Colors

El cactus, actualment present vora els rentadors de Mas Miró, dibuixa nombroses peces florals sobre el verd esmorteït de les tiges carnoses i aplanades, i també els seus fruits vermells i rodons, que tant agradaven a Miró i que destaquen la força de la vida. Les fulles del cactus, arrodonides, recorden els personatges de Joan Miró. 

Miró considerava el seu taller com un hort, i segons ell mateix explicava: «Treballo sempre en moltíssimes coses alhora. I fins i tot en dominis diferents: pintura, gravat, litografia, escultura, ceràmica.» Encara que havia fet incursions ocasionals en l’escultura durant els anys 1920, quan estava involucrat en el moviment surrealista, per aconseguir una tercera dimensió en les pintures. En els anys 1960 i 1970, en canvi, l’escultura passa a ser una disciplina artística més dins del seu ampli repertori. Miró va començar modelant ceràmiques i fonent-les en bronze i va acabar donant nova vida als objectes que poblaven el seu estudi. Va construir-hi noves figures que va acoblar i va fondre en bronze, sobre les quals pintava en molts casos en una àmplia gamma de colors, per bé que en els seus personatges hi destacava sovint el roig.

Font destacada: Juncosa Vecchierini, Elena. «Mas Miró (Mont-roig). Aportaciones documentales a uno de los espacios creativos de Joan Miró». Premi Pilar Juncosa d’Investigació 2011 (Fundació Pilar i Joan Miró, Mallorca), inèdit.

Entre els objectes que es conserven a la residència i taller de Miró a Mont-roig, el mobiliari hi té un paper molt important, ja que sovint li servia d’inspiració per a les seves creacions en els inicis i, entre les coloracions, sempre hi ha algun detall rellevant que ens porta cap al roig. Per exemple, hi destaca un puf o escambell baix, brodat amb flors (roses vermelles) i una papallona colorida en la base. L’estructura és de tres potes amb rodes i està envoltat per uns serrells que les cobreixen. Trobareu el puf a la sala noble del Mas Miró; en concret, davant del sofà i les butaques de la sala. En algunes fotografies antigues del Mas, el podem veure que estava situat en el saló petit que hi ha a la mateixa planta. En el quadre Nu del mirall del 1919, apareix el puf i s’hi recolza una dona nua amb un mirallet a la mà. Molt probablement va pintar el quadre en l’estada d’estiu d’aquell any al Mas. El mateix brodat també es pot observar encara en un dels coixins que es conserven entre el mobiliari del saló petit de Mas Miró. A la gran sala, ubicada al primer pis de l’edifici residencial, també hi ha aquest ambient de tons càlids vermellosos i rosats, en una estança que compta amb una decoració noble i un mobiliari d’estil alfonsí.

Font destacada: Juncosa Vecchierini, Elena. «Mas Miró (Mont-roig). Aportaciones documentales a uno de los espacios creativos de Joan Miró». Premi Pilar Juncosa d’Investigació 2011 (Fundació Pilar i Joan Miró, Mallorca), inèdit.

Els sols tenen una rellevància molt significativa, especialment, en l’època tardana de l’obra de Joan Miró; hi apareixen sovint en forma de taques de color roig intens en moltes de les seves obres. De fet, tal com deia David Fernández Miró, escriptor, sobre l’obra del seu avi Joan Miró: «Tot l’univers importa, des d’un còdol fins al sol, des d’un bri d’herba fins als estimats garrofers, des de l’insecte fins a l’àliga. Qualsevol cosa, per insignificant que sigui, es pot convertir en mironiana.» 

El crític d’art Alexandre Cirici explicava el sol i la lluna de Miró com a presències més que com a símbols, tot destacant el sol potser per la seva càrrega d’energia positiva: «D’una manera privilegiada, entre els astres apareixen el Sol i la Lluna, temes tan importants que sovint poden ser considerats com un distintiu de l’obra mironiana. El Sol té una llarga tradició simbòlica en l’art mundial, però cal admetre que per a Miró no apareix com a símbol, sinó com a presència, una presència que, com la de les estrelles, no és visual sinó tàctil. Els sols de Miró són com un gran globus, suspès a l’aire, sovint d’una estructura que expressa el seu caràcter material mitjançant un perfil irregular, lleugerament aixafat, com de patata. El color més típic d’aquests sols és el vermell, que no correspon a la visió daurada de l’astre, sinó més aviat a la presència tàctil del sol com a font de calor, sensible a través de la pell.»

Juntament amb les múltiples pintures en què apareix el sol en forma de gran taca vermella, hi podem destacar els murals ceràmics Sol i Lluna fets per encàrrec de la Unesco entre els anys 1956 i 1958. Dues obres de gran format fetes de maons vidriats de diverses mides, textures i colors. «La idea d’un gran disc vermell intens s’imposa per al mur més gran», en va dir Miró. D’aquest mural del Sol, se’n conserva una part de la maqueta a Mas Miró.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Fundació Mas Miró (@fundaciomasmiro)

Encara avui en dia podem gaudir dels hibiscus d’un color roig intens en els jardins de Mas Miró, que engalana la façana del Mas, entre altres arbustos i arbres com eucaliptus, llorers i garrofers. La seva flor apareix representada en diverses natures mortes de primera època de Miró, com ara Natura morta del raïm (1920). Sabem que l’estada de Miró a París el 1920 li obre un món de noves idees. A Mont-roig, amb la tranquil·litat excitant que li proporciona el camp, Miró es llença de ple a treballar. Juntament amb La taula, naturalesa morta del conill, Miró realitza una altra pintura, Cavall, pipa i flor vermella. Quan estava a punt d’acabar-los, Miró escriu al galerista Dalmau, amb qui el 1918 havia realitzat la seva primera exposició individual, i li explica que «Dintre de poc espero acabar dos teles que em sembla li interessaran. L’una deu fer uns 80 x 90 cm i és: Un racó de calaixera vermella amb un cavall flamenc al damunt, un llibre, una pipa, una copa amb una flor vermella; paret del fons blanca i blava, miralls reflectant el paisatge que es veu al davant. Simple, sintètica, vigorosa. He intentat anar a un art purament de concepte, que crec deu ser l’art de l’avenir». A part de l’escriptori de to vermellós que serveix de model per al quadre, encara es conserven alguns del elements originals reproduïts. El cavall es conserva en el Mas, i la pàgina reproduïda correspon al llibre Le cog et l’Arlequin de Cocteau amb un dibuix de Picasso, conservat actualment a la Fundació Joan Miró de Barcelona, a la biblioteca personal del pintor. Si ens fixem en la flor és un hibiscus, flor roja present en molts altres bodegons de Miró. 

Font destacada: Juncosa Vecchierini, Elena. «Mas Miró (Mont-roig). Aportaciones documentales a uno de los espacios creativos de Joan Miró». Premi Pilar Juncosa d’Investigació 2011 (Fundació Pilar i Joan Miró, Mallorca), inèdit.

La muntanya de la Mare de Déu de la Roca destaca, amb el seu color vermell, durant tot el camí, amb l’ermita de Sant Ramon, blanca i suspesa de la roca vermella; és un dels referents visuals amb més entitat de tot l’entorn. Per bé que, en aquest espai, i en tot el paisatge mont-roigenc, també hi trobem els colors mediterranis de Miró… Esquitxada de verd per les atzavares i amb les floretes grogues de les parts més baixes i el cel de fons, el paisatge ens fa visibles els quatre colors primaris de l’artista. En segon terme, els contraforts de les serres de Riudecanyes i Escornalbou conformen el fons escènic, en què s’identifiquen clarament la mola de Colldejou, la Muntanya Blanca i el castell monestir d’Escornalbou, tot un paisatge amb les mateixes característiques geològiques comunes, de roca granítica i terra sorrenca de coloracions vermelloses.

Al taller de Mas Miró es conserva tot com ho va deixar Miró el 1976, últim any que passà l’estiu a Mont-roig. De fet, encara podem veure una rèplica del calendari original que hi havia penjat a la paret. La pàgina, setembre de 1976, correspon a la darrera vegada que Miró va treballar aquí. Pinzells, utensilis, objectes trobats i elements diversos que Miró utilitzava com a font d’inspiració. Qualsevol element podia suposar un punt de partida. L’atmosfera de creació encara perviu. La seva bata conserva restes de pintura. Les pinzellades al terra ens parlen de la seva energia. Els dos grafits a les parets, esbossos per a escultures, són creacions pures d’una gran sinceritat i síntesi expressiva. Per a la concepció del taller, Miró va partir de la idea que, com a espai de treball, volia que fos de gran austeritat. Com una cel·la de monjo. Va demanar que la disposició de les finestres li permetés veure el paisatge mentre treballava, i que la llum entrés de manera que les escultures la rebessin des de tots els angles, com si estigués treballant al mig del camp.

El terra del taller ens mostra la importància del roig entre les seves fonts d’inspiració. En un espai tan especial i estudiat fins al darrer detall, els maons de terrissa d’un to vermellós fosc hi tenen una presència destacada i predominen en l’ambient de l’estança. Això també passa en l’espai del celler, on conservava les botes de vi ranci que sovint oferia als amics i familiars, als quals els n’explicava el procés en les cartes que intercanviaven abans de les visites.

Font destacada: Juncosa Vecchierini, Elena. «Mas Miró (Mont-roig). Aportaciones documentales a uno de los espacios creativos de Joan Miró». Premi Pilar Juncosa d’Investigació 2011 (Fundació Pilar i Joan Miró, Mallorca), inèdit.