Indrets

És conegut el fet que a Joan Miró en ocasions el trobaven assegut en marges de pedra seca esperant la posta de sol, sovint cap al costat de ponent de la seva finca, al Tancat, un tros de terra de secà amb garrofers a prop del barranc de Rifà. També existeixen fotografies del pintor en els marges del camí Vell cap a l’ermita de la Mare de Déu de la Roca. Miró, sens dubte, admirava les construccions de pedra seca pel seu component artesanal, per la mestria que demanaven als pagesos experts en aquell art de col·locar les pedres en les posicions exactes i amb les mides més adequades perquè se sostinguessin sense cap material que les unís i, alhora, fessin un efecte visualment bell i que definia amb ordre tot el territori de Mont-roig i els seus voltants. En un quadern de 1940-1941, conservat a la Fundació Joan Miró de Barcelona, parlant dels seus inicis en l’escultura, diu: «[…] partir de pedres, retocant-les, de trones d’arbres…» Les trones són construccions circulars que es feien a les soques dels arbres, amb terra a l’interior, per protegir els arbres joves dels cops forts de vent a Mont-roig.

Al llarg de la història i arreu del món, on hi ha hagut pedra s’ha aprofitat de la millor manera possible, ja fos en forma d’eines o com a matèria primera de diverses construccions. Al municipi hi ha més d’un centenar de barraques de pedra seca catalogades; algunes de les quals són monumentals. Aquestes construccions, fetes pels pagesos més especialitzats, presenten un bon estat de conservació i una notable diversitat d’estils i formes. 

Per conèixer les barraques de pedra seca hi ha un itinerari fàcil de seguir que permet gaudir del paisatge i d’onze barraques de mèrit, ja que s’admiren i es coneixen importants construccions com els castells o les esglésies, però també hi ha aquestes modestes barraques que han bastit l’home humil per fer més planer el dur treball de la terra. Ruta per lliure, a peu i en cotxe.

Descarrega-te’n el recorregut aquí.

Entre les parts muntanyoses del Penedès i el mar, s’hi estén aquesta estreta zona planera, envoltada de camps de vinyes, que ha servit com a via de comunicació des de l’antiguitat; en aquest sentit, els camins que unien el Vendrell i la platja de Sant Salvador eren molt usats pels carros que transportaven vi, ja que aquesta platja va arribar a ser un dels principals ports d’exportació d’aiguardent i vi. Per aquest motiu, molt sovint Pau Casals feia aquest itinerari quan baixava a l’ermita i a la platja de Sant Salvador amb la seva mare.

Podem fer aquest recorregut a través de la via verda per fer a peu, corrent o caminant, que uneix el Vendrell amb una de les seves platges, la de Sant Salvador. Es tracta d’un itinerari sense dificultat, apte per a totes les edats, i per fer en qualsevol època de l’any. 

Descarrega-te’n el recorregut aquí.

Segons alguns testimonis, Antoni Gaudí hauria vingut al món al mas de la Calderera i, l’endemà, el 26 de juny de 1852, va ser batejat a Reus a l’església Prioral de Sant Pere, tal com indica la fe de baptisme. La finca de Riudoms pertanyia a la família d’Antoni Gaudí des del segle XVIII i va ser coneguda com de la Calderera especialment a partir de quan l’àvia paterna, Rosa Serra Torroja, va quedar vídua de Francesc Gaudí Salvany, calderer d’ofici. Situada a poc més d’un quilòmetre del poble, a tocar de la riera de Maspujols, és travessada per la mina de Sant Isidre, una de les moltes que nodreixen el terme de Riudoms de nord a sud. Els dos plataners centenaris davant el mas i l’era foren alguns dels espais més freqüentats per l’infant Gaudí. El mas era «el racó del món que més s’estimava», segons el seu biògraf Joan Bergós.

El mas de la Calderera original només estava format per la caseta principal de dos pisos; les construccions adjacents van venir després dels Gaudí. S’hi conreava principalment vinya, però a partir del contracte de masoveria s’hi van plantar avellaners i olivers. La planta baixa estava dedicada a la mula i les eines, mentre que la primera planta era una sala sense parets; únicament tenia una tela al mig com a separació per a quan, esporàdicament, s’hi quedaven a dormir; si no servia principalment per guardar la collita. La família Gaudí hi va passar llargues estades, sobretot estivals.

L’any 1993 va ser declarat bé cultural d’interès local; actualment, és de propietat privada.

Val la pena descobrir un element més dels paisatges de Pau Casals: les construccions de pedra seca. Sant Vicenç de Calders és el punt més agrícola del municipi del Vendrell i al seu voltant s’hi pot trobar un patrimoni ampli i variat de pedra seca. En aquesta ruta de Pedra Seca coneixerem no només les barraques més interessants i originals, sinó altres elements que s’engloben dins d’aquesta tècnica tan pròpia del territori, com ara pous o marges centenaris. A càrrec de l’Associació de Veïns de Sant Vicenç de Calders. 

El mapa de Camins del Vendrell inclou el mapa topogràfic del terme municipal, les corbes de nivell, la xarxa hidrogràfica i els itineraris de senders per fer a peu o amb bicicleta. El Patronat Municipal de Turisme, juntament amb la Regidoria de Medi Ambient de l’Ajuntament del Vendrell, van editar una nova versió del mapa de camins del Vendrell, en què es poden descarregar al GPS les rutes.

Us pot interessar explorar la ruta circular de la Pedra Seca a Sant Vicenç de Calders. O altres rutes de senderisme del Vendrell.

«Vol saber on trobar el meu model? Un arbre creix cap amunt, aguanta les branques i aquestes, successivament, les seves branquetes i aquestes, al seu torn, les fulles. I cada part individual ha estat creixent harmoniosament, magníficament, després que Déu, l’artista, el creés.»

Antoni Gaudí, conegut a Riudoms com l’Anton de la Calderera, jugava entre els arbres del pinar del Sec i altres pinars dels voltants, i en les lleres de la riera de Maspujols i el rieró de Riudoms. La inclinació, a causa de la força del vent, d’aquells grans troncs, immensos als ulls d’un infant, segurament li van suggerir com aprofitar aquella naturalesa per fugir de les línies rectes en les seves obres, com en les columnes del Parc Güell o les de l’interior de la Sagrada Família acabades en forma de capçada.

En les seves crescudes intermitents, la riera ha arrossegat tota mena de materials que resten dipositats en la seva llera. L’infant Antoni Gaudí hi devia remenar els sediments a la recerca de materials que es convertien en tresors i se’ls enduia cap a casa. La riera esdevé un eix vertebral de diversos assentaments humans al llarg dels segles. A banda i banda del seu curs s’han trobat restes arqueològiques. Riudoms compta amb vint jaciments històrics registrats des dels d’època prehistòrica, passant pels romans i fins als més propers als nostres dies. Concretament, n’hi ha un de registrat des del 1850 que era un forn d’argila, del qual sembla que el petit Gaudí hauria rescatat fragments de peces. També anava pels camins dels masos i se centrava en la vegetació allunyada dels punts d’aigua.

Actualment, la riera és un espai actiu de passeig habitual entre els habitants i els visitants de Riudoms.

És conegut el fet que a Joan Miró en ocasions el trobaven assegut en marges de pedra seca esperant la posta de sol, sovint cap al costat de ponent de la seva finca, al Tancat, un tros de terra de secà amb garrofers a prop del barranc de Rifà. També existeixen fotografies del pintor en els marges del camí Vell cap a l’ermita de la Mare de Déu de la Roca. Miró, sens dubte, admirava les construccions de pedra seca pel seu component artesanal, per la mestria que demanaven als pagesos experts en aquell art de col·locar les pedres en les posicions exactes i amb les mides més adequades perquè se sostinguessin sense cap material que les unís i, alhora, fessin un efecte visualment bell i que definia amb ordre tot el territori de Mont-roig i els seus voltants. En un quadern de 1940-1941, conservat a la Fundació Joan Miró de Barcelona, parlant dels seus inicis en l’escultura, diu: «[…] partir de pedres, retocant-les, de trones d’arbres…» Les trones són construccions circulars que es feien a les soques dels arbres, amb terra a l’interior, per protegir els arbres joves dels cops forts de vent a Mont-roig.

Al llarg de la història i arreu del món, on hi ha hagut pedra s’ha aprofitat de la millor manera possible, ja fos en forma d’eines o com a matèria primera de diverses construccions. Al municipi hi ha més d’un centenar de barraques de pedra seca catalogades; algunes de les quals són monumentals. Aquestes construccions, fetes pels pagesos més especialitzats, presenten un bon estat de conservació i una notable diversitat d’estils i formes. 

Per conèixer les barraques de pedra seca hi ha un itinerari fàcil de seguir que permet gaudir del paisatge i d’onze barraques de mèrit, ja que s’admiren i es coneixen importants construccions com els castells o les esglésies, però també hi ha aquestes modestes barraques que han bastit l’home humil per fer més planer el dur treball de la terra. Ruta per lliure, a peu i en cotxe.

Descarrega-te’n el recorregut aquí.