Colors

En el mobiliari i les arts decoratives de la Vil·la Casals, hi predomina el color blau. En la col·lecció de Casals s’hi conserven diverses vaixelles amb plats decorats amb sanefes de motius diversos en tons blaus. També hi ha diversos gerros i figures de ceràmica amb un fons blanc i en què els dibuixos que hi destaquen són d’un mateix color blau marí. Hi ha un vaixella molt impressionant datada cap al 1650, amb plats pintats a mà, així com dos gerros amb motius florals i vegetals blaus datats el 1899 i diverses figures de porcellana que representen caps femenins decorats en blau, datades cap als l’any 1950.

Quan Pau Casals era un nen, va veure una banda de músics ambulants a la plaça del poble que tocaven instruments curiosos i el va fascinar una mena de violoncel rudimentari. Va insistir al seu pare, que tenia molta traça com a artesà, que li’n construís un amb una carabasseta buida i, així, es va convertir en el seu primer instrument, que es conserva al Museu Pau Casals i és un símbol com a element humil que prové de la terra. Tenia una sola corda, però hi va aprendre moltes composicions del seu pare i fins el va tocar en alguna ocasió a l’antic monestir de Santes Creus. Molts anys més tard, a causa de la Guerra Civil espanyola, s’ha d’exiliar a Prada, França, el 1939, i després a San Juan de Puerto Rico, el 1957, d’on provenia la seva mare i la seva darrera esposa. Allí hi troba un instrument llatinoamericà similar al de la seva infantesa, el güiro, del qual en conserva dues peces en la seva col·lecció personal. Un és, si és possible, més especial perquè té la forma d’un peix i està pintat de colors amb una sanefa de color blau marí.

En les pintures que aplega la col·lecció artística de Casals, hi destaca el to blau i els ambients marins. Especialment, els tons blaus predominen en tot el fons de la peça més espectacular, i també la més atípica, que és, sens dubte, el conjunt de pintures murals de Francesc Pla, el Vigatà, el qual va realitzar aquesta magna obra cap al 1793 per a la casa de Joan Ribera, al carrer Nou de Sant Francesc de Barcelona. L’any 1901 els murals van ser adquirits pel comte Eusebi Güell, conegut com a mecenes d’Antoni Gaudí i amb un fort sentiment catalanista, i finalment, l’any 1934, els va comprar Pau Casals i actualment es poden contemplar en una sala específica del seu museu. Són temes extrets de la mitologia clàssica (Les metamorfosis d’Ovidi) amb la presència, al sostre, de la deessa Ceres i Mercuri, en una al·legoria dedicada al comerç marítim i el progrés. Als laterals podem veure temes amorosos amb Apol·lo i Dafne, Venus i Adonis, entre d’altres. El blau també destaca en algunes pintures de Joaquim Mir (1873-1940), com són Roquisser, Corral de carro o Calafell (totes del 1928).

Als grans jardins de la Vil·la Museu, hi podem observar directament el mar des del seu mirador i admirar les múltiples coloracions de les plantes entremig de les escultures de gran rellevància que s’hi exposen, com l’Apol·lo (1934) de Josep Clarà o el nu femení Les flors (1925-1933) de Josep Llimona. Casals tenia molt clar que, per raons simbòliques, volia una escultura d’Apol·lo per presidir els jardins de la Vil·la Casals; en aquella època també tenia molt presents els motius mitològics del conjunt mural del Vigatà, en què hi figura representat el déu hel·lènic. Deia que el considerava un compendi de les millors qualitats de l’home: déu de la música, de la poesia, de la medicina, de l’harmonia i un arquer protector dels mariners i caminants contra el mal. Josep Clarà inicialment havia trobat la idea massa clàssica per a un escultor contemporani, però el resultat, després de tres esbossos supervisats pel Mestre, va ser realment impressionant.

Entre els objectes diversos d’ús personal que formen part de la col·lecció Casals i que conserva la Fundació homònima, hi destaca una corbata de seda que té una sanefa en forma de pentagrames de color blau. Sens dubte, un element molt identificatiu per a un músic de vocació com el Mestre. I un tinter d’argila amb dibuixos de tons blaus, datat cap al 1950. És un recipient de base plana i cos octogonal, que porta a la part superior quatre forats per posar les plumilles i al mig un petit forat còncau amb tapa per posar la tinta. Al cos decoració amb casa i ocells en blau, la resta motius vegetals, florals i geomètrics. Aquest objecte lliga perfectament amb la importància de l’escriptura de cartes en la vida quotidiana del Mestre, ja que dedicava unes dues hores diàries a la correspondència i, actualment, es conserven un total de cinquanta mil exemplars de cartes al seu fons personal que es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

També ens podem fixar en una tassa amb el mot Pau serigrafiat en blau en molts idiomes diferents. Es conserva junt amb un emblema de la Nacions Unides reproduït en l’etiqueta, amb la llegenda «UN We believe. Peace on Earth». Aquest objecte ens fa pensar en el paper d’ambaixador de la pau que va fer Casals arreu del món i en la relació que va mantenir amb les Nacions Unides, que va ser molt llarga i intensa. Després de la Segona Guerra Mundial va protestar amb el seu silenci pel fet que els aliats van mantenir la dictadura del general Franco. I, en aquest context de la Guerra Freda i l’amenaça nuclear, va mobilitzar-se en favor de la pau i la democràcia fins el final de la seva vida. Pau Casals va ser convidat a tocar en tres ocasions: el 1958, el 1963 i el 1971 (quan va ser reconegut amb la medalla d’or de l’ONU), i els seus tres discursos són una magnífica expressió del pensament i la sensibilitat d’aquest català universal.

La natura està impregnada d’un flux i reflux incessant. No és monòtona, sinó que varia constantment: un anar i venir que es manifesta en el canvi de les estacions, l’alternança del dia i la nit o el moviment de les onades del mar. Segons Pau Casals, la música participa d’aquest moviment natural. El so del mar fou música constant d’inspiració des de la seva infantesa:

«Els primers records de la meva vida s’associen amb el mar. Puc afirmar que vaig descobrir-lo quan era encara un infant. Precisament, el Mediterrani, prop del Vendrell, on vaig néixer. Des del primer any de vida, la mare començà a portar-me a la vora del mar, al poblet de Sant Salvador. […] Allí hi havia una petita ermita […] romànica. La llum es filtrava a través de les finestres i l’únic so era sentir xiular el vent. Jo diria que aquest va ser el començament de la meva vida conscient —el sentit de la llum del sol i del so del mar. A mesura que vaig anar creixent, romania hores i hores contemplant el mar des d’aquestes finestres, meravellat de veure com s’estenia interminable fins a l’infinit, com les ones, incansables, avançaven cap a la sorra, i com els núvols componien formes canviants en el cel. És una visió que mai no ha deixat de corprendre’m.»

Pel que fa al nucli de Sant Salvador, en la major part de les edificacions i en el paisatge marí en general hi predominen els tons blaus. Hi podem observar els antics magatzems vinculats al comerç del vi i de l’aiguardent que existien en l’època de l’infant Pau Casals i que en part es van reconvertir en residències de la burgesia vinculada a la vinya. També hi ha el bar restaurant El Casinet, que encara manté l’edifici que en època de Casals va ser un magatzem de botes. Tant a la casa de la platja, avui Museu Pau Casals, com a la Casa Nadiua del Vendrell (amb parets d’un blau intens o mobiliari tradicional pintat de blau a la cuina), també hi predominen els tons blavencs de l’ambient marí. També destaca el blau en la gran porxada de l’edifici renaixentista conegut com la Casa del Pardo, seu de la Fundació Apel·les Fenosa. Aquest museu va ser la casa taller estiuenca de l’escultor, que la va adquirir el 1957.