Detalls - Els elements

El delicat cant dels ocells, com el dels canaris que l’acompanyaven mentre de bon matí tocava Bach amb el piano. El cant dels ocells és una cançó popular catalana, d’autor anònim, transmesa oralment generacions rere generacions que Pau Casals va portar a la seva màxima expressió i reconeixement artístic i simbòlic. A l’exili arran de la Guerra Civil, sempre cloïa els concerts i festivals amb aquesta peça. Ell mateix explicava com l’inspiraven els cants que sentia de tot tipus d’ocells al Vendrell, aquell goig dels sons de la natura:

«I quanta vida en el Nadal! En “El cant dels ocells” són les àguiles i els pardals, els rossinyols i els reietons, que donen la benvinguda a l’infant cantant-li com una flor que delectarà la terra amb la seva dolça fragància. I els tords i les caderneres canten que la primavera ha arribat i que les fulles dels arbres s’obren i esdevenen verdes.»

El 1971, a la seu de les Nacions Unides, a Nova York, quan Pau Casals hi estrena l’Himne a la pau, acaba el concert, com és sabut, amb un discurs sobre els valors de la nació catalana i amb un solo al violoncel. I afirma que per a ell els ocells de la seva terra piulaven «pau!»: «Els ocells, quan són al cel, van cantant per l’espai: “Pau! Pau! Pau!” I és una melodia que Bach i Beethoven, i tots els grans, haurien admirat i estimat. I, a més, és l’ànima del meu país, Catalunya.»

El paisatge que s’observa al llarg del bona part del recorregut entre el Vendrell i Sant Salvador evoca encara ara el paisatge que observava Pau Casals en els seus viatges amb carro que feia de petit acompanyat de la seva mare. Camps de vinya s’allarguen a banda i banda.

Pau Casals recorda el so de la veu dels treballadors del camp quan a primera hora el despertaven cantant quan anaven a la feina:

«Als matins, de tant en tant em despertava el so de les albades que cantaven la gent del poble —pescadors i vinyaters— quan anaven cap a la feina.»

Pau Casals aplicava exemples de la natura per explicar la seva manera de tocar: tocar com una fulla a la tardor, no en una caiguda directa sinó en moviments suaus i oscil·lants; tocar una nota com si fos una estrella; escometre una successió musical com si es tractés d’un arc de Sant Martí. Així mateix, el xiulet del vent a la petita ermita romànica de Sant Salvador o el xiuxiueig dels arbres quan els fregava eren font d’inspiració.

Pau Casals descriu la música amb els sons de la natura i realitza comparacions musicals partint dels moviments naturals dels elements (la caiguda de les fulles, la manera com les plantes creixen buscant la llum, l’efecte de les canyes en vinclar-se, el so dels passos sobre un camí de terra), ja sigui per acció pròpia o en resposta al nostre contacte:

«[…] hi havia els meravellosos sons de la natura, el so del mar, el so del vent movent-se a través dels arbres, el delicat cant dels ocells, la infinitament variada melodia de la veu humana, no solament en cançons, sinó parlada. Quina riquesa musical! Em sostenia i m’alimentava.»