Paisatges que es viuen

En la genealogia d’Antoni Gaudí i Cornet hi havia artesans de l’ofici de calderer per les dues bandes de la família. La paterna provenia de Riudoms (amb una tradició calderera arrelada des de diverses generacions enrere), on hi tenien una petita propietat rural, el mas de la Calderera, que estava proveïda d’aigua per una mina i s’hi cultivava horta i vinya; per això, hi anaven sovint quan Gaudí era un nen. Els seus pares s’havien instal·lat a Reus, en una casa del carrer de Sant Vicenç, on també hi tenien un taller de caldereria. Per tant, anaven amunt i avall amb la tartana per tot el Camp de Tarragona. Del món de l’artesanat, sens dubte, Gaudí en va aprendre l’esforç, la constància i la concentració en el treball amb les mans des de ben petit (fer una peça de caldereria és hipnòtic, ja que és un mateix moviment repetit mil vegades i sentint el mateix soroll), així com els càlculs, les mesures i la transformació dels materials i les superfícies en volums, la qual cosa de ben segur que va impulsar la seva imaginació espacial, bàsica en l’arquitectura. Totes aquestes aptituds, doncs, van ser acumulades per herència.

Segons el seu biògraf i també arquitecte Cèsar Martinell, així ho deia el mateix Gaudí:

«Jo tinc aquesta qualitat de veure l’espai, perquè soc fill, net i renet de calderers. El meu pare era calderer; l’avi, també; el besavi, també; a casa de la meva mare eren calderers; el seu avi era boter (que és el mateix que calderer); un avi matern era mariner, que també són gent d’espai i de situació. Totes aquestes generacions de gent d’espai donen una preparació. El calderer és un home que d’una planxa plana ha de fer un volum. Abans de començar la feina ha d’haver vist l’espai. Tots els grans artistes del Renaixement florentí eren ciselladors, que també fan volums d’un pla; per bé que els ciselladors no se separen gaire de les dues dimensions. Els calderers les abracen totes tres, i això crea, inconscientment, un domini de l’espai que no tothom posseeix.»

A banda dels espais viscuts en el paisatge urbà de Reus, cal parlar de la influència en Gaudí del paisatge humà d’una ciutat que en la seva època i fins a mitjans del segle XX va ser meitat urbana, meitat camperola, oberta al camp i al mar, en un territori del Camp de Tarragona envoltat de muntanyes. Reus era una confluència de camins, «oberta a la condició humana en moviment i en activitat». Tothom hi acudia a vendre múltiples i variats productes de la terra i hi comprava el que necessitava, ja que al port de Salou hi arribaven nombrosos vaixells a carregar mercaderies (oli, ametlles, avellanes, vins i aiguardents) i hi portaven altres productes, com ara peix salat, cafè o cacau. De fet, comerç no és senzillament comprar i vendre, sinó un bescanvi d’idees, de sentiments i comunicació entre persones. Per tant, tant la gent de mar, com els comerciants, van influir en el món creatiu de Gaudí, sense deixar de banda tota la resta d’oficis del món rural. 

Sobre el comerç, a més, segons Cèsar Martinell, deixeble de Gaudí, afirmava: «L’arquitectura és cosa plàstica, ja que consisteix en situar, com la política i el comerç. L’arquitectura situa masses constructives distribuïdores de força; és més bon polític el que es fa càrrec de la situació de les masses i forces socials; i el comerç no fa més que traslladar les mercaderies […] i situar-les en millors condicions de venda. Qui és capaç de veure les qüestions polítiques i comercials també veu la plàstica.»

La professió de mostassaf consistia a vetllar perquè les proporcions en la compra i venda al mercat fossin correctes, en una època en què encara no existien les lleis d’etiquetatge. El mostassaf certificava que la quantitat de llet, gra, farina, llegums i altres productes coincidís amb allò que el venedor anunciava. Sempre amb les balances a mà, era l’àrbitre de les proporcions i havia de dominar les operacions bàsiques de càlcul. És possible que Francesc Gaudí Serra transmetés part d’aquests coneixements a l’Antoni, tot ensenyant-li que a cada casa hi havia un cossi, un cistell, un sac, unes peses, un got o un plat per mesurar cada producte i poder saber exactament què es comprava. Cada aliment tenia el seu lloc i el seu recipient adequat. Cal recordar, també, que la professió de mostassaf tenia un component clarament social, ja que la persona que l’exercia es trobava al centre de les transaccions econòmiques a la plaça del mercat (en el cas de Riudoms, la plaça de l’Església).

Aquest ofici del pare, sens dubte, va facilitar el fet que els càlculs matemàtics fossin presents a casa d’Antoni Gaudí des de ben petit. Així mateix, l’observació directa dels pesos sabem que el va portar a crear solucions tècniques tan revolucionàries per la seva senzillesa com són els arcs catenaris.