Detalls - Els elements

El «pal de ballarí», la tija de l’atzavara, que s’alça imponent, majestuós i orgullós tot mostrant l’única floració que aquesta planta, de fulla dura i de color verd grisenc, tindrà al final del seu cicle vital. L’atzavara, quan floreix, mor i deixa pas a una nova atzavara. Aquesta simbologia és emprada per ell mateix en el quadre Terra llaurada (1923), ja que aquest tanca un període en la pintura de Miró, i dona pas a l’etapa cap a l’abstracció. Per altra banda, les fulles de l’atzavara es poden intuir clarament en quadres de caire més abstracte.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Fundació Mas Miró (@fundaciomasmiro)

La columna Gaudí o columna de doble gir va ser una gran aportació al món de l’arquitectura. Gaudí la considera la síntesi de la columna arquitectònica, ja que participa dels tres models històrics: la columna llisa cilíndrica, la columna dòrica grega i la salomònica, típica del barroc. Parteix d’una base estrellada però arriba al cercle; té un nombre d’estries que la graven, i cada cop en neixen més a mesura que s’alça; i té el moviment helicoïdal de les columnes salomòniques per dues vegades. Com a resultat, una columna resistent i d’una secció contínuament variable com a expressió del moviment del seu creixement. Gaudí va estudiar durant molts anys els creixements i les disposicions de les fulles, especialment del baladre (Nerium oleander) i l’abèlia (Abelia floribunda). La disposició de les fulles en hèlix ascendent en doble sentit sobre la branca o tija permet assegurar al màxim la llum vertical del sol que arriba a les plantes. El baladre té la medul·la amb la mateixa forma geomètrica que una columna de doble gir amb base triangular. Així, el triangle, fruit del procés de creixement, es converteix en hexàgon i posteriorment altre cop a un triangle. De manera que si fem un tall a la meitat del recorregut tenim la columna gaudiniana.

Tot el que prové del camp de Mont-roig és imprescindible per copsar l’obra de Miró i hi ha elements de la terra especialment característics de la seva obra i del seu taller, com són les carabasses, presents pertot arreu.

En paraules de Joan Perucho: «Sense Mont-roig, sense aquest camp de Mont-roig al qual Miró retorna una i altra vegada, no existirien aquests quadres fabulosament vius i desconcertants. A Joan Miró, com a tot gran creador, li interessa més el futur que el passat, li interessa més la vida que l’art. Vull dir amb això que Joan Miró no estima Tarragona amb la passió d’un arqueòleg sinó amb la passió d’un pagès. És a dir, estima, com Misser Ycart, els seus extraordinaris monuments, però estima molt més Tarragona a través de les seves carabasses, dels seus avellaners, de les seves cols i dels seus naps. Estima també la platja de Mont-roig i de Cambrils, però les estima en els moments de silenci, quan són fora els atabaladors banyistes. Llavors, tocant a l’onada, hi ha una vasta catifa d’algues i palets polits per l’aigua d’una manera estranya. N’hi ha de negres amb venes blanques, amb incrustacions de misterioses i poètiques flors petrificades. Diminuts crancs travessen veloçment. Joan Miró s’ajup i cull amb els seus dits una arrel que ha dut la mar. És una arrel morta terriblement viva. Quin portentós escultor ha fet això?»

Font destacada: Juncosa Vecchierini, Elena. «Mas Miró (Mont-roig). Aportaciones documentales a uno de los espacios creativos de Joan Miró». Premi Pilar Juncosa d’Investigació 2011 (Fundació Pilar i Joan Miró, Mallorca), inèdit.

Els caragols eren els animalons més fàcils de localitzar en el sòl de la riera i els camins de Riudoms quan Antoni Gaudí hi jugava en els seus primers anys de vida. Les seves formes sinuoses infinites i els volums de les seves closques, especialment les dels cossos cònics dels caragolins, són molt presents en les obres de Gaudí, amb representacions destacades en els contorns del capdamunt de la façana de la Casa Batlló o en els pinacles de la Sagrada Família. Probablement, entre els elements de joc d’un infant curiós com Gaudí també hi havia ossos d’animals arrossegats per la llera de la riera. Aquestes formacions, de ben segur, van fer-lo reflexionar sobre l’arquitectura entesa com una entitat orgànica, que va evolucionar cap a un naturalisme expressionista, la qual cosa va traslladar també a les decoracions dels seus edificis més destacats; per exemple, incloent-hi elements amb aparença clara d’esquelet (balconades, columnes, mobiliari…). La mateixa Casa Batlló és coneguda popularment com la casa dels ossos.

Miró incorpora en les seves obres gran varietat d’insectes i sovint els utilitza per tal de mostrar el moviment, present en els vols dels mosquits, abelles, mosques… En les seves èpoques més realístiques, també es poden observar gran varietat d’insectes i petits animals, com ara llangardaixos i caragols, tot captant així aquells petits elements presents que s’amaguen en racons.

La fumera del Molí dels Sanromà, de planta quadrada amb tub helicoïdal d’obra vista, evoca les que va construir Gaudí al Parc Güell i la Pedrera. Gaudí associava l’helicoide amb el moviment i l’empra per a molts elements constructius vinculats a aquest, com ara escales i xemeneies, tal com explica una citació seva: «Si el fum puja torçant-se, cal ajudar-lo donant forma d’hèlix a les xemeneies.»

El delicat cant dels ocells, com el dels canaris que l’acompanyaven mentre de bon matí tocava Bach amb el piano. El cant dels ocells és una cançó popular catalana, d’autor anònim, transmesa oralment generacions rere generacions que Pau Casals va portar a la seva màxima expressió i reconeixement artístic i simbòlic. A l’exili arran de la Guerra Civil, sempre cloïa els concerts i festivals amb aquesta peça. Ell mateix explicava com l’inspiraven els cants que sentia de tot tipus d’ocells al Vendrell, aquell goig dels sons de la natura:

«I quanta vida en el Nadal! En “El cant dels ocells” són les àguiles i els pardals, els rossinyols i els reietons, que donen la benvinguda a l’infant cantant-li com una flor que delectarà la terra amb la seva dolça fragància. I els tords i les caderneres canten que la primavera ha arribat i que les fulles dels arbres s’obren i esdevenen verdes.»

El 1971, a la seu de les Nacions Unides, a Nova York, quan Pau Casals hi estrena l’Himne a la pau, acaba el concert, com és sabut, amb un discurs sobre els valors de la nació catalana i amb un solo al violoncel. I afirma que per a ell els ocells de la seva terra piulaven «pau!»: «Els ocells, quan són al cel, van cantant per l’espai: “Pau! Pau! Pau!” I és una melodia que Bach i Beethoven, i tots els grans, haurien admirat i estimat. I, a més, és l’ànima del meu país, Catalunya.»

Els materials que ofereix la natura i els usos artesans que se’n deriven són una gran font de solucions. Antoni Gaudí s’hi devia fixar, perquè així ho veiem en múltiples aplicacions en la seva obra. El treball amb l’espart, base dels oficis de corderia i cistelleria, molt presents a Riudoms en l’època de Gaudí, probablement va mostrar solucions tècniques senzilles i efectives al jove Gaudí. La mateixa sola d’unes espardenyes d’espart està feta de fibra disposada helicoïdalment, la qual cosa fa un efecte de molla o ressort; o les fibres entramades d’un cistell es podrien interpretar com a patrons geomètrics dels reixats de ferro forjat de la Casa Milà. Com s’ha dit, Gaudí no era només un arquitecte, sinó un «mestre d’oficis». S’ha documentat que en les obres de restauració de la Casa Batlló es va localitzar una capsa de cartró amb tres parells d’espardenyes que van fer servir els artesans originalment en els treballs de guix de les motllures; eren unes fibres molt adients per als acabats dels relleus gaudinians, ja que s’adaptaven a la mà i a la corba gràcies a la capacitat de deformació de l’espart.

Miró, quan viatjava, sempre duia una garrofa de Mont-roig. La força de la terra era determinant en la vida i obra de Miró; tant que s’emportava una garrofa dins un sobre que posava al maletí, la qual cosa li permetia estar en contacte amb Mont-roig i la Masia allà on fos.

Les arrels són la vitalitat que no es veu de les arrels de les vinyes, les oliveres i sobretot dels garrofers. «Com que jo tinc unes arrels als peus, són els que m’han donat força com en el garrofer, que té una força enorme i que no perd mai les fulles. Per mi és quelcom com una cosa religiosa, jo quan viatjo a dins del maletí hi ha dins d’un sobre una garrofa.» 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Fundació Mas Miró (@fundaciomasmiro)

El paisatge que s’observa al llarg del bona part del recorregut entre el Vendrell i Sant Salvador evoca encara ara el paisatge que observava Pau Casals en els seus viatges amb carro que feia de petit acompanyat de la seva mare. Camps de vinya s’allarguen a banda i banda.

Pau Casals recorda el so de la veu dels treballadors del camp quan a primera hora el despertaven cantant quan anaven a la feina:

«Als matins, de tant en tant em despertava el so de les albades que cantaven la gent del poble —pescadors i vinyaters— quan anaven cap a la feina.»

Les basses eren un element clau en les pobles d’aquesta regió: per abeurar els ramats, per a usos agrícoles, per a ús domèstic, entre altres. En concret, la bassa del Mur servia per abeurar els ramats que es desplaçaven des dels Ports de Beseit fins a les planes. Picasso va immortalitzar una altra bassa d’Horta, situada on actualment hi ha la plaça de Catalunya. La bassa era un abeurador per als animals, possiblement del segle XVII, i que va ser enderrocat l’any 1914. El de fet de disposar de basses era una característica definitòria dels pobles de l’època.

L’estada i la vida primitiva als Ports havien comportat a Picasso molts aprenentatges: coneixença d’oficis rurals (pastors, llenyataires, pagesos, entre moltes altres tasques), d’animals domèstics i salvatges, de flora i fauna en general, de cuina tradicional, de fer foc o de fer ús d’un ganivet per a treballs manuals (se’l va emportar com un tresor i el mostrava a tothom)… En retornar al poble sovint també visitava els artesans: el fuster, el ferrer… I, fins i tot, un dia va ajudar el seu amic i el pare a carregar fem a les sàrries d’un animal! Des del punt de vista artístic, hi va realitzar múltiples dibuixos en els seus quaderns amb motius d’animals de tot tipus i alguna pintura, des dels gossos fins als ases i, especialment, les cabres, que el van impactar, sens dubte, per la seva forma de vida salvatge.

Pau Casals aplicava exemples de la natura per explicar la seva manera de tocar: tocar com una fulla a la tardor, no en una caiguda directa sinó en moviments suaus i oscil·lants; tocar una nota com si fos una estrella; escometre una successió musical com si es tractés d’un arc de Sant Martí. Així mateix, el xiulet del vent a la petita ermita romànica de Sant Salvador o el xiuxiueig dels arbres quan els fregava eren font d’inspiració.

Pau Casals descriu la música amb els sons de la natura i realitza comparacions musicals partint dels moviments naturals dels elements (la caiguda de les fulles, la manera com les plantes creixen buscant la llum, l’efecte de les canyes en vinclar-se, el so dels passos sobre un camí de terra), ja sigui per acció pròpia o en resposta al nostre contacte:

«[…] hi havia els meravellosos sons de la natura, el so del mar, el so del vent movent-se a través dels arbres, el delicat cant dels ocells, la infinitament variada melodia de la veu humana, no solament en cançons, sinó parlada. Quina riquesa musical! Em sostenia i m’alimentava.»

La presència de l’olivera a les nostres terres és tradicional i la seva superfície s’ha vist fins i tot expandida en les darreres dècades. El creixement de les oliveres defineix un traçat helicoïdal a l’escorça i, una vegada més, posa de manifest la relació dels helicoides, tan importants a l’obra de Gaudí, amb els moviments de la natura; en aquest cas, associat al creixement de l’espècie. D’altra banda, a la Sagrada Família, a les baranes de la part alta de les capelles, podem observar branquetes de cedre, palmera, xiprer, roser o olivera. Sovint, els capitells i pinacles de les obres de Gaudí reprodueixen a gran escala petits elements naturals, com ara espigues, herbes i floretes.

Miró sempre s’havia sentit atret per l’art popular, per l’artesania. Són objectes que procedeixen (amb el pas del temps) d’unes tradicions sovint arrelades a les feines del camp o a les manifestacions religioses; objectes que estan impregnats de vida. Miró diu entre d’altres coses que «l’art popular em commou sempre… les coses més simples em donen idees». El sol de paumes, element important del univers mironià, es fa, com les molt treballades i adornades palmes que duen les noies per Rams, amb fulles de palmera treballada convenientment segons les tècniques emprades en la cistelleria per conferir-los un aspecte decoratiu. Els objectes que troba l’artista, els elements tradicionals, els estris de l’entorn camperol de Mont-roig, però també de Mallorca són transformats en escultures. L’objecte de la posta de sol combina la forma natural del tronc d’un garrofer amb un moll de somier i una part d’un cremador de gas incrustats; la sèrie d’escultures «personatges grotescos» són formes inspirades a partir d’objectes quotidians; o les tres escultures «reials», de factura tosca, fetes amb materials quotidians com peces velles de fusta i estris del món rural. Les argolles, elaborades artesanalment per ferrers i que coneixia per tradició familiar, formen part de les «pintures objecte» amb què va transformar la concepció de l’art del segle XX.

Antoni Gaudí de ben segur que es va fer un tip d’observar les múltiples construccions de pedra seca que dividien les finques al voltant de la riera de Maspujols i en gran part del terme de Riudoms. Això era important en les terres de vinya i olivera. Era un paisatge dominat per la natura, però alhora profundament humanitzat. La pedra neta, situada aprofitant els desnivells del terreny, té un paper destacat en obres com el Parc Güell.

Així mateix, la família Gaudí va demostrar interès per les nombrosíssimes mines de Riudoms, que encara avui conserven una gran quantitat de quilòmetres d’aigües subterrànies per tot el terme. La seva àvia, Rosa Serra, i el seu pare, Francesc Gaudí, van ser promotors de les mines Verge Maria i Sant Isidre, i el mateix Antoni Gaudí va ser president de la gestió d’aquestes mines uns quants anys. En les seves obres arquitectòniques, així com des del punt de vista més personal en la mateixa Casa Pairal de Riudoms, Gaudí sempre va demostrar un gran domini de l’aprofitament dels recursos hídrics, que es pot veure clarament, per exemple, en els brolladors i les fonts de la torre Bellesguard i en el mateix Parc Güell.

Les arrels de posidònia són presents per tot el Mas Miró i és que el pintor va voler construir-se un taller amb la intenció d’integrar-lo en la natura, en comunió amb els elements naturals i les coloracions del camp. La primera referència la trobem en un quadern conservat a la Fundació Miró de Barcelona, del juliol de 1941, quan treballava en la seva vessant escultòrica: «Construir-me un gran taller, ple d’esculptures; que a l’entrar-hi produeixi una fortíssima impressió de trobar-se en un món nou —les esculptures, diferentment de les teles que estan girades contra la paret o amb les imatges fetes sobre una superficie plana, tenen que semblar monstres vivents, que viuen en el taller— món a part. Fer fondre el metall dels tubs que guardo buits, i a partir de les formes aquestes que s’obtinguin que la meva esculptura es confongui amb elements de la natura, arbres, roques, arrels, muntanyes, plantes, flors. Fer-me un taller a ple camp, molt espaiós, la façana que es confongui amb la terra, de cap manera blanca, i de tant en tant treure les meves esculptures a ple aire, que es confonguin amb la natura. […] això farà que a l’entrar al taller em donarà la sensació que entro dintre la terra i la meva obra n’eixirà més natural i espontània —posar-hi al voltant alguna atzavara i figuera de moro, com també una roda de carro vella.»

Les grosses i vistoses flors grogues del cactus dibuixen nombroses peces florals sobre el verd de les tiges carnoses i aplanades, i també els seus fruits vermells i rodons, que destaquen la força de la vida. Les fulles del cactus, arrodonides, recorden els personatges de Joan Miró.

Font destacada: Juncosa Vecchierini, Elena. «Mas Miró (Mont-roig). Aportaciones documentales a uno de los espacios creativos de Joan Miró». Premi Pilar Juncosa d’Investigació 2011 (Fundació Pilar i Joan Miró, Mallorca), inèdit.

Miró va modelar i treballar la terra a través de la ceràmica i sovint les roques i pedres eren presents en les seves escultures. 

Una bona expressió de l’esforç i l’enginy de la gent és la construcció de marges de pedra seca, molt presents al territori. El pagès és un treballador nat, meticulós i constant, característiques que Miró valora i admira. La figura del pagès català representa per a Miró la força i l’amor per la terra, el treball constant i sense pausa i la perseverança necessària per a tirar endavant.