Indrets

La Boca de la Mina era un passeig molt utilitzat com a zona d’esbarjo per la gent de Reus i de l’entorn, en què hi destaquen les tonalitats grogues i ocres i les formes originals de la natura. Antoni Gaudí, juntament amb Eduard Toda i Josep Ribera, sovint feia excursions per les rodalies de Reus, entre les quals hi figurava la Boca de la Mina. 

El passeig de la Boca de la Mina es troba arbrat amb plataners de grans dimensions a banda i banda; és dels pocs espais presents que encara mantenen les característiques dels passejos antics: amb arbres que permeten trobar la frescor en els dies de més calor, així com gaudir dels dies de sol, sense pavimentar, que van esdevenir un espai clau per a l’esbarjo i les relacions socials. Presenta un elevat valor patrimonial, ja que manté encara algunes explotacions d’avellaners, com una petita mostra del conreu que va modelar durant dècades el paisatge d’aquestes contrades. 

La ruta del passeig de la Boca de la Mina a Reus és un itinerari d’uns 5 km amb poc desnivell i apte per a tota la família. Es tracta d’una ruta circular que arriba fins a l’Institut Pere Mata i en la qual es poden observar altres elements modernistes, característics de Gaudí, com les xemeneies de la fumera del Molí dels Sanromà.

Descarrega-te’n el recorregut aquí.

A prop de la casa natal de l’arquitecte, a la confluència dels carrers Santa Anna i Amargura, trobem l’escultura «Gaudí nen», obra de l’escultor reusenc Artur Aldomà Puig, inaugurada l’any 2002 coincidint amb la commemoració del 150è aniversari del naixement de Gaudí a Reus.

Es tracta d’una escultura de bronze d’1,10 metres que representa Antoni Gaudí en la seva infantesa, assegut en un banc i jugant a bales. Les boles daurades que l’acompanyen tenen un efecte rotatori i permeten a l’espectador descobrir el nom del geni en fer-les girar.

Aquest és un dels espais que es poden visitar dins la Ruta Gaudí Reus, un itinerari que convida a descobrir els racons i les vivències de l’arquitecte a la seva ciutat natal.

«L’art gòtic és imperfecte: és a mig resoldre, és l’estil del compàs, de la fórmula de la repetició industrial. La seva estabilitat es basa en l’apuntalament permanent dels contraforts: és un cos defectuós que s’aguanta amb crosses.»

La plaça de l’Església és clarament el centre neuràlgic de la vila i, a banda del temple imponent, hi destaquen la seva gran extensió d’espai i, al centre, l’estàtua dedicada a l’arquitecte, de mida natural, situada baixant les escales de la plaça, obra de l’escultor Joan Serramià, descendent de la família Gaudí, inaugurada l’any 2019. També són remarcables els edificis porticats d’un dels laterals, dissenyats pel mestre d’obres Eduard Fontserè (1828–1901), amb orígens riudomencs. El seu germà Josep Fontserè va donar feina com a delineant a Gaudí quan encara estudiava, en la construcció del mercat del Born i el parc de la Ciutadella.

L’església de Sant Jaume, de dimensions enormes per a una població com Riudoms, presideix aquesta gran plaça i, sens dubte, va marcar Antoni Gaudí. La seva construcció data dels segles XVI-XVII, tot i que el campanar no es va acabar fins al 1877 i l’any següent es va fer la capella del Santíssim, sota l’altar de la qual avui descansen les despulles del beat Bonaventura Gran. La façana de l’església que va veure Gaudí és una bona mostra del renaixement català. Es presenta com un retaule amb onze fornícules i l’escut de la vila coronat per un frontis amb un relleu que representa el pare etern. L’interior, amb traça bàsicament gòtica, compta amb una nau d’una alçària sorprenent, formada per sis capelles laterals per banda que es comuniquen i una capçalera poligonal. El sostre, amb creueria, ens mostra els nervis clàssics d’aquest estil arquitectònic. El juny de 2018 fou declarada bé cultural d’interès nacional.

Segons l’escriptor reusenc Xavier Amorós, en el seu llibre Tomb de ravals (1998), Joan Miró va ser un enamorat de la plaça del Prim de Reus: «Sempre deia que aquell era un dels llocs del món on, al bon temps, li agradava més esperar, assegut a les taules exteriors d’algun bar, la caiguda del dia. I aquesta espera, els estius, la practicava sovint; de vegades, acompanyat pel seu amic, el barretaire barceloní Joan Prats.» També comenta que aprofitava les visites per trobar-se amb el doctor Vilaseca, perquè li ensenyés les pedres prehistòriques del seu museu. 

L’amor per aquesta plaça emblemàtica i lluminosa de la ciutat sovint apareixia en les cartes que enviava a la família Queralt. El 26 de desembre de 1977, Miró escriu, des de Palma, a Lluís Queralt: «Aquesta temporada passada, estiu i tardor, vaig estar molt handicapat, un hivern d’un excessiu treball m’obligà a un repòs. Vaig limitar-me a passar solament unes hores a Mont-roig, sense aquelles llargues estades que em permeten prendre un cafè a la plaça de Prim, que jo tant estimo, i fer aquelles xerradetes a casa els Amics Queralt. Ara faig una vida de plena activitat, lo que em permetrà l’estiu vinent passar una bona temporada al Mas i de fer escapades a Reus.»

Una prova clara de la importància de la plaça del Prim per a Miró és que una de les postals que encara avui decoren les parets del seu taller al Mas de Mont-roig és precisament una fotografia d’aquesta plaça.

Els espais viscuts per Gaudí en el paisatge urbà de Reus recorren des de l’església Prioral de Sant Pere on va ser batejat el 1852, passant per la casa i el taller del carrer de Sant Vicenç, les antigues Escoles Pies o el passeig de la Boca de la Mina fins a l’Institut Pere Mata. Amb tot, també cal parlar de la influència en Gaudí del paisatge humà d’una ciutat que en la seva època i fins a mitjans del segle XX va ser meitat urbana, meitat camperola, oberta al camp i al mar, en un territori del Camp de Tarragona envoltat de muntanyes. Reus era una confluència de camins, «oberta a la condició humana en moviment i en activitat». Tothom hi acudia a vendre múltiples i variats productes de la terra i hi comprava el que necessitava, ja que al port de Salou hi arribaven nombrosos vaixells a carregar mercaderies (oli, ametlles, avellanes, vins i aiguardents) i hi portaven altres productes, com ara peix salat, cafè o cacau.

L’estil arquitectònic i decoratiu del Modernisme, propi del 1900, va marcar per sempre el paisatge urbà de Reus, es tracta del paisatge emocional del jove Gaudí. L’esplendor econòmica i cultural d’aquell moment van transformar la seva arquitectura fins a convertir-la en la ciutat modernista. El Modernisme és l’estil més destacable en l’urbanisme reusenc. El naixement d’Antoni Gaudí i la presència d’alguns dels seus col·laboradors més importants han deixat una empremta visible i han atorgat caràcter estètic a la ciutat. L’efervescència econòmica i cultural de la ciutat a finals del segle XIX i principis del XX, quan Reus era la segona ciutat de Catalunya, es pot observar en el luxe de les cases de les famílies burgeses del moment, com la Casa Navàs o la Casa Rull, però també en edificis tan singulars com l’hospital psiquiàtric Institut Pere Mata. Resseguiu la RUTA DEL MODENRISME amb fins a vint-i-sis edificis seleccionats i identificats amb una placa descriptiva a la façana.

Antoni Gaudí sentia una particular devoció per la Mare de Déu de Misericòrdia, patrona de Reus i en honor de la qual se celebra la Festa Major de la ciutat aquests dies de final de setembre. Tanta predilecció sentia per la Misericòrdia (tant des d’un punt de vista artístic com religiós) que Gaudí va estar ben a prop de reformar arquitectònicament la façana del santuari. El projecte artístic, però, finalment no va reeixir per un obstacle tan vulgar com una tanca. Aquesta n’és la història.

El 1903, els administradors de Misericòrdia li van encarregar a Gaudí el projecte de construcció d’una nova façana per al santuari. Estava tot ben lligat, i Gaudí va acceptar l’encàrrec gustosament. Va redactar-ne el projecte i tot estava a punt per què comencessin les obres. Res no indicava que la reforma es pugués tòrcer o paralitzar. 

Posats a executar el projecte, Gaudí va demanar la construcció d’una tanca de filferro que facilités els treballs amb la màxima seguretat i practicitat, i aquí van començar a sorgir els problemes. Els propietaris de les finques veïnes es van oposar a la tanca, en considerar que no respectava el seu dret de pas. Van recollir signatures entre tots els veïns disconformes, l’arquitecte municipal va posar condicions a l’aixecament de la tanca, l’assumpte es va anar complicant i, finalment, a mitjans del 1904 el projecte gaudinià va quedar del tot paraitzat i mai no va prosperar.

Què en queda de la reforma de Misericòrdia concebuda per Antoni Gaudí? Els esbossos, que es conserven a Reus des de l’any 1933. En són l’únic testimoni. Això sí, Gaudí, malgrat tot, va seguir venerant Misericòrdia. Com afirma en un article l’historiador Jaume Massó, “la presència de Gaudí en els actes de coronació canònica de la marededéu de Misericòrdia, l’octubre de 1904 (…) i la instància que Gaudí va signar el gener de 1925 per a crear una fundació pietosa en record de la seva mare (i que s’havia de formalitzar en el santuari), ens confirmen que l’arquitecte reusenc no va oblidar la “seva” Misericòrdia, ni tan sols quan s’havia capficat definitivament en l’obra monumental de la Sagrada Família” (1)

Font