender, Siurana, el poble, Siurana, l’església, Siurana, Siurana, l’església, Siurana, la Maria i Siurana, dones jugant a cartes. Sis paisatges i dues composicions amb dones. 

Pel que fa a l’estada a Prades, sens dubte, el va impressionar el paisatge de la «vila vermella» i la natura de les Muntanyes de Prades, amb l’ermita de la Mare de Déu de l’Abellera. Una petita construcció del segle XVI, penjada enmig de la muntanya i situada en una balma amb una vista espectacular sobre la vall del Brugent. Un paisatge, sens dubte, germà del que fou la seva font creativa principal a Mont-roig del Camp. De la vila de Prades, ja en va pintar diversos dibuixos dels carrers i l’església en les excursions amb l’avi Joan Miró, ferrer de Cornudella, l’estiu de 1906, quan van visitar Ulldemolins, Porrera, Albarca i Prades. I, l’any 1917, també, junt amb els vuit quadres de Siurana, en va pintar dos de Prades: Prades, un carrer (FJM) i Prades, el poble (Museu Guggenheim de Nova York).

Els espais viscuts per Gaudí en el paisatge urbà de Reus recorren des de l’església Prioral de Sant Pere on va ser batejat el 1852, passant per la casa i el taller del carrer de Sant Vicenç, les antigues Escoles Pies o el passeig de la Boca de la Mina fins a l’Institut Pere Mata. Amb tot, també cal parlar de la influència en Gaudí del paisatge humà d’una ciutat que en la seva època i fins a mitjans del segle XX va ser meitat urbana, meitat camperola, oberta al camp i al mar, en un territori del Camp de Tarragona envoltat de muntanyes. Reus era una confluència de camins, «oberta a la condició humana en moviment i en activitat». Tothom hi acudia a vendre múltiples i variats productes de la terra i hi comprava el que necessitava, ja que al port de Salou hi arribaven nombrosos vaixells a carregar mercaderies (oli, ametlles, avellanes, vins i aiguardents) i hi portaven altres productes, com ara peix salat, cafè o cacau.

L’estil arquitectònic i decoratiu del Modernisme, propi del 1900, va marcar per sempre el paisatge urbà de Reus, es tracta del paisatge emocional del jove Gaudí. L’esplendor econòmica i cultural d’aquell moment van transformar la seva arquitectura fins a convertir-la en la ciutat modernista. El Modernisme és l’estil més destacable en l’urbanisme reusenc. El naixement d’Antoni Gaudí i la presència d’alguns dels seus col·laboradors més importants han deixat una empremta visible i han atorgat caràcter estètic a la ciutat. L’efervescència econòmica i cultural de la ciutat a finals del segle XIX i principis del XX, quan Reus era la segona ciutat de Catalunya, es pot observar en el luxe de les cases de les famílies burgeses del moment, com la Casa Navàs o la Casa Rull, però també en edificis tan singulars com l’hospital psiquiàtric Institut Pere Mata. Resseguiu la RUTA DEL MODENRISME amb fins a vint-i-sis edificis seleccionats i identificats amb una placa descriptiva a la façana.

En la genealogia d’Antoni Gaudí i Cornet hi havia artesans de l’ofici de calderer per les dues bandes de la família. La paterna provenia de Riudoms, on hi tenien una petita propietat rural, el mas de la Calderera (declarat bé cultural d’interès local el 1993), que estava proveïda d’aigua per una mina i s’hi cultivava horta i vinya; per això, hi anaven sovint quan Gaudí era un nen. La seva família era modesta, per bé que econòmicament independent i amb una elevada base cultural, sempre fonamentada en la lectura i els llibres, que ell mateix llegia amb avidesa en els llargs períodes de malaltia que el feien romandre sovint al mas de Riudoms, en contacte directe amb la natura. De camí cap al Mas de la Calderera, pel marge esquerre de la riera de Maspujols i direcció a la muntanya, hi ha una petita arbreda, el pinar del Sec, que era escenari dels jocs d’infància del petit Anton. Jugant amb les sargantanes, els caragols i les plantes, Gaudí fantasiejava sobre llegendes èpiques protagonitzades per aquests protagonistes singulars. Consten anècdotes de veïns que conten que s’enfadaven amb el petit Gaudí perquè es dedicava a desmuntar els marges fets de pedra i còdols tot cercant petits animalons per jugar-hi.

Al costat de l’herència psicològica que va rebre de Reus, com a centre i resum del Camp de Tarragona, com a població mercat en què confluïa tota la gent que volia prosperar, doncs, són molt importants els valors del món agrícola que va aprendre a Riudoms, al mas de la família paterna, com per exemple la força imponent d’un arbre sol, no com a part d’un bosc, sinó capaç de créixer i produir per ell sol o la capacitat d’adaptació dels elements naturals al medi. Al Riudoms de la infantesa de Gaudí, hi destaquen els tons groguencs de la llum mediterrània brillant, dels camps de vinya i cereals a la tardor, dels líquens (simbiosi de fong i alga) que creixen en les escorces dels arbres o de la flor del crespinell (conegut com a crespinell de Reus).

També podeu visitar la ruta urbana Gaudí a Riudoms: amb la plaça de l’Arbre (projectada per l’arquitecte japonès Hiroya Tanaka), la casa pairal dels Gaudí al raval de Sant Francesc (on hi tenia la caldereria el seu pare i que actualment és un equipament cultural visitable), la plaça de l’Om o l’estàtua dedicada a Gaudí a la plaça de l’Església de Sant Jaume. En teniu l’itinerari aquí.

Antoni Gaudí sentia una particular devoció per la Mare de Déu de Misericòrdia, patrona de Reus i en honor de la qual se celebra la Festa Major de la ciutat aquests dies de final de setembre. Tanta predilecció sentia per la Misericòrdia (tant des d’un punt de vista artístic com religiós) que Gaudí va estar ben a prop de reformar arquitectònicament la façana del santuari. El projecte artístic, però, finalment no va reeixir per un obstacle tan vulgar com una tanca. Aquesta n’és la història.

El 1903, els administradors de Misericòrdia li van encarregar a Gaudí el projecte de construcció d’una nova façana per al santuari. Estava tot ben lligat, i Gaudí va acceptar l’encàrrec gustosament. Va redactar-ne el projecte i tot estava a punt per què comencessin les obres. Res no indicava que la reforma es pugués tòrcer o paralitzar. 

Posats a executar el projecte, Gaudí va demanar la construcció d’una tanca de filferro que facilités els treballs amb la màxima seguretat i practicitat, i aquí van començar a sorgir els problemes. Els propietaris de les finques veïnes es van oposar a la tanca, en considerar que no respectava el seu dret de pas. Van recollir signatures entre tots els veïns disconformes, l’arquitecte municipal va posar condicions a l’aixecament de la tanca, l’assumpte es va anar complicant i, finalment, a mitjans del 1904 el projecte gaudinià va quedar del tot paraitzat i mai no va prosperar.

Què en queda de la reforma de Misericòrdia concebuda per Antoni Gaudí? Els esbossos, que es conserven a Reus des de l’any 1933. En són l’únic testimoni. Això sí, Gaudí, malgrat tot, va seguir venerant Misericòrdia. Com afirma en un article l’historiador Jaume Massó, “la presència de Gaudí en els actes de coronació canònica de la marededéu de Misericòrdia, l’octubre de 1904 (…) i la instància que Gaudí va signar el gener de 1925 per a crear una fundació pietosa en record de la seva mare (i que s’havia de formalitzar en el santuari), ens confirmen que l’arquitecte reusenc no va oblidar la “seva” Misericòrdia, ni tan sols quan s’havia capficat definitivament en l’obra monumental de la Sagrada Família” (1)

Font