Paisatges que es viuen

La cabra va ser un element recurrent a l’obra artística de Picasso, tant en pintura com en escultura. Durant la seva primera estada als Ports, l’artista va mantenir una estreta relació amb els pastors. La ramaderia era un dels pilars de la vida a la zona i, de fet, el símbol de la cabra es pot observar en alguns escuts del convent de Sant Salvador. 

A Picasso li agradava molt conviure i alternar amb la gent: el manyà, el baster, l’espardenyer, el pagès, exercir llurs oficis. Aprenia a fer un nus corredor, a ensellar un mul, a poar aigua, a beure a galet… El caràcter rural viscut per Picasso encara es pot copsar principalment en l’abast dels camps de conreu i la vida quotidiana de l’època es pot conèixer a fons visitant l’Ecomuseu dels Ports.

Picasso freqüentava dos cafès al poble, Casa Pessetes i el Cafè de Joaquín Antonio Vives, que actualment acull una ferreteria.

Durant la segona estada de l’artista a Horta, l’estiu del 1909, i en companyia de Fernande Olivier, la seva musa, Pablo Picasso va compartir tertúlia i partides de dòmino amb els seus amics del cafè de Vives: Manelet Garcia, Joaquín i Tobies Membrado, Nicolau Amposta i Joaquín Antonio Vives, músic i propietari.

Picasso i Fernande es van allotjar a l’Hostal del Trompet, molt a prop de la casa de Tobies Membrado, situada a la plaça major i a les golfes de la qual Picasso va instal·lar un estudi improvisat aquell estiu.

En la genealogia d’Antoni Gaudí i Cornet hi havia artesans de l’ofici de calderer per les dues bandes de la família. La paterna provenia de Riudoms (amb una tradició calderera arrelada des de diverses generacions enrere), on hi tenien una petita propietat rural, el mas de la Calderera, que estava proveïda d’aigua per una mina i s’hi cultivava horta i vinya; per això, hi anaven sovint quan Gaudí era un nen. Els seus pares s’havien instal·lat a Reus, en una casa del carrer de Sant Vicenç, on també hi tenien un taller de caldereria. Per tant, anaven amunt i avall amb la tartana per tot el Camp de Tarragona. Del món de l’artesanat, sens dubte, Gaudí en va aprendre l’esforç, la constància i la concentració en el treball amb les mans des de ben petit (fer una peça de caldereria és hipnòtic, ja que és un mateix moviment repetit mil vegades i sentint el mateix soroll), així com els càlculs, les mesures i la transformació dels materials i les superfícies en volums, la qual cosa de ben segur que va impulsar la seva imaginació espacial, bàsica en l’arquitectura. Totes aquestes aptituds, doncs, van ser acumulades per herència.

Segons el seu biògraf i també arquitecte Cèsar Martinell, així ho deia el mateix Gaudí:

«Jo tinc aquesta qualitat de veure l’espai, perquè soc fill, net i renet de calderers. El meu pare era calderer; l’avi, també; el besavi, també; a casa de la meva mare eren calderers; el seu avi era boter (que és el mateix que calderer); un avi matern era mariner, que també són gent d’espai i de situació. Totes aquestes generacions de gent d’espai donen una preparació. El calderer és un home que d’una planxa plana ha de fer un volum. Abans de començar la feina ha d’haver vist l’espai. Tots els grans artistes del Renaixement florentí eren ciselladors, que també fan volums d’un pla; per bé que els ciselladors no se separen gaire de les dues dimensions. Els calderers les abracen totes tres, i això crea, inconscientment, un domini de l’espai que no tothom posseeix.»

Al llarg de la seva vida, Pau Casals cal dir que sempre va col·laborar amb les entitats culturals vendrellenques, fins i tot donant-hi suport econòmicament, com ara en la confecció dels vestits del Ball de Diables del Vendrell. Un cas especial és el dels castells, que estimava molt profundament. Ell mateix, de petit, havia fet castells a la platja de Sant Salvador, i n’havia presenciat a les festes majors a la plaça Vella de la vil·la. L’esforç agermanat, l’ardidesa i l’equilibri dels castells eren per a Pau Casals el símbol vivent de les sòlides virtuts de la gent de la seva terra. Casals va ser un dels fundadors del Concurs de Castells de Tarragona i en va ser membre del jurat. També va tenir sempre vinculació amb els Nens del Vendrell.

Els castells, igual que en la percepció de Casals d’una orquestra, són tant el resultat d’un treball cooperatiu com fruit d’un lideratge d’equip en què és necessari l’exercici constant de la solidaritat i l’esforç en la col·lectivitat, però també ho són la valoració de la tasca distintiva de cada individu.

«Els castells se senten com un impuls atàvic, profund, de força gairebé religiosa, que incita als homes de la nostra comarca a alçar torres humanes que es drecen cap al cel. Jo mateix n’he fet, de petit a la platja de Sant Salvador, i tota la meva vida he servat al cor el fervent desig de col·laborar-hi. L’esforç agermanat, l’aridesa i l’equilibri dels castells són el símbol vivent de les sòlides virtuts de la raça catalana.»

A banda dels espais viscuts en el paisatge urbà de Reus, cal parlar de la influència en Gaudí del paisatge humà d’una ciutat que en la seva època i fins a mitjans del segle XX va ser meitat urbana, meitat camperola, oberta al camp i al mar, en un territori del Camp de Tarragona envoltat de muntanyes. Reus era una confluència de camins, «oberta a la condició humana en moviment i en activitat». Tothom hi acudia a vendre múltiples i variats productes de la terra i hi comprava el que necessitava, ja que al port de Salou hi arribaven nombrosos vaixells a carregar mercaderies (oli, ametlles, avellanes, vins i aiguardents) i hi portaven altres productes, com ara peix salat, cafè o cacau. De fet, comerç no és senzillament comprar i vendre, sinó un bescanvi d’idees, de sentiments i comunicació entre persones. Per tant, tant la gent de mar, com els comerciants, van influir en el món creatiu de Gaudí, sense deixar de banda tota la resta d’oficis del món rural. 

Sobre el comerç, a més, segons Cèsar Martinell, deixeble de Gaudí, afirmava: «L’arquitectura és cosa plàstica, ja que consisteix en situar, com la política i el comerç. L’arquitectura situa masses constructives distribuïdores de força; és més bon polític el que es fa càrrec de la situació de les masses i forces socials; i el comerç no fa més que traslladar les mercaderies […] i situar-les en millors condicions de venda. Qui és capaç de veure les qüestions polítiques i comercials també veu la plàstica.»

Joan Miró era un home de costums i hi havia dos punts clau de la ciutat de Reus que li agradava visitar de manera habitual: la plaça del Prim i la sastreria Queralt. El novembre de 1973, el Daily News de Washington alabava el bon gust en el vestir de Miró. L’artista encarregava cada temporada els seus vestits a la sastreria Queralt de Reus, que li havia recomanat Joan Prats, amic i barretaire amb botiga a la Rambla de Catalunya 54 de Barcelona. A les dècades de 1950 i 1960, Miró freqüentava Reus per comprar i el seu punt de reunió era la sastreria del carrer de Monterols 35, a tocar de la plaça del Prim, establiment en el qual trobava el seu reducte de discreció fet a mida (mai millor dit). Amb l’elegància avalada per desenes de celebritats i artistes, va arribar a sumar una trajectòria de 110 d’història fins l’any 2018, quan tancà per manca de relleu generacional. Al primer pis de la botiga, en què hi havia arribat a cosir vuitanta persones, hi havia una sala dedicada a Miró, amb cartes, dibuixos i postals que l’artista enviava al seu sastre, Francesc Queralt, originari de Valls. 

Miró era un home molt presumit, tal com l’han descrit la seva mateixa esposa i el seu net. També el descrivia detalladament Josep Pla, en els seus Retrats de passaport (1970) i comentava l’origen del renom de Marquès de Mont-roig que li van adjudicar els amics de París, per vestir de manera tan elegant en aquell ambient bohemi: «Anava molt ben vestit… semblava que sortia de la capsa. No crec que hi hagués a Montparnasse un artista que posés tanta cura en la presentació externa i en la indumentària… Era un petit món en què tothom, homes i dones, anava com podia, vull dir, més o menys, de qualsevol manera. Miró, no. Era una nota discordant, però no crec pas que Miró la practiqués… per distingir-se. Miró creia que havia de vestir admirablement, i així ho feia amb una naturalitat perfectíssima.»

Font destacada: Juncosa Vecchierini, Elena. «Mas Miró (Mont-roig). Aportaciones documentales a uno de los espacios creativos de Joan Miró». Premi Pilar Juncosa d’Investigació 2011 (Fundació Pilar i Joan Miró, Mallorca), inèdit.

La professió de mostassaf consistia a vetllar perquè les proporcions en la compra i venda al mercat fossin correctes, en una època en què encara no existien les lleis d’etiquetatge. El mostassaf certificava que la quantitat de llet, gra, farina, llegums i altres productes coincidís amb allò que el venedor anunciava. Sempre amb les balances a mà, era l’àrbitre de les proporcions i havia de dominar les operacions bàsiques de càlcul. És possible que Francesc Gaudí Serra transmetés part d’aquests coneixements a l’Antoni, tot ensenyant-li que a cada casa hi havia un cossi, un cistell, un sac, unes peses, un got o un plat per mesurar cada producte i poder saber exactament què es comprava. Cada aliment tenia el seu lloc i el seu recipient adequat. Cal recordar, també, que la professió de mostassaf tenia un component clarament social, ja que la persona que l’exercia es trobava al centre de les transaccions econòmiques a la plaça del mercat (en el cas de Riudoms, la plaça de l’Església).

Aquest ofici del pare, sens dubte, va facilitar el fet que els càlculs matemàtics fossin presents a casa d’Antoni Gaudí des de ben petit. Així mateix, l’observació directa dels pesos sabem que el va portar a crear solucions tècniques tan revolucionàries per la seva senzillesa com són els arcs catenaris.

Joan Miró conviu amb els pagesos, s’impregna de la seva saviesa, comparteix àpats amb ells, n’escolta les històries, observa com treballen la terra, quines són les eines que utilitzen, els objectes que els envolten. Fins i tot existeixen notes de treball sobre com Miró observava els pagesos i masovers treballar i com detallava totes les tasques del camp i els cicles de l’any a la terra per introduir-ho a les seves obres: «Carros que passen amb un matxo i un gosset, soroll de les rodes (sense gomes) i patades matxos, demanar a Eugeni de llaurar amb matxo i pollegana…» 

A Mont-roig Miró camina molt i observa els camps rústics i els treballats: garrofers i oliveres, vinyes amb els ceps recargolats, els solcs perfectament paral·lels de la terra llaurada, camps de cereals brillants i els horts amb canyes cultivats de tomaqueres i bajoqueres, regats per sínies i basses. En resum, el treball savi dels pagesos, grans coneixedors de la terra, de galtes colrades pel sol i amatents sempre al cel i els seus senyals. En una de les seves cartes a Lola Anglada (7-8-1915), Miró descriu: «He arribat novament a aquesta terra de llum i mar, de pagesos molt vermells de galtes i forts com aquestes muntanyes i barques amb veles molt blanques, que treuen peixos de molts colors…» 

«Considero el meu taller com un hort», diu Miró. L’artista compara les seves obres amb les verdures: per tal que creixin un mateix ha de decidir quan es reguen o quan s’han de podar. Miró treballa com un jardiner, com un vinyater. Miró aprèn del seu contacte amb la terra i del treball dels grangers que les coses venen a poc a poc, lentament, a força de treballar-les. Com el seu vocabulari de formes i símbols, que es va formar com un curs natural, quasi a pesar seu, sense una voluntat concreta de l’artista. Igual que al camp, les coses segueixen el seu curs gairebé natural: creixen i maduren, igual que l’esperit de Miró. A més a més, la relació amb els masovers sempre va ser molt propera i familiar, de confiança mútua i suport constant. Hi ha l’anècdota, fins i tot, de com va aprendre a fer un ou ferrat amb Adelaida Castellnou, a qui va retratar en el quadre La masovera, precisament.

Font destacada: Juncosa Vecchierini, Elena. «Mas Miró (Mont-roig). Aportaciones documentales a uno de los espacios creativos de Joan Miró». Premi Pilar Juncosa d’Investigació 2011 (Fundació Pilar i Joan Miró, Mallorca), inèdit.

Terra de veremadors i pescadors, que mentre dura l’intens treball de la collita del raïm o de la pesca a alta mar viuen i treballen junts. Casals té un gran respecte i admiració pel món dels oficis artesanals, que ha observat de prop des de ben petit. Ja d’adult, quan torna al Vendrell, sempre hi manté la relació i, especialment, amb els pescadors, amb qui s’explica que hi feia intercanvi de còdols per centimets i que amb aquests elements naturals va decorar el terra del mirador de la Vil·la Casals.

«Als matins, de tant en tant em despertava el so de les albades que cantaven la gent del poble —pescadors i vinyaters— quan anaven cap a la feina. D’altres vegades, als vespres, hi havia ballades a la plaça i, alguns cops, festivals, en els quals es tocava la gralla.»

Casals es va relacionar al llarg de la vida amb nombroses personalitats de nivell mundial, però també parlava sempre amb els pescadors de Sant Salvador del Vendrell, proclamava la seva saviesa i deia que en va aprendre coses molt importants de la vida. Per exemple, recordava amb afecte els aprenentatges de tot tipus al costat d’un vell home de mar, Pau de la Senda, vigilant de l’ermita del barri mariner, que li va ensenyar fins i tot a nedar.