Paisatges que es viuen

Joan Miró era un home de costums i hi havia dos punts clau de la ciutat de Reus que li agradava visitar de manera habitual: la plaça del Prim i la sastreria Queralt. El novembre de 1973, el Daily News de Washington alabava el bon gust en el vestir de Miró. L’artista encarregava cada temporada els seus vestits a la sastreria Queralt de Reus, que li havia recomanat Joan Prats, amic i barretaire amb botiga a la Rambla de Catalunya 54 de Barcelona. A les dècades de 1950 i 1960, Miró freqüentava Reus per comprar i el seu punt de reunió era la sastreria del carrer de Monterols 35, a tocar de la plaça del Prim, establiment en el qual trobava el seu reducte de discreció fet a mida (mai millor dit). Amb l’elegància avalada per desenes de celebritats i artistes, va arribar a sumar una trajectòria de 110 d’història fins l’any 2018, quan tancà per manca de relleu generacional. Al primer pis de la botiga, en què hi havia arribat a cosir vuitanta persones, hi havia una sala dedicada a Miró, amb cartes, dibuixos i postals que l’artista enviava al seu sastre, Francesc Queralt, originari de Valls. 

Miró era un home molt presumit, tal com l’han descrit la seva mateixa esposa i el seu net. També el descrivia detalladament Josep Pla, en els seus Retrats de passaport (1970) i comentava l’origen del renom de Marquès de Mont-roig que li van adjudicar els amics de París, per vestir de manera tan elegant en aquell ambient bohemi: «Anava molt ben vestit… semblava que sortia de la capsa. No crec que hi hagués a Montparnasse un artista que posés tanta cura en la presentació externa i en la indumentària… Era un petit món en què tothom, homes i dones, anava com podia, vull dir, més o menys, de qualsevol manera. Miró, no. Era una nota discordant, però no crec pas que Miró la practiqués… per distingir-se. Miró creia que havia de vestir admirablement, i així ho feia amb una naturalitat perfectíssima.»

Font destacada: Juncosa Vecchierini, Elena. «Mas Miró (Mont-roig). Aportaciones documentales a uno de los espacios creativos de Joan Miró». Premi Pilar Juncosa d’Investigació 2011 (Fundació Pilar i Joan Miró, Mallorca), inèdit.

Joan Miró conviu amb els pagesos, s’impregna de la seva saviesa, comparteix àpats amb ells, n’escolta les històries, observa com treballen la terra, quines són les eines que utilitzen, els objectes que els envolten. Fins i tot existeixen notes de treball sobre com Miró observava els pagesos i masovers treballar i com detallava totes les tasques del camp i els cicles de l’any a la terra per introduir-ho a les seves obres: «Carros que passen amb un matxo i un gosset, soroll de les rodes (sense gomes) i patades matxos, demanar a Eugeni de llaurar amb matxo i pollegana…» 

A Mont-roig Miró camina molt i observa els camps rústics i els treballats: garrofers i oliveres, vinyes amb els ceps recargolats, els solcs perfectament paral·lels de la terra llaurada, camps de cereals brillants i els horts amb canyes cultivats de tomaqueres i bajoqueres, regats per sínies i basses. En resum, el treball savi dels pagesos, grans coneixedors de la terra, de galtes colrades pel sol i amatents sempre al cel i els seus senyals. En una de les seves cartes a Lola Anglada (7-8-1915), Miró descriu: «He arribat novament a aquesta terra de llum i mar, de pagesos molt vermells de galtes i forts com aquestes muntanyes i barques amb veles molt blanques, que treuen peixos de molts colors…» 

«Considero el meu taller com un hort», diu Miró. L’artista compara les seves obres amb les verdures: per tal que creixin un mateix ha de decidir quan es reguen o quan s’han de podar. Miró treballa com un jardiner, com un vinyater. Miró aprèn del seu contacte amb la terra i del treball dels grangers que les coses venen a poc a poc, lentament, a força de treballar-les. Com el seu vocabulari de formes i símbols, que es va formar com un curs natural, quasi a pesar seu, sense una voluntat concreta de l’artista. Igual que al camp, les coses segueixen el seu curs gairebé natural: creixen i maduren, igual que l’esperit de Miró. A més a més, la relació amb els masovers sempre va ser molt propera i familiar, de confiança mútua i suport constant. Hi ha l’anècdota, fins i tot, de com va aprendre a fer un ou ferrat amb Adelaida Castellnou, a qui va retratar en el quadre La masovera, precisament.

Font destacada: Juncosa Vecchierini, Elena. «Mas Miró (Mont-roig). Aportaciones documentales a uno de los espacios creativos de Joan Miró». Premi Pilar Juncosa d’Investigació 2011 (Fundació Pilar i Joan Miró, Mallorca), inèdit.