Paissatges que inspiren

El «pal de ballarí», la tija de l’atzavara, que s’alça imponent, majestuós i orgullós tot mostrant l’única floració que aquesta planta, de fulla dura i de color verd grisenc, tindrà al final del seu cicle vital. L’atzavara, quan floreix, mor i deixa pas a una nova atzavara. Aquesta simbologia és emprada per ell mateix en el quadre Terra llaurada (1923), ja que aquest tanca un període en la pintura de Miró, i dona pas a l’etapa cap a l’abstracció. Per altra banda, les fulles de l’atzavara es poden intuir clarament en quadres de caire més abstracte.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Fundació Mas Miró (@fundaciomasmiro)

La columna Gaudí o columna de doble gir va ser una gran aportació al món de l’arquitectura. Gaudí la considera la síntesi de la columna arquitectònica, ja que participa dels tres models històrics: la columna llisa cilíndrica, la columna dòrica grega i la salomònica, típica del barroc. Parteix d’una base estrellada però arriba al cercle; té un nombre d’estries que la graven, i cada cop en neixen més a mesura que s’alça; i té el moviment helicoïdal de les columnes salomòniques per dues vegades. Com a resultat, una columna resistent i d’una secció contínuament variable com a expressió del moviment del seu creixement. Gaudí va estudiar durant molts anys els creixements i les disposicions de les fulles, especialment del baladre (Nerium oleander) i l’abèlia (Abelia floribunda). La disposició de les fulles en hèlix ascendent en doble sentit sobre la branca o tija permet assegurar al màxim la llum vertical del sol que arriba a les plantes. El baladre té la medul·la amb la mateixa forma geomètrica que una columna de doble gir amb base triangular. Així, el triangle, fruit del procés de creixement, es converteix en hexàgon i posteriorment altre cop a un triangle. De manera que si fem un tall a la meitat del recorregut tenim la columna gaudiniana.

La Boca de la Mina era un passeig molt utilitzat com a zona d’esbarjo per la gent de Reus i de l’entorn, en què hi destaquen les tonalitats grogues i ocres i les formes originals de la natura. Antoni Gaudí, juntament amb Eduard Toda i Josep Ribera, sovint feia excursions per les rodalies de Reus, entre les quals hi figurava la Boca de la Mina. 

El passeig de la Boca de la Mina es troba arbrat amb plataners de grans dimensions a banda i banda; és dels pocs espais presents que encara mantenen les característiques dels passejos antics: amb arbres que permeten trobar la frescor en els dies de més calor, així com gaudir dels dies de sol, sense pavimentar, que van esdevenir un espai clau per a l’esbarjo i les relacions socials. Presenta un elevat valor patrimonial, ja que manté encara algunes explotacions d’avellaners, com una petita mostra del conreu que va modelar durant dècades el paisatge d’aquestes contrades. 

La ruta del passeig de la Boca de la Mina a Reus és un itinerari d’uns 5 km amb poc desnivell i apte per a tota la família. Es tracta d’una ruta circular que arriba fins a l’Institut Pere Mata i en la qual es poden observar altres elements modernistes, característics de Gaudí, com les xemeneies de la fumera del Molí dels Sanromà.

Descarrega-te’n el recorregut aquí.

Joan Miró se sentia plenament identificat amb el Camp de Tarragona. En una carta a Lola Anglada (21-7-1915), diu: «Jo em trobo en aquesta terra de foc i mar blau, molt blau. Déu l’ha fet ben formós, aquest país del Camp de Tarragona! Aquí jo treballo molt, treballo desesperadament.» Són els estius intensos al mas de Mont-roig, quan pinta una sèrie de dibuixos de les feines del camp i del port de Cambrils. Per exemple, hi veiem pagesos amb carro o treballant, dones arreglant les xarxes de pescar, grups de pescadors descarregant peix o escenes de mercat (de peix i de productes del camp). En una altra carta a Anglada (7-8-1915), Miró descriu: «He arribat novament a aquesta terra de llum i mar, de pagesos molt vermells de galtes i forts com aquestes muntanyes i barques amb veles molt blanques, que treuen peixos de molts colors…» Segons el fotògraf E. Scheidegger, també: «A Miró le fascinaba todo esto y le inspiraba para su trabajo. Me encargó que plasmara en mis fotografías todo este mundo del mar…» Cambrils, a principis del segle XX, era l’estació de tren més propera al Mas Miró, a uns set quilòmetres, i també hi havia bona carretera per anar-hi de visita o a pintar. L’any 1917, Miró hi va pintar dos quadres: Cambrils, la platja i Cambrils, el port. En una carta a Lola Anglada (18-9-1917), li explica la vida al Mas i com treballa a Cambrils: «Dia admirable, ben lluminós, música de colors. Festa de la verema i trepitjar els raïms. […] Aquesta tarda, després de dinar… en bicicleta, gomes ben inflades, carretera rodant per les dues lleugeres rodes. Arbres, vinyes, oliveres, pins, una faixa de platí. En pocs minuts a Cambrils davant d’una tela i cavallet. El mar, barques, gossos que empaiten als galls. Brava gent de la mar… Després del treball arribo a casa cansadíssim, poc disposat a acabar d’esprémer el cervell. Nit, després de sopar, a dormir el somni dels que caven la terra i la llauren…»

Font destacada: Juncosa Vecchierini, Elena. «Mas Miró (Mont-roig). Aportaciones documentales a uno de los espacios creativos de Joan Miró». Premi Pilar Juncosa d’Investigació 2011 (Fundació Pilar i Joan Miró, Mallorca), inèdit.

Tot el que prové del camp de Mont-roig és imprescindible per copsar l’obra de Miró i hi ha elements de la terra especialment característics de la seva obra i del seu taller, com són les carabasses, presents pertot arreu.

En paraules de Joan Perucho: «Sense Mont-roig, sense aquest camp de Mont-roig al qual Miró retorna una i altra vegada, no existirien aquests quadres fabulosament vius i desconcertants. A Joan Miró, com a tot gran creador, li interessa més el futur que el passat, li interessa més la vida que l’art. Vull dir amb això que Joan Miró no estima Tarragona amb la passió d’un arqueòleg sinó amb la passió d’un pagès. És a dir, estima, com Misser Ycart, els seus extraordinaris monuments, però estima molt més Tarragona a través de les seves carabasses, dels seus avellaners, de les seves cols i dels seus naps. Estima també la platja de Mont-roig i de Cambrils, però les estima en els moments de silenci, quan són fora els atabaladors banyistes. Llavors, tocant a l’onada, hi ha una vasta catifa d’algues i palets polits per l’aigua d’una manera estranya. N’hi ha de negres amb venes blanques, amb incrustacions de misterioses i poètiques flors petrificades. Diminuts crancs travessen veloçment. Joan Miró s’ajup i cull amb els seus dits una arrel que ha dut la mar. És una arrel morta terriblement viva. Quin portentós escultor ha fet això?»

Font destacada: Juncosa Vecchierini, Elena. «Mas Miró (Mont-roig). Aportaciones documentales a uno de los espacios creativos de Joan Miró». Premi Pilar Juncosa d’Investigació 2011 (Fundació Pilar i Joan Miró, Mallorca), inèdit.

Els caragols eren els animalons més fàcils de localitzar en el sòl de la riera i els camins de Riudoms quan Antoni Gaudí hi jugava en els seus primers anys de vida. Les seves formes sinuoses infinites i els volums de les seves closques, especialment les dels cossos cònics dels caragolins, són molt presents en les obres de Gaudí, amb representacions destacades en els contorns del capdamunt de la façana de la Casa Batlló o en els pinacles de la Sagrada Família. Probablement, entre els elements de joc d’un infant curiós com Gaudí també hi havia ossos d’animals arrossegats per la llera de la riera. Aquestes formacions, de ben segur, van fer-lo reflexionar sobre l’arquitectura entesa com una entitat orgànica, que va evolucionar cap a un naturalisme expressionista, la qual cosa va traslladar també a les decoracions dels seus edificis més destacats; per exemple, incloent-hi elements amb aparença clara d’esquelet (balconades, columnes, mobiliari…). La mateixa Casa Batlló és coneguda popularment com la casa dels ossos.

Miró incorpora en les seves obres gran varietat d’insectes i sovint els utilitza per tal de mostrar el moviment, present en els vols dels mosquits, abelles, mosques… En les seves èpoques més realístiques, també es poden observar gran varietat d’insectes i petits animals, com ara llangardaixos i caragols, tot captant així aquells petits elements presents que s’amaguen en racons.

La fumera del Molí dels Sanromà, de planta quadrada amb tub helicoïdal d’obra vista, evoca les que va construir Gaudí al Parc Güell i la Pedrera. Gaudí associava l’helicoide amb el moviment i l’empra per a molts elements constructius vinculats a aquest, com ara escales i xemeneies, tal com explica una citació seva: «Si el fum puja torçant-se, cal ajudar-lo donant forma d’hèlix a les xemeneies.»

A l’interior dels Ports, s’hi pot visitar la cova o balma (coveta dels Ullals de Morago) en què Picasso i el seu amic Manuel Pallarès es van estar l’any 1898 i, probablement, allí van decidir fer vida «primitiva» als Ports durant l’estiu i treballar-hi, mentre Picasso s’acabava de guarir d’una malaltia.

«Les meves sensacions més pures les vaig experimentar en una gran forest d’Espanya (els Ports d’Horta) quan, als setze anys, m’hi vaig retirar a pintar.»

Pablo Picasso va viure un temps als Ports, on dormia en una cova amb el seu amic, fill d’Horta de Sant Joan, Manel Pallarès. 

La cova (anomenada tradicionalment coveta dels Ullals de Morago) es pot visitar seguint l’itinerari senyalitzat pel Parc Natural dels Ports. És un recorregut d’uns 3 km, circular, de dificultat baixa. Amb una durada aproximada de 1 hora, ideal per fer en família.

L’itinerari parteix de l’àrea de lleure de La Franqueta, situada a la vora del riu dels Estrets. La zona és de fàcil accés, amb una bona oferta de senders i dos espais interpretatius a l’aire lliure, el del mas de Quiquet i el de la Marbrera.

Descarrega-te’n el recorregut aquí.

Des de l’Ecomuseu dels Ports, us informaran dels diversos itineraris pel parc natural amb Horta de Sant Joan com a porta d’entrada, enmig de frondosos boscos, roca calcària i fauna salvatge. També us sorprendran per la seva bellesa les piscines naturals de les Olles i els assuts de Lledó. Hi podeu fer una bona parada per refrescar-vos!

En el mobiliari i les arts decoratives de la Vil·la Casals, hi predomina el color blau. En la col·lecció de Casals s’hi conserven diverses vaixelles amb plats decorats amb sanefes de motius diversos en tons blaus. També hi ha diversos gerros i figures de ceràmica amb un fons blanc i en què els dibuixos que hi destaquen són d’un mateix color blau marí. Hi ha un vaixella molt impressionant datada cap al 1650, amb plats pintats a mà, així com dos gerros amb motius florals i vegetals blaus datats el 1899 i diverses figures de porcellana que representen caps femenins decorats en blau, datades cap als l’any 1950.

Quan Pau Casals era un nen, va veure una banda de músics ambulants a la plaça del poble que tocaven instruments curiosos i el va fascinar una mena de violoncel rudimentari. Va insistir al seu pare, que tenia molta traça com a artesà, que li’n construís un amb una carabasseta buida i, així, es va convertir en el seu primer instrument, que es conserva al Museu Pau Casals i és un símbol com a element humil que prové de la terra. Tenia una sola corda, però hi va aprendre moltes composicions del seu pare i fins el va tocar en alguna ocasió a l’antic monestir de Santes Creus. Molts anys més tard, a causa de la Guerra Civil espanyola, s’ha d’exiliar a Prada, França, el 1939, i després a San Juan de Puerto Rico, el 1957, d’on provenia la seva mare i la seva darrera esposa. Allí hi troba un instrument llatinoamericà similar al de la seva infantesa, el güiro, del qual en conserva dues peces en la seva col·lecció personal. Un és, si és possible, més especial perquè té la forma d’un peix i està pintat de colors amb una sanefa de color blau marí.

En les pintures que aplega la col·lecció artística de Casals, hi destaca el to blau i els ambients marins. Especialment, els tons blaus predominen en tot el fons de la peça més espectacular, i també la més atípica, que és, sens dubte, el conjunt de pintures murals de Francesc Pla, el Vigatà, el qual va realitzar aquesta magna obra cap al 1793 per a la casa de Joan Ribera, al carrer Nou de Sant Francesc de Barcelona. L’any 1901 els murals van ser adquirits pel comte Eusebi Güell, conegut com a mecenes d’Antoni Gaudí i amb un fort sentiment catalanista, i finalment, l’any 1934, els va comprar Pau Casals i actualment es poden contemplar en una sala específica del seu museu. Són temes extrets de la mitologia clàssica (Les metamorfosis d’Ovidi) amb la presència, al sostre, de la deessa Ceres i Mercuri, en una al·legoria dedicada al comerç marítim i el progrés. Als laterals podem veure temes amorosos amb Apol·lo i Dafne, Venus i Adonis, entre d’altres. El blau també destaca en algunes pintures de Joaquim Mir (1873-1940), com són Roquisser, Corral de carro o Calafell (totes del 1928).

Als grans jardins de la Vil·la Museu, hi podem observar directament el mar des del seu mirador i admirar les múltiples coloracions de les plantes entremig de les escultures de gran rellevància que s’hi exposen, com l’Apol·lo (1934) de Josep Clarà o el nu femení Les flors (1925-1933) de Josep Llimona. Casals tenia molt clar que, per raons simbòliques, volia una escultura d’Apol·lo per presidir els jardins de la Vil·la Casals; en aquella època també tenia molt presents els motius mitològics del conjunt mural del Vigatà, en què hi figura representat el déu hel·lènic. Deia que el considerava un compendi de les millors qualitats de l’home: déu de la música, de la poesia, de la medicina, de l’harmonia i un arquer protector dels mariners i caminants contra el mal. Josep Clarà inicialment havia trobat la idea massa clàssica per a un escultor contemporani, però el resultat, després de tres esbossos supervisats pel Mestre, va ser realment impressionant.

Entre els objectes diversos d’ús personal que formen part de la col·lecció Casals i que conserva la Fundació homònima, hi destaca una corbata de seda que té una sanefa en forma de pentagrames de color blau. Sens dubte, un element molt identificatiu per a un músic de vocació com el Mestre. I un tinter d’argila amb dibuixos de tons blaus, datat cap al 1950. És un recipient de base plana i cos octogonal, que porta a la part superior quatre forats per posar les plumilles i al mig un petit forat còncau amb tapa per posar la tinta. Al cos decoració amb casa i ocells en blau, la resta motius vegetals, florals i geomètrics. Aquest objecte lliga perfectament amb la importància de l’escriptura de cartes en la vida quotidiana del Mestre, ja que dedicava unes dues hores diàries a la correspondència i, actualment, es conserven un total de cinquanta mil exemplars de cartes al seu fons personal que es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

També ens podem fixar en una tassa amb el mot Pau serigrafiat en blau en molts idiomes diferents. Es conserva junt amb un emblema de la Nacions Unides reproduït en l’etiqueta, amb la llegenda «UN We believe. Peace on Earth». Aquest objecte ens fa pensar en el paper d’ambaixador de la pau que va fer Casals arreu del món i en la relació que va mantenir amb les Nacions Unides, que va ser molt llarga i intensa. Després de la Segona Guerra Mundial va protestar amb el seu silenci pel fet que els aliats van mantenir la dictadura del general Franco. I, en aquest context de la Guerra Freda i l’amenaça nuclear, va mobilitzar-se en favor de la pau i la democràcia fins el final de la seva vida. Pau Casals va ser convidat a tocar en tres ocasions: el 1958, el 1963 i el 1971 (quan va ser reconegut amb la medalla d’or de l’ONU), i els seus tres discursos són una magnífica expressió del pensament i la sensibilitat d’aquest català universal.

És conegut el fet que a Joan Miró en ocasions el trobaven assegut en marges de pedra seca esperant la posta de sol, sovint cap al costat de ponent de la seva finca, al Tancat, un tros de terra de secà amb garrofers a prop del barranc de Rifà. També existeixen fotografies del pintor en els marges del camí Vell cap a l’ermita de la Mare de Déu de la Roca. Miró, sens dubte, admirava les construccions de pedra seca pel seu component artesanal, per la mestria que demanaven als pagesos experts en aquell art de col·locar les pedres en les posicions exactes i amb les mides més adequades perquè se sostinguessin sense cap material que les unís i, alhora, fessin un efecte visualment bell i que definia amb ordre tot el territori de Mont-roig i els seus voltants. En un quadern de 1940-1941, conservat a la Fundació Joan Miró de Barcelona, parlant dels seus inicis en l’escultura, diu: «[…] partir de pedres, retocant-les, de trones d’arbres…» Les trones són construccions circulars que es feien a les soques dels arbres, amb terra a l’interior, per protegir els arbres joves dels cops forts de vent a Mont-roig.

Al llarg de la història i arreu del món, on hi ha hagut pedra s’ha aprofitat de la millor manera possible, ja fos en forma d’eines o com a matèria primera de diverses construccions. Al municipi hi ha més d’un centenar de barraques de pedra seca catalogades; algunes de les quals són monumentals. Aquestes construccions, fetes pels pagesos més especialitzats, presenten un bon estat de conservació i una notable diversitat d’estils i formes. 

Per conèixer les barraques de pedra seca hi ha un itinerari fàcil de seguir que permet gaudir del paisatge i d’onze barraques de mèrit, ja que s’admiren i es coneixen importants construccions com els castells o les esglésies, però també hi ha aquestes modestes barraques que han bastit l’home humil per fer més planer el dur treball de la terra. Ruta per lliure, a peu i en cotxe.

Descarrega-te’n el recorregut aquí.

Entre les parts muntanyoses del Penedès i el mar, s’hi estén aquesta estreta zona planera, envoltada de camps de vinyes, que ha servit com a via de comunicació des de l’antiguitat; en aquest sentit, els camins que unien el Vendrell i la platja de Sant Salvador eren molt usats pels carros que transportaven vi, ja que aquesta platja va arribar a ser un dels principals ports d’exportació d’aiguardent i vi. Per aquest motiu, molt sovint Pau Casals feia aquest itinerari quan baixava a l’ermita i a la platja de Sant Salvador amb la seva mare.

Podem fer aquest recorregut a través de la via verda per fer a peu, corrent o caminant, que uneix el Vendrell amb una de les seves platges, la de Sant Salvador. Es tracta d’un itinerari sense dificultat, apte per a totes les edats, i per fer en qualsevol època de l’any. 

Descarrega-te’n el recorregut aquí.

Recentment, s’ha demostrat que Antoni Gaudí també es va inspirar en els relleus de les roques vermelles del Camp. Concretament, en un paratge proper i amb la mateixa geologia (roques granitoides i granodiorites rogenques amb perforacions i formes ondulades infinites produïdes per la força del vent) que l’Espai Natural de la Mare de Déu de la Roca, el coll de la Desenrocada, situat a l’encreuament dels antics camins que anaven als pobles de l’Argentera, Vilanova d’Escornalbou i Colldejou, i era un lloc familiar i de pas en temps de Gaudí. En aquest paratge natural és possible contemplar moltes roques que tenen una gran similitud amb element emblemàtics de l’obra gaudiniana, la són les xemeneies, la façana i les portes de la Pedrera; els pilars i el drac del Park Güell o els balcons de la Casa Batlló. 

«Tot surt del gran llibre de la natura.»

«La línia recta pertany a l’home, la línia corba, a Déu.»

«L’arquitectura és l’ordenació de la llum.»

Us recomanem fer-hi una ruta a peu des de l’Argentera, cap al cim del coll Rodó i fins a trobar l’indret ple de formes de pedra arenosa vermella de la Desenrocada.

El cactus, actualment present vora els rentadors de Mas Miró, dibuixa nombroses peces florals sobre el verd esmorteït de les tiges carnoses i aplanades, i també els seus fruits vermells i rodons, que tant agradaven a Miró i que destaquen la força de la vida. Les fulles del cactus, arrodonides, recorden els personatges de Joan Miró. 

Miró considerava el seu taller com un hort, i segons ell mateix explicava: «Treballo sempre en moltíssimes coses alhora. I fins i tot en dominis diferents: pintura, gravat, litografia, escultura, ceràmica.» Encara que havia fet incursions ocasionals en l’escultura durant els anys 1920, quan estava involucrat en el moviment surrealista, per aconseguir una tercera dimensió en les pintures. En els anys 1960 i 1970, en canvi, l’escultura passa a ser una disciplina artística més dins del seu ampli repertori. Miró va començar modelant ceràmiques i fonent-les en bronze i va acabar donant nova vida als objectes que poblaven el seu estudi. Va construir-hi noves figures que va acoblar i va fondre en bronze, sobre les quals pintava en molts casos en una àmplia gamma de colors, per bé que en els seus personatges hi destacava sovint el roig.

Font destacada: Juncosa Vecchierini, Elena. «Mas Miró (Mont-roig). Aportaciones documentales a uno de los espacios creativos de Joan Miró». Premi Pilar Juncosa d’Investigació 2011 (Fundació Pilar i Joan Miró, Mallorca), inèdit.

La natura està impregnada d’un flux i reflux incessant. No és monòtona, sinó que varia constantment: un anar i venir que es manifesta en el canvi de les estacions, l’alternança del dia i la nit o el moviment de les onades del mar. Segons Pau Casals, la música participa d’aquest moviment natural. El so del mar fou música constant d’inspiració des de la seva infantesa:

«Els primers records de la meva vida s’associen amb el mar. Puc afirmar que vaig descobrir-lo quan era encara un infant. Precisament, el Mediterrani, prop del Vendrell, on vaig néixer. Des del primer any de vida, la mare començà a portar-me a la vora del mar, al poblet de Sant Salvador. […] Allí hi havia una petita ermita […] romànica. La llum es filtrava a través de les finestres i l’únic so era sentir xiular el vent. Jo diria que aquest va ser el començament de la meva vida conscient —el sentit de la llum del sol i del so del mar. A mesura que vaig anar creixent, romania hores i hores contemplant el mar des d’aquestes finestres, meravellat de veure com s’estenia interminable fins a l’infinit, com les ones, incansables, avançaven cap a la sorra, i com els núvols componien formes canviants en el cel. És una visió que mai no ha deixat de corprendre’m.»

Segons alguns testimonis, Antoni Gaudí hauria vingut al món al mas de la Calderera i, l’endemà, el 26 de juny de 1852, va ser batejat a Reus a l’església Prioral de Sant Pere, tal com indica la fe de baptisme. La finca de Riudoms pertanyia a la família d’Antoni Gaudí des del segle XVIII i va ser coneguda com de la Calderera especialment a partir de quan l’àvia paterna, Rosa Serra Torroja, va quedar vídua de Francesc Gaudí Salvany, calderer d’ofici. Situada a poc més d’un quilòmetre del poble, a tocar de la riera de Maspujols, és travessada per la mina de Sant Isidre, una de les moltes que nodreixen el terme de Riudoms de nord a sud. Els dos plataners centenaris davant el mas i l’era foren alguns dels espais més freqüentats per l’infant Gaudí. El mas era «el racó del món que més s’estimava», segons el seu biògraf Joan Bergós.

El mas de la Calderera original només estava format per la caseta principal de dos pisos; les construccions adjacents van venir després dels Gaudí. S’hi conreava principalment vinya, però a partir del contracte de masoveria s’hi van plantar avellaners i olivers. La planta baixa estava dedicada a la mula i les eines, mentre que la primera planta era una sala sense parets; únicament tenia una tela al mig com a separació per a quan, esporàdicament, s’hi quedaven a dormir; si no servia principalment per guardar la collita. La família Gaudí hi va passar llargues estades, sobretot estivals.

L’any 1993 va ser declarat bé cultural d’interès local; actualment, és de propietat privada.

Mont-roig del Camp té diversos escenaris que han servit de model per a les obres de Joan Miró: La Masia, Platja de Mont-roig o Mont-roig, l’església i el poble o Mont-roig, Sant Ramon, són només algunes de les obres pintades aquí que tenen el paisatge com a font d’inspiració. Avui, aquests espais es poden visitar en una ruta anomenada «El paisatge emocional de Miró», que recorre els diversos indrets, degudament senyalitzats i identificats, en què el visitant pot observar en primera persona els paisatges convertits per Miró en obres d’art mundialment reconegudes. El Mas Miró complementa aquesta visita com un dels escenaris cabdals, que té el privilegi d’haver estat casa i taller de l’artista. 

Mas Miró

El Mas Miró, gestionat per la Fundació Mas Miró, és un espai de coneixement, inspiració i reflexió al voltant de la figura de Joan Miró, que hi va residir i treballar al seu taller durant tots els estius durant seixanta-cinc anys. El Mas va ser el model de l’obra més emblemàtica de l’etapa figurativa de l’artista, La Masia.

L’entrada inclou una audioguia. No perdeu l’ocasió de demanar quines són les rutes i experiències que s’ofereixen en cada temporada! També ho trobareu a l’agenda de les nostres xarxes: @paisatgedelsgenis. 

Entre els objectes que es conserven a la residència i taller de Miró a Mont-roig, el mobiliari hi té un paper molt important, ja que sovint li servia d’inspiració per a les seves creacions en els inicis i, entre les coloracions, sempre hi ha algun detall rellevant que ens porta cap al roig. Per exemple, hi destaca un puf o escambell baix, brodat amb flors (roses vermelles) i una papallona colorida en la base. L’estructura és de tres potes amb rodes i està envoltat per uns serrells que les cobreixen. Trobareu el puf a la sala noble del Mas Miró; en concret, davant del sofà i les butaques de la sala. En algunes fotografies antigues del Mas, el podem veure que estava situat en el saló petit que hi ha a la mateixa planta. En el quadre Nu del mirall del 1919, apareix el puf i s’hi recolza una dona nua amb un mirallet a la mà. Molt probablement va pintar el quadre en l’estada d’estiu d’aquell any al Mas. El mateix brodat també es pot observar encara en un dels coixins que es conserven entre el mobiliari del saló petit de Mas Miró. A la gran sala, ubicada al primer pis de l’edifici residencial, també hi ha aquest ambient de tons càlids vermellosos i rosats, en una estança que compta amb una decoració noble i un mobiliari d’estil alfonsí.

Font destacada: Juncosa Vecchierini, Elena. «Mas Miró (Mont-roig). Aportaciones documentales a uno de los espacios creativos de Joan Miró». Premi Pilar Juncosa d’Investigació 2011 (Fundació Pilar i Joan Miró, Mallorca), inèdit.

Un paisatge que avui dia és un mosaic agroforestal format per camps d’oliveres, vinyes, ametllers i sembrats, que queden emmarcats als peus de les elevades parets dels Ports. Aquests relleus abruptes, que presenten vistosos plegaments, contrasten cromàticament amb els fragments forestals que s’hi intercalen, així com amb els canvis estacionals de la vinya i els cereals o la floració dels ametllers.

El mosaic dels camps de conreus i la variació dels seus colors, ocres, verds i grisos (en funció de l’època de l’any) conformen un llenç cubista, colors que foren característics de les obres cubistes de Picasso i d’altres artistes del corrent.

En general, podem dir que tota la natura que envoltava Antoni Gaudí en les seves estades a Riudoms prenia una coloració groguenca, especialment en les èpoques més seques o hivernals. En aquest ambient rural, hi destaquen els líquens, simbiosi de fong i alga, que creixen en les pedres o en les escorces dels arbres de la riera de Maspujols i les terres dels voltants, ja que presentaven unes rugositats i unes formes molt especials, així com unes coloracions que anaven variant al llarg de l’any per tota la gamma de tons de groc, que de ben segur van inspirar els rics motius vegetals de les obres arquitectòniques de Gaudí, com ara les flors i els relleus de la façana de la Casa Vicens, o les combinacions de textures aconseguides a partir de la utilització de materials singulars, com per exemple en el Parc Güell.

El delicat cant dels ocells, com el dels canaris que l’acompanyaven mentre de bon matí tocava Bach amb el piano. El cant dels ocells és una cançó popular catalana, d’autor anònim, transmesa oralment generacions rere generacions que Pau Casals va portar a la seva màxima expressió i reconeixement artístic i simbòlic. A l’exili arran de la Guerra Civil, sempre cloïa els concerts i festivals amb aquesta peça. Ell mateix explicava com l’inspiraven els cants que sentia de tot tipus d’ocells al Vendrell, aquell goig dels sons de la natura:

«I quanta vida en el Nadal! En “El cant dels ocells” són les àguiles i els pardals, els rossinyols i els reietons, que donen la benvinguda a l’infant cantant-li com una flor que delectarà la terra amb la seva dolça fragància. I els tords i les caderneres canten que la primavera ha arribat i que les fulles dels arbres s’obren i esdevenen verdes.»

El 1971, a la seu de les Nacions Unides, a Nova York, quan Pau Casals hi estrena l’Himne a la pau, acaba el concert, com és sabut, amb un discurs sobre els valors de la nació catalana i amb un solo al violoncel. I afirma que per a ell els ocells de la seva terra piulaven «pau!»: «Els ocells, quan són al cel, van cantant per l’espai: “Pau! Pau! Pau!” I és una melodia que Bach i Beethoven, i tots els grans, haurien admirat i estimat. I, a més, és l’ànima del meu país, Catalunya.»

Gaudí referint-se a l’eucaliptus que veia per la finestra del seu estudi deia «Aquest arbre proper al meu obrador, aquest és el meu mestre». Realitzava una comparativa amb l’estructura d’un arbre i les columnes de la Sagrada Família. «La construcció té per objecte lliurar-nos del sol i de la pluja: és imitada per l’arbre, puix aquest és un arreplegador del sol i de la pluja. La imitació arriba fins als elements, puix les columnes foren primer arbres; i després veiem els capitells ornar-se amb fulles.» Per tant, les arrels esdevenen fonaments, el tronc la columna, els nusos dels arbres són els capitells, les branques les columnetes superiors i el fullatge s’observa en la volta o cobertura de la construcció. A través del tou de fulles durant el dia es veu la llum del sol i de nit els estels del firmament. Els capitells o nusos de la columna són l’element de traspàs entre el tronc i les branques. De la mateixa manera, en els plataners per curar la ferida produïda en tallar una branca en neix una revora, i Gaudí ho incorporà en els capitells de la Sagrada Família.

Durant la primera estada a Horta, Picasso i el seu amic Pallarès anaren a visitar el convent de Sant Salvador, en aquell moment encara habitat, i passaren la nit a dalt de la muntanya de Santa Bàrbara, a dins d’una cova.

Va ser, doncs, el primer contacte amb la natura, ja que posteriorment s’endinsaren al massís del Ports durant uns quants dies.

El convent de Sant Salvador i la Muntanya de Santa Bàrbara són un mirador excel·lent sobre la plana de la Terra Alta, amb vistes al verd mediterrani tan característic, i les muntanyes del Parc Natural dels Ports.

La vegetació que acompanya té un caràcter fortament mediterrani, en què el verd apagat, gairebé grisós dels pins o les estepes es veu només alterat pels petits esquitxos de colors de les floracions d’herbes i plantes, que aprofiten els escassos espais de la vida que permeten aferrar-s’hi. 

Els sols tenen una rellevància molt significativa, especialment, en l’època tardana de l’obra de Joan Miró; hi apareixen sovint en forma de taques de color roig intens en moltes de les seves obres. De fet, tal com deia David Fernández Miró, escriptor, sobre l’obra del seu avi Joan Miró: «Tot l’univers importa, des d’un còdol fins al sol, des d’un bri d’herba fins als estimats garrofers, des de l’insecte fins a l’àliga. Qualsevol cosa, per insignificant que sigui, es pot convertir en mironiana.» 

El crític d’art Alexandre Cirici explicava el sol i la lluna de Miró com a presències més que com a símbols, tot destacant el sol potser per la seva càrrega d’energia positiva: «D’una manera privilegiada, entre els astres apareixen el Sol i la Lluna, temes tan importants que sovint poden ser considerats com un distintiu de l’obra mironiana. El Sol té una llarga tradició simbòlica en l’art mundial, però cal admetre que per a Miró no apareix com a símbol, sinó com a presència, una presència que, com la de les estrelles, no és visual sinó tàctil. Els sols de Miró són com un gran globus, suspès a l’aire, sovint d’una estructura que expressa el seu caràcter material mitjançant un perfil irregular, lleugerament aixafat, com de patata. El color més típic d’aquests sols és el vermell, que no correspon a la visió daurada de l’astre, sinó més aviat a la presència tàctil del sol com a font de calor, sensible a través de la pell.»

Juntament amb les múltiples pintures en què apareix el sol en forma de gran taca vermella, hi podem destacar els murals ceràmics Sol i Lluna fets per encàrrec de la Unesco entre els anys 1956 i 1958. Dues obres de gran format fetes de maons vidriats de diverses mides, textures i colors. «La idea d’un gran disc vermell intens s’imposa per al mur més gran», en va dir Miró. D’aquest mural del Sol, se’n conserva una part de la maqueta a Mas Miró.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Fundació Mas Miró (@fundaciomasmiro)

Les formes naturals de l’Espai Natural de l’Ermita de la Roca motivaren un jove Miró a deixar fruir la seva influència cezanniana i va pintar-hi el seu color roig «envinagrat». Deia Miró, a més, que el secret de la seva obra era l’equilibri. La posició de l’ermita de Sant Ramon, veïna de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca, amb les seves formes cúbiques del penyal roig i tot el conjunt, desafiant les lleis de l’equilibri, van captar l’atenció del geni. De fet, el quadre Mont-roig, Sant Ramon (1916), pintat des d’un punt proper, és la visió des del darrer tram del camí Vell del conjunt de formes fantasioses i equilibrades de l’ermita i les roques. Miró anava sovint fins a la muntanya roja; el recorregut pel camí Vell de l’Ermita des del Mas era molt habitual en les passejades de la seva vida quotidiana i, fins i tot, s’hi aturava a refer algun marge de pedra seca. Les formes geològiques tan característiques produïdes en les roques i les cavitats granitoides i granodiorites d’edat paleozoica per l’erosió de la força del vent en la muntanya i l’Areny deia que li recordaven l’obra d’Antoni Gaudí.

«L’ermita de la Mare de Déu de la Roca sempre ha estat un gran impacte per a mi. Té una força enorme. Les pedres em recorden molt l’arquitectura de Gaudí. També hi ha l’ermita de Sant Ramon, on sovint hi sobrevolen corbs. És una cosa molt impressionant, allà penjada. I, aquell color roig envinagrat que dona nom al poble: Mont-roig, és a dir, muntanya roja.»

L’any 2022 la Generalitat de Catalunya va declarar bé cultural d’interès nacional, en la categoria de monument històric, l’ermita de la Mare de Déu de la Roca, a Mont-roig del Camp. L’ermita és un conjunt edificat documentat des del segle XIII, situat en un indret privilegiat de domini sobre el territori del Camp i amb connotacions simbòliques i llegendàries molt arrelades. És un santuari marià ubicat en els estreps de la serra de l’Areny, la qual està farcida de coves i de roques modelades per l’erosió del vent des de l’època del triàsic i amb formes sinuoses infinites. La posta de sol des de la muntanya de l’Areny és un imperdible!

Hi podeu accedir fàcilment a peu seguint el GR 192, o fer-hi alguna de les diverses rutes de senderisme de Mont-roig Miami. D’altra banda, també és molt interessant la ruta de les barraques de pedra seca del municipi.

La platja i l’ermita de Sant Salvador és per a Pau Casals el vincle permanent amb la seva terra i la seva infantesa. Quan era petit, la seva mare el portava sovint a l’ermita romànica de Sant Salvador, en la qual explica que va descobrir el sons del vent que es filtrava i xiulava a través dels petits finestrals i el sentit de la llum mediterrània.

L’ermita de Sant Salvador del Vendrell, documentada des del segle XI, és considerada una de les construccions més antigues del municipi. Durant segles va ser la primitiva església i parròquia del Vendrell, fins que a inicis del segle XIV, a causa dels atacs pirates, el bisbe Ponç de Gualba va traslladar la parròquia al nucli de la vila.

Tot i l’origen romànic, l’aspecte actual és fruit de les nombroses reformes posteriors, que en van transformar completament l’estil. L’edifici, situat al barri marítim de Sant Salvador i molt a prop del mar, és d’una sola nau rectangular amb volta de canó. La façana emblanquinada s’obre amb una porta d’arc escarser i una espitllera, i es corona amb una espadanya i un portal refets a principis del segle XX.

Els materials que ofereix la natura i els usos artesans que se’n deriven són una gran font de solucions. Antoni Gaudí s’hi devia fixar, perquè així ho veiem en múltiples aplicacions en la seva obra. El treball amb l’espart, base dels oficis de corderia i cistelleria, molt presents a Riudoms en l’època de Gaudí, probablement va mostrar solucions tècniques senzilles i efectives al jove Gaudí. La mateixa sola d’unes espardenyes d’espart està feta de fibra disposada helicoïdalment, la qual cosa fa un efecte de molla o ressort; o les fibres entramades d’un cistell es podrien interpretar com a patrons geomètrics dels reixats de ferro forjat de la Casa Milà. Com s’ha dit, Gaudí no era només un arquitecte, sinó un «mestre d’oficis». S’ha documentat que en les obres de restauració de la Casa Batlló es va localitzar una capsa de cartró amb tres parells d’espardenyes que van fer servir els artesans originalment en els treballs de guix de les motllures; eren unes fibres molt adients per als acabats dels relleus gaudinians, ja que s’adaptaven a la mà i a la corba gràcies a la capacitat de deformació de l’espart.

Miró, quan viatjava, sempre duia una garrofa de Mont-roig. La força de la terra era determinant en la vida i obra de Miró; tant que s’emportava una garrofa dins un sobre que posava al maletí, la qual cosa li permetia estar en contacte amb Mont-roig i la Masia allà on fos.

Les arrels són la vitalitat que no es veu de les arrels de les vinyes, les oliveres i sobretot dels garrofers. «Com que jo tinc unes arrels als peus, són els que m’han donat força com en el garrofer, que té una força enorme i que no perd mai les fulles. Per mi és quelcom com una cosa religiosa, jo quan viatjo a dins del maletí hi ha dins d’un sobre una garrofa.» 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Fundació Mas Miró (@fundaciomasmiro)

A prop de la casa natal de l’arquitecte, a la confluència dels carrers Santa Anna i Amargura, trobem l’escultura «Gaudí nen», obra de l’escultor reusenc Artur Aldomà Puig, inaugurada l’any 2002 coincidint amb la commemoració del 150è aniversari del naixement de Gaudí a Reus.

Es tracta d’una escultura de bronze d’1,10 metres que representa Antoni Gaudí en la seva infantesa, assegut en un banc i jugant a bales. Les boles daurades que l’acompanyen tenen un efecte rotatori i permeten a l’espectador descobrir el nom del geni en fer-les girar.

Aquest és un dels espais que es poden visitar dins la Ruta Gaudí Reus, un itinerari que convida a descobrir els racons i les vivències de l’arquitecte a la seva ciutat natal.

Són molts els visitants que arriben atrets per la projecció internacional que l’artista ha donat a la vila medieval d’Horta de Sant Joan amb les seves dues estades a principis del segle XX. Els indrets d’Horta que relacionen aquest poble amb Picasso es poden visitar i veure fent un tomb pel poble i els seus voltants seguint el mapa de la ruta Indrets Picassians. Activitat per lliure. Descarrega-te’n el recorregut aquí. 

Centre Picasso

El Centre Picasso mostra la reproducció facsímil de tota l’obra que Picasso va crear i amb la qual va immortalitzar els paisatges del poble on va viure importants experiències vitals, així com alguns dibuixos i esbossos. Al seu interior, el visitant trobarà una clara mostra dels lligams que unien Horta de Sant Joan amb Pablo Picasso. Podràs visitar-hi al teu ritme les exposicions permanents. 

No perdeu l’ocasió de demanar quines són les rutes i experiències que s’ofereixen en cada temporada! També ho trobareu a l’agenda de les nostres xarxes: @paisatgedelsgenis.

El campanar és un dels elements més emblemàtics de l’església prioral de Sant Pere, i Gaudí en parla com a model de campanar que comparteix l’ús religiós amb el civil, com a punt de guaita. A més d’aquest esment del campanar, cal dir que Gaudí va recrear el disseny de la seva escala interior, una escala helicoïdal amb l’eix buit, a les escales d’accés als campanars de la Sagrada Família, tal com recull l’arquitecte Cèsar Martinell en la monografia que va escriure sobre Gaudí. En tota la construcció hi predomina un color ocre groguenc pàl·lid molt característic de la pedra de la ciutat de Reus.

Abundant en aquestes terres, va ser un arbre molt estimat i emblemàtic per a Picasso. En la seva casa de Notre Dame de Vie en tenia de plantats i, tal com queda recollit per la visita que van realitzar Joaquim Cortés i Joaquim Ferràs, el mateix Picasso explicà: «Mireu, aquest paisatge sembla del vostre poble, és costerut i ple de pins. I aquestes oliveres sempre em diu Dominguín, aquell torero que és amic meu, que les talli perquè em trauen la vista de la casa i, a més, no em fan mai olives. Però jo no vull, m’agraden, em recorden Horta.»

El molí d’oli és un altre dels espais destacats pels hortolans que Picasso va plasmar en un quadre. El molí d’oli era un espai imprescindible per a una gent dedicada al cultiu de l’olivera, en el qual Picasso havia berenat més d’una vegada pa torrat amb oli.

Encara avui en dia podem gaudir dels hibiscus d’un color roig intens en els jardins de Mas Miró, que engalana la façana del Mas, entre altres arbustos i arbres com eucaliptus, llorers i garrofers. La seva flor apareix representada en diverses natures mortes de primera època de Miró, com ara Natura morta del raïm (1920). Sabem que l’estada de Miró a París el 1920 li obre un món de noves idees. A Mont-roig, amb la tranquil·litat excitant que li proporciona el camp, Miró es llença de ple a treballar. Juntament amb La taula, naturalesa morta del conill, Miró realitza una altra pintura, Cavall, pipa i flor vermella. Quan estava a punt d’acabar-los, Miró escriu al galerista Dalmau, amb qui el 1918 havia realitzat la seva primera exposició individual, i li explica que «Dintre de poc espero acabar dos teles que em sembla li interessaran. L’una deu fer uns 80 x 90 cm i és: Un racó de calaixera vermella amb un cavall flamenc al damunt, un llibre, una pipa, una copa amb una flor vermella; paret del fons blanca i blava, miralls reflectant el paisatge que es veu al davant. Simple, sintètica, vigorosa. He intentat anar a un art purament de concepte, que crec deu ser l’art de l’avenir». A part de l’escriptori de to vermellós que serveix de model per al quadre, encara es conserven alguns del elements originals reproduïts. El cavall es conserva en el Mas, i la pàgina reproduïda correspon al llibre Le cog et l’Arlequin de Cocteau amb un dibuix de Picasso, conservat actualment a la Fundació Joan Miró de Barcelona, a la biblioteca personal del pintor. Si ens fixem en la flor és un hibiscus, flor roja present en molts altres bodegons de Miró. 

Font destacada: Juncosa Vecchierini, Elena. «Mas Miró (Mont-roig). Aportaciones documentales a uno de los espacios creativos de Joan Miró». Premi Pilar Juncosa d’Investigació 2011 (Fundació Pilar i Joan Miró, Mallorca), inèdit.

La flor del crespinell, que es pot trobar al Baix Camp i per molts és coneguda com a Crespinell de Reus, s’assembla increïblement als pinacles de les torres dels apòstols de l’obra magna de Gaudí. En parla, fins i tot, el web oficial de la Sagrada Família, que diu: 

«Gaudí es va inspirar en les tiges de la planta denominada ungla de gat (Sedum nicaeensis) per als pinacles dels campanars dedicats als apòstols.»

La llum brillant i daurada de la Mediterrània va inspirar Gaudí en tota la seva obra pel seu efecte màgic i místic. Sempre va observar amb minuciositat els efectes tan potents que produïa en els elements de la natura, amb el joc de llums i ombres o com era capaç d’escurçar o allargar les distàncies òpticament, i també com feia que les coloracions del mar en totes les seves capes i profunditats fossin infinites, així com en les aigües de les basses o les fonts. També va estudiar-ne les característiques per potenciar la llum natural en els seus edificis, a través de les solucions tècniques innovadores que va crear, com en el cas de l’helicoide i l’hiperboloide, que sintetitzaven el moviment i l’obertura cap a la llum natural, tot creant ondulacions i claraboies, que repartien els rajos solars i la llum per les estances, com a les cases Vicens o Batlló.

La muntanya de la Mare de Déu de la Roca destaca, amb el seu color vermell, durant tot el camí, amb l’ermita de Sant Ramon, blanca i suspesa de la roca vermella; és un dels referents visuals amb més entitat de tot l’entorn. Per bé que, en aquest espai, i en tot el paisatge mont-roigenc, també hi trobem els colors mediterranis de Miró… Esquitxada de verd per les atzavares i amb les floretes grogues de les parts més baixes i el cel de fons, el paisatge ens fa visibles els quatre colors primaris de l’artista. En segon terme, els contraforts de les serres de Riudecanyes i Escornalbou conformen el fons escènic, en què s’identifiquen clarament la mola de Colldejou, la Muntanya Blanca i el castell monestir d’Escornalbou, tot un paisatge amb les mateixes característiques geològiques comunes, de roca granítica i terra sorrenca de coloracions vermelloses.

Picasso, també tenia a prop muntanyes amb una presència màgica en les seves dues estades a Horta de Sant Joan, que van marcar profundament la seva obra. 

La muntanya de Santa Bàrbara d’Horta s’enfila recargolant-se i amb formes punxegudes cap al cel. Als seus peus hi ha el convent de Sant Salvador d’Horta (o de la Mare de Déu dels Àngels), amb una església que representa el millor exemple d’arquitectura religiosa templera a Catalunya. Tot el conjunt està declarat monument historicoartístic. Va pintar aquell paratge en La processó al Convent (1898). 

Per altra banda, el convent de Sant Salvador, així com la muntanya de Santa Bàrbara, han estat dos elements que marquen la identitat dels habitants d’Horta de Sant Joan. En aquest sentit, la muntanya de Santa Bàrbara també va suposar un element identitari per a Pablo Picasso, que la va pintar en múltiples ocasions en els seus inicis en el cubisme, en la segona visita al municipi.

Un cop arribats al peu de la muntanya de Santa Bàrbara, al convent, la lleugera ascensió a la cova de Sant Salvador ofereix, des d’arran de les parets de conglomerats, una visió panoràmica sobre el relleu i el mosaic de la Terra Alta, així com sobre el poble d’Horta de Sant Joan, el qual es troba encimbellat, ja que és una excel·lent mirador natural.  

Val la pena descobrir un element més dels paisatges de Pau Casals: les construccions de pedra seca. Sant Vicenç de Calders és el punt més agrícola del municipi del Vendrell i al seu voltant s’hi pot trobar un patrimoni ampli i variat de pedra seca. En aquesta ruta de Pedra Seca coneixerem no només les barraques més interessants i originals, sinó altres elements que s’engloben dins d’aquesta tècnica tan pròpia del territori, com ara pous o marges centenaris. A càrrec de l’Associació de Veïns de Sant Vicenç de Calders. 

El mapa de Camins del Vendrell inclou el mapa topogràfic del terme municipal, les corbes de nivell, la xarxa hidrogràfica i els itineraris de senders per fer a peu o amb bicicleta. El Patronat Municipal de Turisme, juntament amb la Regidoria de Medi Ambient de l’Ajuntament del Vendrell, van editar una nova versió del mapa de camins del Vendrell, en què es poden descarregar al GPS les rutes.

Us pot interessar explorar la ruta circular de la Pedra Seca a Sant Vicenç de Calders. O altres rutes de senderisme del Vendrell.

Joan Miró tenia l’hàbit de baixar diàriament des del Mas de Mont-roig fins a la platja de la Pixerota a nedar i fer gimnàstica. Li agradava recollir-hi pedres, arrels i canyes per fer escultures, i altres objectes que el mar arrossegava i que després li servien d’inspiració per a les seves obres. Alguns d’aquests encara es conserven al seu taller de Mas Miró. A la vora del mar, també hi va trobar la inspiració per crear una de les seves primeres obres pictòriques, Platja de Mont-roig (1916). 

​​«La platja de Mont-roig és d’una gran bellesa, és molt estimulant per a mi. Des de la platja i mirant cap a la muntanya es veuen unes formes punxegudes que són molt impressionants. Allà, a prop de la Caseta dels Carabiners, hi havia un majestuós pi. Anava cada dia corrent des del Mas fins a la platja. Em posava per perdre grassa una mena de cotilla com aquella que encara ara es posen els boxejadors i els jugadors de futbol, i damunt un jersei de llana. Em feia suar molt. Quan arribava a la platja, la suor em regalimava com aigua; em treia el jersei i em posava a fer gimnàstica. Finalment, em tirava a l’aigua i després prenia un bany de sol. A la platja sempre hi recollia coses. Veia un objecte, una arrel o una petxineta i m’hi sentia atret. Ho agafava, ho estudiava. M’estimulava molt.»

Des del Mas Miró, en el trajecte cap a la platja de la Pixerota, entre camins marcats per les roderes dels carros i barrancs farcits de vegetació, Joan Miró hi troba el fonoll aromàtic, les atzavares florides amb branques de formes piramidals (que fins i tot fan pensar en el símbol mironià de l’escala de l’evasió), les figueres dolces (que tant agradaven al pintor), els canyars florits de blanc i els pins singulars que sovint es podien veure abans d’arribar a les platges naturals i salvatges de Mont-roig.

Font destacada: Juncosa Vecchierini, Elena. «Mas Miró (Mont-roig). Aportaciones documentales a uno de los espacios creativos de Joan Miró». Premi Pilar Juncosa d’Investigació 2011 (Fundació Pilar i Joan Miró, Mallorca), inèdit.

«La bellesa de Catalunya em nodreix des de la infància. I quan tanco els ulls, veig el mar de Sant Salvador, i la vila marinera de Sitges, amb les petites barques de pesca a la sorra, les vinyes, les oliveres i els magraners del camp de Tarragona, el riu Llobregat i els pics de Montserrat. Catalunya és la terra on vaig néixer i l’estimo com una mare.»

La primera ocupació de la zona es remunta al segle XI. I, al segle XVIII, des de la platja de Sant Salvador, s’embarcava aiguardent i vi cap als ports d’Amèrica i Europa. Per això, hi havia sempre una gran activitat, fruit de l’intercanvi comercial i social. La platja de Sant Salvador és per a Pau Casals el vincle permanent amb la seva terra i la seva infantesa. Quan era petit, la seva mare el portava sovint a l’ermita romànica de Sant Salvador, en la qual explica que va descobrir el sons del vent que es filtrava i xiulava a través dels petits finestrals i el sentit de la llum mediterrània. Solien fer llargues passejades per la platja i, al llarg dels anys, s’hi va fer construir la casa d’estiueig, on retornava cada estiu després de les seves gires per tot el món per descansar i retrobar-se amb la família i els amics. Casals va ser sempre un gran enamorat del mar… la llum intensa, la remor de les onades, la sorra de la platja, l’olor de l’aigua salada, els elements naturals marins…

«Algunes de les estones més divertides de la meva vida les he passades jugant a tennis, muntant a cavall, nedant… I era possible portar-les a la pràctica gràcies a la proximitat de Sant Salvador, on tenia la meva anhelada platja.»

A la costa del Baix Penedès, Pau Casals hi feia llargues passejades, entre espais naturals, en un barri mariner per excel·lència. Es relacionava molt amb els pescadors de la platja de Sant Salvador, de qui n’admirava la feina i la fortalesa, i feia elogi dels seus veïns, els mariners.

«No crec que passi un dia de la meva vida en què no miri de nou amb sorpresa el miracle de la natura.»

L’àrea natural de les Madrigueres és un espai litoral d’unes 30 ha, situat al nucli marítim de Sant Salvador del Vendrell, en el qual es demostra el triomf de la natura. Comprèn l’antiga llera de la riera de la Bisbal i els terrenys inundables adjacents, des de la via del tren fins al mar. Es tracta d’un espai que no ha estat urbanitzat i on encara s’hi poden trobar zones agrícoles derivades dels antics usos agraris tradicionals que ja han desaparegut. És una zona de petites dimensions però amb diversitat d’hàbitats: platges de sorra i dunes, llacunes litorals amb jonqueres i canyissars, bosquines mediterrànies i màquies amb alzines. Hi crien nombroses espècies d’ocells, com el corriol. A la vora de la platja hi ha un búnquer de la Guerra Civil. En general, té un elevat interès ambiental i paisatgístic, pel seu caràcter singular en un entorn litoral totalment urbanitzat i pel seu paper com a corredor ecològic entre el mar, els camps i les muntanyes interiors. Un espai ideal per anar-hi a veure una posta de sol després d’un dia d’excursions i connectar en harmonia amb el planeta!

«Vol saber on trobar el meu model? Un arbre creix cap amunt, aguanta les branques i aquestes, successivament, les seves branquetes i aquestes, al seu torn, les fulles. I cada part individual ha estat creixent harmoniosament, magníficament, després que Déu, l’artista, el creés.»

Antoni Gaudí, conegut a Riudoms com l’Anton de la Calderera, jugava entre els arbres del pinar del Sec i altres pinars dels voltants, i en les lleres de la riera de Maspujols i el rieró de Riudoms. La inclinació, a causa de la força del vent, d’aquells grans troncs, immensos als ulls d’un infant, segurament li van suggerir com aprofitar aquella naturalesa per fugir de les línies rectes en les seves obres, com en les columnes del Parc Güell o les de l’interior de la Sagrada Família acabades en forma de capçada.

En les seves crescudes intermitents, la riera ha arrossegat tota mena de materials que resten dipositats en la seva llera. L’infant Antoni Gaudí hi devia remenar els sediments a la recerca de materials que es convertien en tresors i se’ls enduia cap a casa. La riera esdevé un eix vertebral de diversos assentaments humans al llarg dels segles. A banda i banda del seu curs s’han trobat restes arqueològiques. Riudoms compta amb vint jaciments històrics registrats des dels d’època prehistòrica, passant pels romans i fins als més propers als nostres dies. Concretament, n’hi ha un de registrat des del 1850 que era un forn d’argila, del qual sembla que el petit Gaudí hauria rescatat fragments de peces. També anava pels camins dels masos i se centrava en la vegetació allunyada dels punts d’aigua.

Actualment, la riera és un espai actiu de passeig habitual entre els habitants i els visitants de Riudoms.

El paisatge que s’observa al llarg del bona part del recorregut entre el Vendrell i Sant Salvador evoca encara ara el paisatge que observava Pau Casals en els seus viatges amb carro que feia de petit acompanyat de la seva mare. Camps de vinya s’allarguen a banda i banda.

Pau Casals recorda el so de la veu dels treballadors del camp quan a primera hora el despertaven cantant quan anaven a la feina:

«Als matins, de tant en tant em despertava el so de les albades que cantaven la gent del poble —pescadors i vinyaters— quan anaven cap a la feina.»

És conegut el fet que a Joan Miró en ocasions el trobaven assegut en marges de pedra seca esperant la posta de sol, sovint cap al costat de ponent de la seva finca, al Tancat, un tros de terra de secà amb garrofers a prop del barranc de Rifà. També existeixen fotografies del pintor en els marges del camí Vell cap a l’ermita de la Mare de Déu de la Roca. Miró, sens dubte, admirava les construccions de pedra seca pel seu component artesanal, per la mestria que demanaven als pagesos experts en aquell art de col·locar les pedres en les posicions exactes i amb les mides més adequades perquè se sostinguessin sense cap material que les unís i, alhora, fessin un efecte visualment bell i que definia amb ordre tot el territori de Mont-roig i els seus voltants. En un quadern de 1940-1941, conservat a la Fundació Joan Miró de Barcelona, parlant dels seus inicis en l’escultura, diu: «[…] partir de pedres, retocant-les, de trones d’arbres…» Les trones són construccions circulars que es feien a les soques dels arbres, amb terra a l’interior, per protegir els arbres joves dels cops forts de vent a Mont-roig.

Al llarg de la història i arreu del món, on hi ha hagut pedra s’ha aprofitat de la millor manera possible, ja fos en forma d’eines o com a matèria primera de diverses construccions. Al municipi hi ha més d’un centenar de barraques de pedra seca catalogades; algunes de les quals són monumentals. Aquestes construccions, fetes pels pagesos més especialitzats, presenten un bon estat de conservació i una notable diversitat d’estils i formes. 

Per conèixer les barraques de pedra seca hi ha un itinerari fàcil de seguir que permet gaudir del paisatge i d’onze barraques de mèrit, ja que s’admiren i es coneixen importants construccions com els castells o les esglésies, però també hi ha aquestes modestes barraques que han bastit l’home humil per fer més planer el dur treball de la terra. Ruta per lliure, a peu i en cotxe.

Descarrega-te’n el recorregut aquí.

Les basses eren un element clau en les pobles d’aquesta regió: per abeurar els ramats, per a usos agrícoles, per a ús domèstic, entre altres. En concret, la bassa del Mur servia per abeurar els ramats que es desplaçaven des dels Ports de Beseit fins a les planes. Picasso va immortalitzar una altra bassa d’Horta, situada on actualment hi ha la plaça de Catalunya. La bassa era un abeurador per als animals, possiblement del segle XVII, i que va ser enderrocat l’any 1914. El de fet de disposar de basses era una característica definitòria dels pobles de l’època.

L’estada i la vida primitiva als Ports havien comportat a Picasso molts aprenentatges: coneixença d’oficis rurals (pastors, llenyataires, pagesos, entre moltes altres tasques), d’animals domèstics i salvatges, de flora i fauna en general, de cuina tradicional, de fer foc o de fer ús d’un ganivet per a treballs manuals (se’l va emportar com un tresor i el mostrava a tothom)… En retornar al poble sovint també visitava els artesans: el fuster, el ferrer… I, fins i tot, un dia va ajudar el seu amic i el pare a carregar fem a les sàrries d’un animal! Des del punt de vista artístic, hi va realitzar múltiples dibuixos en els seus quaderns amb motius d’animals de tot tipus i alguna pintura, des dels gossos fins als ases i, especialment, les cabres, que el van impactar, sens dubte, per la seva forma de vida salvatge.

Pau Casals aplicava exemples de la natura per explicar la seva manera de tocar: tocar com una fulla a la tardor, no en una caiguda directa sinó en moviments suaus i oscil·lants; tocar una nota com si fos una estrella; escometre una successió musical com si es tractés d’un arc de Sant Martí. Així mateix, el xiulet del vent a la petita ermita romànica de Sant Salvador o el xiuxiueig dels arbres quan els fregava eren font d’inspiració.

Pau Casals descriu la música amb els sons de la natura i realitza comparacions musicals partint dels moviments naturals dels elements (la caiguda de les fulles, la manera com les plantes creixen buscant la llum, l’efecte de les canyes en vinclar-se, el so dels passos sobre un camí de terra), ja sigui per acció pròpia o en resposta al nostre contacte:

«[…] hi havia els meravellosos sons de la natura, el so del mar, el so del vent movent-se a través dels arbres, el delicat cant dels ocells, la infinitament variada melodia de la veu humana, no solament en cançons, sinó parlada. Quina riquesa musical! Em sostenia i m’alimentava.»

Al taller de Mas Miró es conserva tot com ho va deixar Miró el 1976, últim any que passà l’estiu a Mont-roig. De fet, encara podem veure una rèplica del calendari original que hi havia penjat a la paret. La pàgina, setembre de 1976, correspon a la darrera vegada que Miró va treballar aquí. Pinzells, utensilis, objectes trobats i elements diversos que Miró utilitzava com a font d’inspiració. Qualsevol element podia suposar un punt de partida. L’atmosfera de creació encara perviu. La seva bata conserva restes de pintura. Les pinzellades al terra ens parlen de la seva energia. Els dos grafits a les parets, esbossos per a escultures, són creacions pures d’una gran sinceritat i síntesi expressiva. Per a la concepció del taller, Miró va partir de la idea que, com a espai de treball, volia que fos de gran austeritat. Com una cel·la de monjo. Va demanar que la disposició de les finestres li permetés veure el paisatge mentre treballava, i que la llum entrés de manera que les escultures la rebessin des de tots els angles, com si estigués treballant al mig del camp.

El terra del taller ens mostra la importància del roig entre les seves fonts d’inspiració. En un espai tan especial i estudiat fins al darrer detall, els maons de terrissa d’un to vermellós fosc hi tenen una presència destacada i predominen en l’ambient de l’estança. Això també passa en l’espai del celler, on conservava les botes de vi ranci que sovint oferia als amics i familiars, als quals els n’explicava el procés en les cartes que intercanviaven abans de les visites.

Font destacada: Juncosa Vecchierini, Elena. «Mas Miró (Mont-roig). Aportaciones documentales a uno de los espacios creativos de Joan Miró». Premi Pilar Juncosa d’Investigació 2011 (Fundació Pilar i Joan Miró, Mallorca), inèdit.

La presència de l’olivera a les nostres terres és tradicional i la seva superfície s’ha vist fins i tot expandida en les darreres dècades. El creixement de les oliveres defineix un traçat helicoïdal a l’escorça i, una vegada més, posa de manifest la relació dels helicoides, tan importants a l’obra de Gaudí, amb els moviments de la natura; en aquest cas, associat al creixement de l’espècie. D’altra banda, a la Sagrada Família, a les baranes de la part alta de les capelles, podem observar branquetes de cedre, palmera, xiprer, roser o olivera. Sovint, els capitells i pinacles de les obres de Gaudí reprodueixen a gran escala petits elements naturals, com ara espigues, herbes i floretes.

Miró sempre s’havia sentit atret per l’art popular, per l’artesania. Són objectes que procedeixen (amb el pas del temps) d’unes tradicions sovint arrelades a les feines del camp o a les manifestacions religioses; objectes que estan impregnats de vida. Miró diu entre d’altres coses que «l’art popular em commou sempre… les coses més simples em donen idees». El sol de paumes, element important del univers mironià, es fa, com les molt treballades i adornades palmes que duen les noies per Rams, amb fulles de palmera treballada convenientment segons les tècniques emprades en la cistelleria per conferir-los un aspecte decoratiu. Els objectes que troba l’artista, els elements tradicionals, els estris de l’entorn camperol de Mont-roig, però també de Mallorca són transformats en escultures. L’objecte de la posta de sol combina la forma natural del tronc d’un garrofer amb un moll de somier i una part d’un cremador de gas incrustats; la sèrie d’escultures «personatges grotescos» són formes inspirades a partir d’objectes quotidians; o les tres escultures «reials», de factura tosca, fetes amb materials quotidians com peces velles de fusta i estris del món rural. Les argolles, elaborades artesanalment per ferrers i que coneixia per tradició familiar, formen part de les «pintures objecte» amb què va transformar la concepció de l’art del segle XX.

Antoni Gaudí de ben segur que es va fer un tip d’observar les múltiples construccions de pedra seca que dividien les finques al voltant de la riera de Maspujols i en gran part del terme de Riudoms. Això era important en les terres de vinya i olivera. Era un paisatge dominat per la natura, però alhora profundament humanitzat. La pedra neta, situada aprofitant els desnivells del terreny, té un paper destacat en obres com el Parc Güell.

Així mateix, la família Gaudí va demostrar interès per les nombrosíssimes mines de Riudoms, que encara avui conserven una gran quantitat de quilòmetres d’aigües subterrànies per tot el terme. La seva àvia, Rosa Serra, i el seu pare, Francesc Gaudí, van ser promotors de les mines Verge Maria i Sant Isidre, i el mateix Antoni Gaudí va ser president de la gestió d’aquestes mines uns quants anys. En les seves obres arquitectòniques, així com des del punt de vista més personal en la mateixa Casa Pairal de Riudoms, Gaudí sempre va demostrar un gran domini de l’aprofitament dels recursos hídrics, que es pot veure clarament, per exemple, en els brolladors i les fonts de la torre Bellesguard i en el mateix Parc Güell.

«L’art gòtic és imperfecte: és a mig resoldre, és l’estil del compàs, de la fórmula de la repetició industrial. La seva estabilitat es basa en l’apuntalament permanent dels contraforts: és un cos defectuós que s’aguanta amb crosses.»

La plaça de l’Església és clarament el centre neuràlgic de la vila i, a banda del temple imponent, hi destaquen la seva gran extensió d’espai i, al centre, l’estàtua dedicada a l’arquitecte, de mida natural, situada baixant les escales de la plaça, obra de l’escultor Joan Serramià, descendent de la família Gaudí, inaugurada l’any 2019. També són remarcables els edificis porticats d’un dels laterals, dissenyats pel mestre d’obres Eduard Fontserè (1828–1901), amb orígens riudomencs. El seu germà Josep Fontserè va donar feina com a delineant a Gaudí quan encara estudiava, en la construcció del mercat del Born i el parc de la Ciutadella.

L’església de Sant Jaume, de dimensions enormes per a una població com Riudoms, presideix aquesta gran plaça i, sens dubte, va marcar Antoni Gaudí. La seva construcció data dels segles XVI-XVII, tot i que el campanar no es va acabar fins al 1877 i l’any següent es va fer la capella del Santíssim, sota l’altar de la qual avui descansen les despulles del beat Bonaventura Gran. La façana de l’església que va veure Gaudí és una bona mostra del renaixement català. Es presenta com un retaule amb onze fornícules i l’escut de la vila coronat per un frontis amb un relleu que representa el pare etern. L’interior, amb traça bàsicament gòtica, compta amb una nau d’una alçària sorprenent, formada per sis capelles laterals per banda que es comuniquen i una capçalera poligonal. El sostre, amb creueria, ens mostra els nervis clàssics d’aquest estil arquitectònic. El juny de 2018 fou declarada bé cultural d’interès nacional.

Segons l’escriptor reusenc Xavier Amorós, en el seu llibre Tomb de ravals (1998), Joan Miró va ser un enamorat de la plaça del Prim de Reus: «Sempre deia que aquell era un dels llocs del món on, al bon temps, li agradava més esperar, assegut a les taules exteriors d’algun bar, la caiguda del dia. I aquesta espera, els estius, la practicava sovint; de vegades, acompanyat pel seu amic, el barretaire barceloní Joan Prats.» També comenta que aprofitava les visites per trobar-se amb el doctor Vilaseca, perquè li ensenyés les pedres prehistòriques del seu museu. 

L’amor per aquesta plaça emblemàtica i lluminosa de la ciutat sovint apareixia en les cartes que enviava a la família Queralt. El 26 de desembre de 1977, Miró escriu, des de Palma, a Lluís Queralt: «Aquesta temporada passada, estiu i tardor, vaig estar molt handicapat, un hivern d’un excessiu treball m’obligà a un repòs. Vaig limitar-me a passar solament unes hores a Mont-roig, sense aquelles llargues estades que em permeten prendre un cafè a la plaça de Prim, que jo tant estimo, i fer aquelles xerradetes a casa els Amics Queralt. Ara faig una vida de plena activitat, lo que em permetrà l’estiu vinent passar una bona temporada al Mas i de fer escapades a Reus.»

Una prova clara de la importància de la plaça del Prim per a Miró és que una de les postals que encara avui decoren les parets del seu taller al Mas de Mont-roig és precisament una fotografia d’aquesta plaça.

Les arrels de posidònia són presents per tot el Mas Miró i és que el pintor va voler construir-se un taller amb la intenció d’integrar-lo en la natura, en comunió amb els elements naturals i les coloracions del camp. La primera referència la trobem en un quadern conservat a la Fundació Miró de Barcelona, del juliol de 1941, quan treballava en la seva vessant escultòrica: «Construir-me un gran taller, ple d’esculptures; que a l’entrar-hi produeixi una fortíssima impressió de trobar-se en un món nou —les esculptures, diferentment de les teles que estan girades contra la paret o amb les imatges fetes sobre una superficie plana, tenen que semblar monstres vivents, que viuen en el taller— món a part. Fer fondre el metall dels tubs que guardo buits, i a partir de les formes aquestes que s’obtinguin que la meva esculptura es confongui amb elements de la natura, arbres, roques, arrels, muntanyes, plantes, flors. Fer-me un taller a ple camp, molt espaiós, la façana que es confongui amb la terra, de cap manera blanca, i de tant en tant treure les meves esculptures a ple aire, que es confonguin amb la natura. […] això farà que a l’entrar al taller em donarà la sensació que entro dintre la terra i la meva obra n’eixirà més natural i espontània —posar-hi al voltant alguna atzavara i figuera de moro, com també una roda de carro vella.»

Les grosses i vistoses flors grogues del cactus dibuixen nombroses peces florals sobre el verd de les tiges carnoses i aplanades, i també els seus fruits vermells i rodons, que destaquen la força de la vida. Les fulles del cactus, arrodonides, recorden els personatges de Joan Miró.

Font destacada: Juncosa Vecchierini, Elena. «Mas Miró (Mont-roig). Aportaciones documentales a uno de los espacios creativos de Joan Miró». Premi Pilar Juncosa d’Investigació 2011 (Fundació Pilar i Joan Miró, Mallorca), inèdit.

La infantesa de Joan Miró, com és sabut, va ser marcada per les vacances a Cornudella de Montsant, a casa dels avis paterns, i a Mallorca, amb la seva àvia materna. De ben petit, dibuixar ja era «una veritable necessitat física» i, fins i tot, ell mateix recorda que amb 5 o 6 anys, mentre es banyava en un riu del camp de Tarragona, ja pensava que podria agafar una mica de fang per decorar la tela d’un paisatge pintat.

A partir dels dibuixos que es conserven al fons de la Fundació Joan Miró de Barcelona, es documenta l’estada a Cornudella el 1906, amb 13 anys, i les visites als pobles del voltant. També el 1917, amb 24 anys, va pintar una sèrie de quadres a Siurana i Prades, on hi anava des del mas de Mont-roig, als estius, quan visitava també els avis de Cornudella, a uns trenta quilòmetres. De Cornudella en va pintar vistes del poble: l’església renaixentista (Cornudella, poble i església) i la plaça de la Vila (Cornudella, carrer del poble). També d’ermites: Cornudella, capella de Sant Joan petit i Cornudella, ermita de Sant Joan del Codolar. Vistes del poble i masies: Estudi de cases i personatge, Cornudella, cases, Cornudella, paisatge amb casa i arbre i Cornudella, paisatge nocturn. Així mateix, va dibuixar altres paisatges, en què els arbres hi tenien una gran rellevància: Cornudella, camí amb xiprers o Cornudella, paisatge amb arbres, pertanyent a la sèrie homònima. A la primavera del 1917, Miró tenia 23 anys, fa una estada a Siurana, a vuit quilòmetres de Cornudella, on hi pinta vuit teles: Siurana, poble i camí, Siurana, el sender, Siurana, el poble, Siurana, l’església, Siurana, Siurana, l’església, Siurana, la Maria i Siurana, dones jugant a cartes. Sis paisatges i dues composicions amb dones. 

Pel que fa a l’estada a Prades, sens dubte, el va impressionar el paisatge de la «vila vermella» i la natura de les Muntanyes de Prades, amb l’ermita de la Mare de Déu de l’Abellera. Una petita construcció del segle XVI, penjada enmig de la muntanya i situada en una balma amb una vista espectacular sobre la vall del Brugent. Un paisatge, sens dubte, germà del que fou la seva font creativa principal a Mont-roig del Camp. De la vila de Prades, ja en va pintar diversos dibuixos dels carrers i l’església en les excursions amb l’avi Joan Miró, ferrer de Cornudella, l’estiu de 1906, quan van visitar Ulldemolins, Porrera, Albarca i Prades. I, l’any 1917, també, junt amb els vuit quadres de Siurana, en va pintar dos de Prades: Prades, un carrer (FJM) i Prades, el poble (Museu Guggenheim de Nova York).

Els espais viscuts per Gaudí en el paisatge urbà de Reus recorren des de l’església Prioral de Sant Pere on va ser batejat el 1852, passant per la casa i el taller del carrer de Sant Vicenç, les antigues Escoles Pies o el passeig de la Boca de la Mina fins a l’Institut Pere Mata. Amb tot, també cal parlar de la influència en Gaudí del paisatge humà d’una ciutat que en la seva època i fins a mitjans del segle XX va ser meitat urbana, meitat camperola, oberta al camp i al mar, en un territori del Camp de Tarragona envoltat de muntanyes. Reus era una confluència de camins, «oberta a la condició humana en moviment i en activitat». Tothom hi acudia a vendre múltiples i variats productes de la terra i hi comprava el que necessitava, ja que al port de Salou hi arribaven nombrosos vaixells a carregar mercaderies (oli, ametlles, avellanes, vins i aiguardents) i hi portaven altres productes, com ara peix salat, cafè o cacau.

L’estil arquitectònic i decoratiu del Modernisme, propi del 1900, va marcar per sempre el paisatge urbà de Reus, es tracta del paisatge emocional del jove Gaudí. L’esplendor econòmica i cultural d’aquell moment van transformar la seva arquitectura fins a convertir-la en la ciutat modernista. El Modernisme és l’estil més destacable en l’urbanisme reusenc. El naixement d’Antoni Gaudí i la presència d’alguns dels seus col·laboradors més importants han deixat una empremta visible i han atorgat caràcter estètic a la ciutat. L’efervescència econòmica i cultural de la ciutat a finals del segle XIX i principis del XX, quan Reus era la segona ciutat de Catalunya, es pot observar en el luxe de les cases de les famílies burgeses del moment, com la Casa Navàs o la Casa Rull, però també en edificis tan singulars com l’hospital psiquiàtric Institut Pere Mata. Resseguiu la RUTA DEL MODENRISME amb fins a vint-i-sis edificis seleccionats i identificats amb una placa descriptiva a la façana.

En la genealogia d’Antoni Gaudí i Cornet hi havia artesans de l’ofici de calderer per les dues bandes de la família. La paterna provenia de Riudoms, on hi tenien una petita propietat rural, el mas de la Calderera (declarat bé cultural d’interès local el 1993), que estava proveïda d’aigua per una mina i s’hi cultivava horta i vinya; per això, hi anaven sovint quan Gaudí era un nen. La seva família era modesta, per bé que econòmicament independent i amb una elevada base cultural, sempre fonamentada en la lectura i els llibres, que ell mateix llegia amb avidesa en els llargs períodes de malaltia que el feien romandre sovint al mas de Riudoms, en contacte directe amb la natura. De camí cap al Mas de la Calderera, pel marge esquerre de la riera de Maspujols i direcció a la muntanya, hi ha una petita arbreda, el pinar del Sec, que era escenari dels jocs d’infància del petit Anton. Jugant amb les sargantanes, els caragols i les plantes, Gaudí fantasiejava sobre llegendes èpiques protagonitzades per aquests protagonistes singulars. Consten anècdotes de veïns que conten que s’enfadaven amb el petit Gaudí perquè es dedicava a desmuntar els marges fets de pedra i còdols tot cercant petits animalons per jugar-hi.

Al costat de l’herència psicològica que va rebre de Reus, com a centre i resum del Camp de Tarragona, com a població mercat en què confluïa tota la gent que volia prosperar, doncs, són molt importants els valors del món agrícola que va aprendre a Riudoms, al mas de la família paterna, com per exemple la força imponent d’un arbre sol, no com a part d’un bosc, sinó capaç de créixer i produir per ell sol o la capacitat d’adaptació dels elements naturals al medi. Al Riudoms de la infantesa de Gaudí, hi destaquen els tons groguencs de la llum mediterrània brillant, dels camps de vinya i cereals a la tardor, dels líquens (simbiosi de fong i alga) que creixen en les escorces dels arbres o de la flor del crespinell (conegut com a crespinell de Reus).

També podeu visitar la ruta urbana Gaudí a Riudoms: amb la plaça de l’Arbre (projectada per l’arquitecte japonès Hiroya Tanaka), la casa pairal dels Gaudí al raval de Sant Francesc (on hi tenia la caldereria el seu pare i que actualment és un equipament cultural visitable), la plaça de l’Om o l’estàtua dedicada a Gaudí a la plaça de l’Església de Sant Jaume. En teniu l’itinerari aquí.

Miró va modelar i treballar la terra a través de la ceràmica i sovint les roques i pedres eren presents en les seves escultures. 

Una bona expressió de l’esforç i l’enginy de la gent és la construcció de marges de pedra seca, molt presents al territori. El pagès és un treballador nat, meticulós i constant, característiques que Miró valora i admira. La figura del pagès català representa per a Miró la força i l’amor per la terra, el treball constant i sense pausa i la perseverança necessària per a tirar endavant.

Reus va ser la ciutat de naixement d’Antoni Gaudí i, avui dia, encara conserva alguns indrets que el geni va freqüentar durant els setze anys que va viure-hi abans de marxar cap a la ciutat comtal, Barcelona. Si voleu descobrir aquests espais i els seus encants, us proposem resseguir aquesta petjada que Gaudí va deixar a la ciutat de Reus mitjançant la Ruta Gaudí.

Aquests indrets estan indicats i es poden localitzar seguint l’itinerari de la Ruta Gaudí, senyalitzat en el plànol de la guia Reus Modernista. Descarrega-te’n el recorregut aquí. 

Gaudí Centre

El Gaudí Centre és un equipament museístic que permet al públic de totes les edats entendre les claus de l’arquitectura d’Antoni Gaudí i del Modernisme. Mitjançant les darreres tecnologies interactives, hi podreu descobrir els secrets de la vida i l’obra de Gaudí al mateix cor de la ciutat de Reus. 

No perdeu l’ocasió de demanar quines són les rutes i experiències que s’ofereixen en cada temporada! També ho trobareu a l’agenda de les nostres xarxes: @paisatgedelsgenis.

Riudoms permet descobrir els orígens d’Antoni Gaudí i de la nissaga dels Gaudí i com aquestes arrels rurals i el seu entorn van influir en l’obra d’un dels arquitectes més universals.

Com alguns experts afirmen, no es pot entendre Gaudí sense conèixer la vila on va passar gran part de la seva infantesa i adolescència. Els seus problemes de salut el van fer un infant avesat a l’observació minuciosa i l’anàlisi profunda de la vida al camp. Per tant, la ruta recorre els diversos espais que el van marcar i que tenen relació amb la seva trajectòria a Riudoms: la Casa Pairal, el carrer Major, la plaça de l’Om, la plaça de l’Arbre, la plaça de l’Església i l’estàtua de Gaudí. En podeu consultar l’itinerari i més informació aquí: rutagaudiriudoms.cat.

Casa Pairal d’Antoni Gaudí

La Casa Pairal és l’habitatge que des del segle XVIII va pertànyer als avis, al pare i, finalment, al mateix Antoni Gaudí a Riudoms. La casa familiar és una edificació senzilla i austera, que conserva l’ambientació d’època i fa possible un viatge en el temps per reviure les sensacions que el geni percebia i experimentava en la seva infantesa.

A la planta baixa, s’hi ha reproduït un taller de caldereria, amb una peça original feta pel pare de Gaudí, així com un taller de forja, situat en l’espai que antigament ocupava l’estable de la mula. En la primera planta, s’hi pot veure el menjador, la cuina i l’habitació del Senyoret. A la segona planta, hi ha l’habitatge d’època dels masovers; i, també, s’hi han condicionat altres espais com, per exemple, les golfes, com a sales expositives i per acollir-hi mostres o activitats culturals diverses.

Actualment, s’hi ofereixen visites guiades i activitats educatives concertades. No perdeu l’ocasió de demanar quines són les rutes i experiències que s’ofereixen en cada temporada! També ho trobareu a l’agenda de les nostres xarxes: @paisatgedelsgenis.

Casa Pairal de Antoni Gaudí
Raval de Sant Francesc, 14
43330 Riudoms
www.riudomsturisme.cat
promocio@riudoms.cat
+34 977 850 350

Podeu descobrir el Vendrell de Pau Casals a través d’un recorregut vital que ens porta des de la seva Casa Nadiua, on coneixereu l’ambient familiar i humil en què Pau Casals va viure els primers anys de la infantesa, tot passant per l’orgue barroc de l’església del Vendrell, que Pau Casals va començar a tocar quan tenia nou anys, fins a la visita al Museu Pau Casals, ubicat a la seva casa d’estiueig a la platja de Sant Salvador, ara convertida en un magnífic i modern museu, on reviureu els moments més emocionants de la vida d’un dels més grans violoncel·listes del segle XX. El recorregut es pot complementar amb la visita a la tomba de Pau Casals, al cementiri del Vendrell; a l’escultura de Pau Casals, obra de Josep Viladomat, a la plaça Nova; al monument dedicat a Pau Casals, obra de J. M. Subirachs, a la plaça J. S. Bach, i a l’Auditori Pau Casals. Alguns d’aquests indrets estan indicats i es poden localitzar seguint l’itinerari Les Finestres del Vendrell.

Casa Nadiua 

La casa on va néixer Pau Casals va ser construïda l’any 1855 i es troba situada al centre del Vendrell. L’edifici conserva l’ambient d’una casa de finals del segle XIX d’una família molt humil. És un edifici de tres plantes, alt, estret i amb balcons, una construcció habitual de l’època. Podràs fer-hi un recorregut biogràfic per alguns dels punts més clau entre Pau Casals i la vila del Vendrell al teu ritme: amb fotografies, reculls de premsa, mobiliari d’època i instruments musicals. 

Museu Pau Casals

El Museu Pau Casals és la casa que Casals es va fer construir al barri de Sant Salvador, a tres quilòmetres del nucli urbà del Vendrell. Ubicada a l’extrem sud de la platja, es va fer amb la finalitat de ser una casa d’estiueig i va acabar convertint-se al llarg dels anys en residència habitual. Avui dia correspon a la seu del Museu, declarat per la Generalitat de Catalunya museu d’interès nacional per la seva importància i el valor del conjunt de béns que conserva, i presenta una visita interactiva, dinàmica i participativa amb un relat que explica la figura de Pau Casals en totes les seves dimensions de músic, tot reforçant la vessant humana i actualitzada del seu llegat. Podreu visitar al vostre ritme l’exposició permanent ubicada dins de la casa museu i els seus jardins d’estil neoclàssic, amb una galeria d’escultures i un mirador amb vistes al mar i a la platja de Sant Salvador.

No perdeu l’ocasió de demanar quines són les rutes i experiències que s’ofereixen en cada temporada! També ho trobareu a l’agenda de les nostres xarxes: @paisatgedelsgenis.

Antoni Gaudí sentia una particular devoció per la Mare de Déu de Misericòrdia, patrona de Reus i en honor de la qual se celebra la Festa Major de la ciutat aquests dies de final de setembre. Tanta predilecció sentia per la Misericòrdia (tant des d’un punt de vista artístic com religiós) que Gaudí va estar ben a prop de reformar arquitectònicament la façana del santuari. El projecte artístic, però, finalment no va reeixir per un obstacle tan vulgar com una tanca. Aquesta n’és la història.

El 1903, els administradors de Misericòrdia li van encarregar a Gaudí el projecte de construcció d’una nova façana per al santuari. Estava tot ben lligat, i Gaudí va acceptar l’encàrrec gustosament. Va redactar-ne el projecte i tot estava a punt per què comencessin les obres. Res no indicava que la reforma es pugués tòrcer o paralitzar. 

Posats a executar el projecte, Gaudí va demanar la construcció d’una tanca de filferro que facilités els treballs amb la màxima seguretat i practicitat, i aquí van començar a sorgir els problemes. Els propietaris de les finques veïnes es van oposar a la tanca, en considerar que no respectava el seu dret de pas. Van recollir signatures entre tots els veïns disconformes, l’arquitecte municipal va posar condicions a l’aixecament de la tanca, l’assumpte es va anar complicant i, finalment, a mitjans del 1904 el projecte gaudinià va quedar del tot paraitzat i mai no va prosperar.

Què en queda de la reforma de Misericòrdia concebuda per Antoni Gaudí? Els esbossos, que es conserven a Reus des de l’any 1933. En són l’únic testimoni. Això sí, Gaudí, malgrat tot, va seguir venerant Misericòrdia. Com afirma en un article l’historiador Jaume Massó, “la presència de Gaudí en els actes de coronació canònica de la marededéu de Misericòrdia, l’octubre de 1904 (…) i la instància que Gaudí va signar el gener de 1925 per a crear una fundació pietosa en record de la seva mare (i que s’havia de formalitzar en el santuari), ens confirmen que l’arquitecte reusenc no va oblidar la “seva” Misericòrdia, ni tan sols quan s’havia capficat definitivament en l’obra monumental de la Sagrada Família” (1)

Font

Pel que fa al nucli de Sant Salvador, en la major part de les edificacions i en el paisatge marí en general hi predominen els tons blaus. Hi podem observar els antics magatzems vinculats al comerç del vi i de l’aiguardent que existien en l’època de l’infant Pau Casals i que en part es van reconvertir en residències de la burgesia vinculada a la vinya. També hi ha el bar restaurant El Casinet, que encara manté l’edifici que en època de Casals va ser un magatzem de botes. Tant a la casa de la platja, avui Museu Pau Casals, com a la Casa Nadiua del Vendrell (amb parets d’un blau intens o mobiliari tradicional pintat de blau a la cuina), també hi predominen els tons blavencs de l’ambient marí. També destaca el blau en la gran porxada de l’edifici renaixentista conegut com la Casa del Pardo, seu de la Fundació Apel·les Fenosa. Aquest museu va ser la casa taller estiuenca de l’escultor, que la va adquirir el 1957.