Colors

En el mobiliari i les arts decoratives de la Vil·la Casals, hi predomina el color blau. En la col·lecció de Casals s’hi conserven diverses vaixelles amb plats decorats amb sanefes de motius diversos en tons blaus. També hi ha diversos gerros i figures de ceràmica amb un fons blanc i en què els dibuixos que hi destaquen són d’un mateix color blau marí. Hi ha un vaixella molt impressionant datada cap al 1650, amb plats pintats a mà, així com dos gerros amb motius florals i vegetals blaus datats el 1899 i diverses figures de porcellana que representen caps femenins decorats en blau, datades cap als l’any 1950.

Quan Pau Casals era un nen, va veure una banda de músics ambulants a la plaça del poble que tocaven instruments curiosos i el va fascinar una mena de violoncel rudimentari. Va insistir al seu pare, que tenia molta traça com a artesà, que li’n construís un amb una carabasseta buida i, així, es va convertir en el seu primer instrument, que es conserva al Museu Pau Casals i és un símbol com a element humil que prové de la terra. Tenia una sola corda, però hi va aprendre moltes composicions del seu pare i fins el va tocar en alguna ocasió a l’antic monestir de Santes Creus. Molts anys més tard, a causa de la Guerra Civil espanyola, s’ha d’exiliar a Prada, França, el 1939, i després a San Juan de Puerto Rico, el 1957, d’on provenia la seva mare i la seva darrera esposa. Allí hi troba un instrument llatinoamericà similar al de la seva infantesa, el güiro, del qual en conserva dues peces en la seva col·lecció personal. Un és, si és possible, més especial perquè té la forma d’un peix i està pintat de colors amb una sanefa de color blau marí.

En les pintures que aplega la col·lecció artística de Casals, hi destaca el to blau i els ambients marins. Especialment, els tons blaus predominen en tot el fons de la peça més espectacular, i també la més atípica, que és, sens dubte, el conjunt de pintures murals de Francesc Pla, el Vigatà, el qual va realitzar aquesta magna obra cap al 1793 per a la casa de Joan Ribera, al carrer Nou de Sant Francesc de Barcelona. L’any 1901 els murals van ser adquirits pel comte Eusebi Güell, conegut com a mecenes d’Antoni Gaudí i amb un fort sentiment catalanista, i finalment, l’any 1934, els va comprar Pau Casals i actualment es poden contemplar en una sala específica del seu museu. Són temes extrets de la mitologia clàssica (Les metamorfosis d’Ovidi) amb la presència, al sostre, de la deessa Ceres i Mercuri, en una al·legoria dedicada al comerç marítim i el progrés. Als laterals podem veure temes amorosos amb Apol·lo i Dafne, Venus i Adonis, entre d’altres. El blau també destaca en algunes pintures de Joaquim Mir (1873-1940), com són Roquisser, Corral de carro o Calafell (totes del 1928).

Als grans jardins de la Vil·la Museu, hi podem observar directament el mar des del seu mirador i admirar les múltiples coloracions de les plantes entremig de les escultures de gran rellevància que s’hi exposen, com l’Apol·lo (1934) de Josep Clarà o el nu femení Les flors (1925-1933) de Josep Llimona. Casals tenia molt clar que, per raons simbòliques, volia una escultura d’Apol·lo per presidir els jardins de la Vil·la Casals; en aquella època també tenia molt presents els motius mitològics del conjunt mural del Vigatà, en què hi figura representat el déu hel·lènic. Deia que el considerava un compendi de les millors qualitats de l’home: déu de la música, de la poesia, de la medicina, de l’harmonia i un arquer protector dels mariners i caminants contra el mal. Josep Clarà inicialment havia trobat la idea massa clàssica per a un escultor contemporani, però el resultat, després de tres esbossos supervisats pel Mestre, va ser realment impressionant.

Entre els objectes diversos d’ús personal que formen part de la col·lecció Casals i que conserva la Fundació homònima, hi destaca una corbata de seda que té una sanefa en forma de pentagrames de color blau. Sens dubte, un element molt identificatiu per a un músic de vocació com el Mestre. I un tinter d’argila amb dibuixos de tons blaus, datat cap al 1950. És un recipient de base plana i cos octogonal, que porta a la part superior quatre forats per posar les plumilles i al mig un petit forat còncau amb tapa per posar la tinta. Al cos decoració amb casa i ocells en blau, la resta motius vegetals, florals i geomètrics. Aquest objecte lliga perfectament amb la importància de l’escriptura de cartes en la vida quotidiana del Mestre, ja que dedicava unes dues hores diàries a la correspondència i, actualment, es conserven un total de cinquanta mil exemplars de cartes al seu fons personal que es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

També ens podem fixar en una tassa amb el mot Pau serigrafiat en blau en molts idiomes diferents. Es conserva junt amb un emblema de la Nacions Unides reproduït en l’etiqueta, amb la llegenda «UN We believe. Peace on Earth». Aquest objecte ens fa pensar en el paper d’ambaixador de la pau que va fer Casals arreu del món i en la relació que va mantenir amb les Nacions Unides, que va ser molt llarga i intensa. Després de la Segona Guerra Mundial va protestar amb el seu silenci pel fet que els aliats van mantenir la dictadura del general Franco. I, en aquest context de la Guerra Freda i l’amenaça nuclear, va mobilitzar-se en favor de la pau i la democràcia fins el final de la seva vida. Pau Casals va ser convidat a tocar en tres ocasions: el 1958, el 1963 i el 1971 (quan va ser reconegut amb la medalla d’or de l’ONU), i els seus tres discursos són una magnífica expressió del pensament i la sensibilitat d’aquest català universal.

El cactus, actualment present vora els rentadors de Mas Miró, dibuixa nombroses peces florals sobre el verd esmorteït de les tiges carnoses i aplanades, i també els seus fruits vermells i rodons, que tant agradaven a Miró i que destaquen la força de la vida. Les fulles del cactus, arrodonides, recorden els personatges de Joan Miró. 

Miró considerava el seu taller com un hort, i segons ell mateix explicava: «Treballo sempre en moltíssimes coses alhora. I fins i tot en dominis diferents: pintura, gravat, litografia, escultura, ceràmica.» Encara que havia fet incursions ocasionals en l’escultura durant els anys 1920, quan estava involucrat en el moviment surrealista, per aconseguir una tercera dimensió en les pintures. En els anys 1960 i 1970, en canvi, l’escultura passa a ser una disciplina artística més dins del seu ampli repertori. Miró va començar modelant ceràmiques i fonent-les en bronze i va acabar donant nova vida als objectes que poblaven el seu estudi. Va construir-hi noves figures que va acoblar i va fondre en bronze, sobre les quals pintava en molts casos en una àmplia gamma de colors, per bé que en els seus personatges hi destacava sovint el roig.

Font destacada: Juncosa Vecchierini, Elena. «Mas Miró (Mont-roig). Aportaciones documentales a uno de los espacios creativos de Joan Miró». Premi Pilar Juncosa d’Investigació 2011 (Fundació Pilar i Joan Miró, Mallorca), inèdit.

La natura està impregnada d’un flux i reflux incessant. No és monòtona, sinó que varia constantment: un anar i venir que es manifesta en el canvi de les estacions, l’alternança del dia i la nit o el moviment de les onades del mar. Segons Pau Casals, la música participa d’aquest moviment natural. El so del mar fou música constant d’inspiració des de la seva infantesa:

«Els primers records de la meva vida s’associen amb el mar. Puc afirmar que vaig descobrir-lo quan era encara un infant. Precisament, el Mediterrani, prop del Vendrell, on vaig néixer. Des del primer any de vida, la mare començà a portar-me a la vora del mar, al poblet de Sant Salvador. […] Allí hi havia una petita ermita […] romànica. La llum es filtrava a través de les finestres i l’únic so era sentir xiular el vent. Jo diria que aquest va ser el començament de la meva vida conscient —el sentit de la llum del sol i del so del mar. A mesura que vaig anar creixent, romania hores i hores contemplant el mar des d’aquestes finestres, meravellat de veure com s’estenia interminable fins a l’infinit, com les ones, incansables, avançaven cap a la sorra, i com els núvols componien formes canviants en el cel. És una visió que mai no ha deixat de corprendre’m.»

Entre els objectes que es conserven a la residència i taller de Miró a Mont-roig, el mobiliari hi té un paper molt important, ja que sovint li servia d’inspiració per a les seves creacions en els inicis i, entre les coloracions, sempre hi ha algun detall rellevant que ens porta cap al roig. Per exemple, hi destaca un puf o escambell baix, brodat amb flors (roses vermelles) i una papallona colorida en la base. L’estructura és de tres potes amb rodes i està envoltat per uns serrells que les cobreixen. Trobareu el puf a la sala noble del Mas Miró; en concret, davant del sofà i les butaques de la sala. En algunes fotografies antigues del Mas, el podem veure que estava situat en el saló petit que hi ha a la mateixa planta. En el quadre Nu del mirall del 1919, apareix el puf i s’hi recolza una dona nua amb un mirallet a la mà. Molt probablement va pintar el quadre en l’estada d’estiu d’aquell any al Mas. El mateix brodat també es pot observar encara en un dels coixins que es conserven entre el mobiliari del saló petit de Mas Miró. A la gran sala, ubicada al primer pis de l’edifici residencial, també hi ha aquest ambient de tons càlids vermellosos i rosats, en una estança que compta amb una decoració noble i un mobiliari d’estil alfonsí.

Font destacada: Juncosa Vecchierini, Elena. «Mas Miró (Mont-roig). Aportaciones documentales a uno de los espacios creativos de Joan Miró». Premi Pilar Juncosa d’Investigació 2011 (Fundació Pilar i Joan Miró, Mallorca), inèdit.

Un paisatge que avui dia és un mosaic agroforestal format per camps d’oliveres, vinyes, ametllers i sembrats, que queden emmarcats als peus de les elevades parets dels Ports. Aquests relleus abruptes, que presenten vistosos plegaments, contrasten cromàticament amb els fragments forestals que s’hi intercalen, així com amb els canvis estacionals de la vinya i els cereals o la floració dels ametllers.

El mosaic dels camps de conreus i la variació dels seus colors, ocres, verds i grisos (en funció de l’època de l’any) conformen un llenç cubista, colors que foren característics de les obres cubistes de Picasso i d’altres artistes del corrent.

En general, podem dir que tota la natura que envoltava Antoni Gaudí en les seves estades a Riudoms prenia una coloració groguenca, especialment en les èpoques més seques o hivernals. En aquest ambient rural, hi destaquen els líquens, simbiosi de fong i alga, que creixen en les pedres o en les escorces dels arbres de la riera de Maspujols i les terres dels voltants, ja que presentaven unes rugositats i unes formes molt especials, així com unes coloracions que anaven variant al llarg de l’any per tota la gamma de tons de groc, que de ben segur van inspirar els rics motius vegetals de les obres arquitectòniques de Gaudí, com ara les flors i els relleus de la façana de la Casa Vicens, o les combinacions de textures aconseguides a partir de la utilització de materials singulars, com per exemple en el Parc Güell.

Gaudí referint-se a l’eucaliptus que veia per la finestra del seu estudi deia «Aquest arbre proper al meu obrador, aquest és el meu mestre». Realitzava una comparativa amb l’estructura d’un arbre i les columnes de la Sagrada Família. «La construcció té per objecte lliurar-nos del sol i de la pluja: és imitada per l’arbre, puix aquest és un arreplegador del sol i de la pluja. La imitació arriba fins als elements, puix les columnes foren primer arbres; i després veiem els capitells ornar-se amb fulles.» Per tant, les arrels esdevenen fonaments, el tronc la columna, els nusos dels arbres són els capitells, les branques les columnetes superiors i el fullatge s’observa en la volta o cobertura de la construcció. A través del tou de fulles durant el dia es veu la llum del sol i de nit els estels del firmament. Els capitells o nusos de la columna són l’element de traspàs entre el tronc i les branques. De la mateixa manera, en els plataners per curar la ferida produïda en tallar una branca en neix una revora, i Gaudí ho incorporà en els capitells de la Sagrada Família.

Durant la primera estada a Horta, Picasso i el seu amic Pallarès anaren a visitar el convent de Sant Salvador, en aquell moment encara habitat, i passaren la nit a dalt de la muntanya de Santa Bàrbara, a dins d’una cova.

Va ser, doncs, el primer contacte amb la natura, ja que posteriorment s’endinsaren al massís del Ports durant uns quants dies.

El convent de Sant Salvador i la Muntanya de Santa Bàrbara són un mirador excel·lent sobre la plana de la Terra Alta, amb vistes al verd mediterrani tan característic, i les muntanyes del Parc Natural dels Ports.

La vegetació que acompanya té un caràcter fortament mediterrani, en què el verd apagat, gairebé grisós dels pins o les estepes es veu només alterat pels petits esquitxos de colors de les floracions d’herbes i plantes, que aprofiten els escassos espais de la vida que permeten aferrar-s’hi. 

Els sols tenen una rellevància molt significativa, especialment, en l’època tardana de l’obra de Joan Miró; hi apareixen sovint en forma de taques de color roig intens en moltes de les seves obres. De fet, tal com deia David Fernández Miró, escriptor, sobre l’obra del seu avi Joan Miró: «Tot l’univers importa, des d’un còdol fins al sol, des d’un bri d’herba fins als estimats garrofers, des de l’insecte fins a l’àliga. Qualsevol cosa, per insignificant que sigui, es pot convertir en mironiana.» 

El crític d’art Alexandre Cirici explicava el sol i la lluna de Miró com a presències més que com a símbols, tot destacant el sol potser per la seva càrrega d’energia positiva: «D’una manera privilegiada, entre els astres apareixen el Sol i la Lluna, temes tan importants que sovint poden ser considerats com un distintiu de l’obra mironiana. El Sol té una llarga tradició simbòlica en l’art mundial, però cal admetre que per a Miró no apareix com a símbol, sinó com a presència, una presència que, com la de les estrelles, no és visual sinó tàctil. Els sols de Miró són com un gran globus, suspès a l’aire, sovint d’una estructura que expressa el seu caràcter material mitjançant un perfil irregular, lleugerament aixafat, com de patata. El color més típic d’aquests sols és el vermell, que no correspon a la visió daurada de l’astre, sinó més aviat a la presència tàctil del sol com a font de calor, sensible a través de la pell.»

Juntament amb les múltiples pintures en què apareix el sol en forma de gran taca vermella, hi podem destacar els murals ceràmics Sol i Lluna fets per encàrrec de la Unesco entre els anys 1956 i 1958. Dues obres de gran format fetes de maons vidriats de diverses mides, textures i colors. «La idea d’un gran disc vermell intens s’imposa per al mur més gran», en va dir Miró. D’aquest mural del Sol, se’n conserva una part de la maqueta a Mas Miró.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Fundació Mas Miró (@fundaciomasmiro)

El campanar és un dels elements més emblemàtics de l’església prioral de Sant Pere, i Gaudí en parla com a model de campanar que comparteix l’ús religiós amb el civil, com a punt de guaita. A més d’aquest esment del campanar, cal dir que Gaudí va recrear el disseny de la seva escala interior, una escala helicoïdal amb l’eix buit, a les escales d’accés als campanars de la Sagrada Família, tal com recull l’arquitecte Cèsar Martinell en la monografia que va escriure sobre Gaudí. En tota la construcció hi predomina un color ocre groguenc pàl·lid molt característic de la pedra de la ciutat de Reus.

Abundant en aquestes terres, va ser un arbre molt estimat i emblemàtic per a Picasso. En la seva casa de Notre Dame de Vie en tenia de plantats i, tal com queda recollit per la visita que van realitzar Joaquim Cortés i Joaquim Ferràs, el mateix Picasso explicà: «Mireu, aquest paisatge sembla del vostre poble, és costerut i ple de pins. I aquestes oliveres sempre em diu Dominguín, aquell torero que és amic meu, que les talli perquè em trauen la vista de la casa i, a més, no em fan mai olives. Però jo no vull, m’agraden, em recorden Horta.»

El molí d’oli és un altre dels espais destacats pels hortolans que Picasso va plasmar en un quadre. El molí d’oli era un espai imprescindible per a una gent dedicada al cultiu de l’olivera, en el qual Picasso havia berenat més d’una vegada pa torrat amb oli.

Encara avui en dia podem gaudir dels hibiscus d’un color roig intens en els jardins de Mas Miró, que engalana la façana del Mas, entre altres arbustos i arbres com eucaliptus, llorers i garrofers. La seva flor apareix representada en diverses natures mortes de primera època de Miró, com ara Natura morta del raïm (1920). Sabem que l’estada de Miró a París el 1920 li obre un món de noves idees. A Mont-roig, amb la tranquil·litat excitant que li proporciona el camp, Miró es llença de ple a treballar. Juntament amb La taula, naturalesa morta del conill, Miró realitza una altra pintura, Cavall, pipa i flor vermella. Quan estava a punt d’acabar-los, Miró escriu al galerista Dalmau, amb qui el 1918 havia realitzat la seva primera exposició individual, i li explica que «Dintre de poc espero acabar dos teles que em sembla li interessaran. L’una deu fer uns 80 x 90 cm i és: Un racó de calaixera vermella amb un cavall flamenc al damunt, un llibre, una pipa, una copa amb una flor vermella; paret del fons blanca i blava, miralls reflectant el paisatge que es veu al davant. Simple, sintètica, vigorosa. He intentat anar a un art purament de concepte, que crec deu ser l’art de l’avenir». A part de l’escriptori de to vermellós que serveix de model per al quadre, encara es conserven alguns del elements originals reproduïts. El cavall es conserva en el Mas, i la pàgina reproduïda correspon al llibre Le cog et l’Arlequin de Cocteau amb un dibuix de Picasso, conservat actualment a la Fundació Joan Miró de Barcelona, a la biblioteca personal del pintor. Si ens fixem en la flor és un hibiscus, flor roja present en molts altres bodegons de Miró. 

Font destacada: Juncosa Vecchierini, Elena. «Mas Miró (Mont-roig). Aportaciones documentales a uno de los espacios creativos de Joan Miró». Premi Pilar Juncosa d’Investigació 2011 (Fundació Pilar i Joan Miró, Mallorca), inèdit.

La flor del crespinell, que es pot trobar al Baix Camp i per molts és coneguda com a Crespinell de Reus, s’assembla increïblement als pinacles de les torres dels apòstols de l’obra magna de Gaudí. En parla, fins i tot, el web oficial de la Sagrada Família, que diu: 

«Gaudí es va inspirar en les tiges de la planta denominada ungla de gat (Sedum nicaeensis) per als pinacles dels campanars dedicats als apòstols.»

La llum brillant i daurada de la Mediterrània va inspirar Gaudí en tota la seva obra pel seu efecte màgic i místic. Sempre va observar amb minuciositat els efectes tan potents que produïa en els elements de la natura, amb el joc de llums i ombres o com era capaç d’escurçar o allargar les distàncies òpticament, i també com feia que les coloracions del mar en totes les seves capes i profunditats fossin infinites, així com en les aigües de les basses o les fonts. També va estudiar-ne les característiques per potenciar la llum natural en els seus edificis, a través de les solucions tècniques innovadores que va crear, com en el cas de l’helicoide i l’hiperboloide, que sintetitzaven el moviment i l’obertura cap a la llum natural, tot creant ondulacions i claraboies, que repartien els rajos solars i la llum per les estances, com a les cases Vicens o Batlló.

La muntanya de la Mare de Déu de la Roca destaca, amb el seu color vermell, durant tot el camí, amb l’ermita de Sant Ramon, blanca i suspesa de la roca vermella; és un dels referents visuals amb més entitat de tot l’entorn. Per bé que, en aquest espai, i en tot el paisatge mont-roigenc, també hi trobem els colors mediterranis de Miró… Esquitxada de verd per les atzavares i amb les floretes grogues de les parts més baixes i el cel de fons, el paisatge ens fa visibles els quatre colors primaris de l’artista. En segon terme, els contraforts de les serres de Riudecanyes i Escornalbou conformen el fons escènic, en què s’identifiquen clarament la mola de Colldejou, la Muntanya Blanca i el castell monestir d’Escornalbou, tot un paisatge amb les mateixes característiques geològiques comunes, de roca granítica i terra sorrenca de coloracions vermelloses.

Al taller de Mas Miró es conserva tot com ho va deixar Miró el 1976, últim any que passà l’estiu a Mont-roig. De fet, encara podem veure una rèplica del calendari original que hi havia penjat a la paret. La pàgina, setembre de 1976, correspon a la darrera vegada que Miró va treballar aquí. Pinzells, utensilis, objectes trobats i elements diversos que Miró utilitzava com a font d’inspiració. Qualsevol element podia suposar un punt de partida. L’atmosfera de creació encara perviu. La seva bata conserva restes de pintura. Les pinzellades al terra ens parlen de la seva energia. Els dos grafits a les parets, esbossos per a escultures, són creacions pures d’una gran sinceritat i síntesi expressiva. Per a la concepció del taller, Miró va partir de la idea que, com a espai de treball, volia que fos de gran austeritat. Com una cel·la de monjo. Va demanar que la disposició de les finestres li permetés veure el paisatge mentre treballava, i que la llum entrés de manera que les escultures la rebessin des de tots els angles, com si estigués treballant al mig del camp.

El terra del taller ens mostra la importància del roig entre les seves fonts d’inspiració. En un espai tan especial i estudiat fins al darrer detall, els maons de terrissa d’un to vermellós fosc hi tenen una presència destacada i predominen en l’ambient de l’estança. Això també passa en l’espai del celler, on conservava les botes de vi ranci que sovint oferia als amics i familiars, als quals els n’explicava el procés en les cartes que intercanviaven abans de les visites.

Font destacada: Juncosa Vecchierini, Elena. «Mas Miró (Mont-roig). Aportaciones documentales a uno de los espacios creativos de Joan Miró». Premi Pilar Juncosa d’Investigació 2011 (Fundació Pilar i Joan Miró, Mallorca), inèdit.

Pel que fa al nucli de Sant Salvador, en la major part de les edificacions i en el paisatge marí en general hi predominen els tons blaus. Hi podem observar els antics magatzems vinculats al comerç del vi i de l’aiguardent que existien en l’època de l’infant Pau Casals i que en part es van reconvertir en residències de la burgesia vinculada a la vinya. També hi ha el bar restaurant El Casinet, que encara manté l’edifici que en època de Casals va ser un magatzem de botes. Tant a la casa de la platja, avui Museu Pau Casals, com a la Casa Nadiua del Vendrell (amb parets d’un blau intens o mobiliari tradicional pintat de blau a la cuina), també hi predominen els tons blavencs de l’ambient marí. També destaca el blau en la gran porxada de l’edifici renaixentista conegut com la Casa del Pardo, seu de la Fundació Apel·les Fenosa. Aquest museu va ser la casa taller estiuenca de l’escultor, que la va adquirir el 1957.