«Dibuixar en l’espai buit el grafisme del cant dels ocells, la remor del vent i el cant dels insectes, que tot això s’ho endugui després el vent.» (Joan Miró, notes de treball)
Sobre els elements del paisatge, Miró, en l’entrevista al documental D’un roig encès (1979), parla de la importància del món vegetal i animal en la seva obra:
«En la terra de Mont-roig hi ha les arrels d’aquells dos arbres capitals d’allà: el garrofer i l’oliver. Per a mi, les arrels del garrofer són com els meus peus, que s’endinsen en la terra, i aquest contacte em dona una força enorme. També admiro aquest signe de vitalitat que té el garrofer; mai perd les fulles. Quan viatjo duc sempre al maletí un sobre amb una garrofa de Mont-roig; per a mi això ha estat una força capital en la meva obra. Mai he perdut aquest contacte amb Mont-roig. M’ha donat una força d’arbre, no una força humana, sinó una gran potencialitat vegetal. Com d’un arbre. […] Els animalets petits i els ocells m’hipnotitzen. Sobretot aquests animalets gairebé invisibles, els insectes, les papallones. Quan els diumenges anava d’excursió a peu o amb bicicleta, sovint anava des de casa fins a l’Hospitalet. Abans d’arribar-hi hi havia el vedat del marquès de Marianao, on s’hi feia cacera. Recordo molt bé que, de tant en tant, els conills creuaven la carretera.»
«Aquesta força de la terra de Mont-roig, per a mi, és equivalent a la força de Catalunya, que no hi ha manera de tombar-nos a terra.»
(J. Miró, entrevistat per M. Rom)
Joan Miró se sentia plenament identificat amb el Camp de Tarragona. En una carta a Lola Anglada (21-7-1915), diu: «Jo em trobo en aquesta terra de foc i mar blau, molt blau. Déu l’ha fet ben formós, aquest país del Camp de Tarragona! Aquí jo treballo molt, treballo desesperadament.» Són els estius intensos al mas de Mont-roig, quan pinta una sèrie de dibuixos de les feines del camp i del port de Cambrils. Per exemple, hi veiem pagesos amb carro o treballant, dones arreglant les xarxes de pescar, grups de pescadors descarregant peix o escenes de mercat (de peix i de productes del camp). En una de les seves cartes a Lola Anglada (7-8-1915), Miró descriu: «He arribat novament a aquesta terra de llum i mar, de pagesos molt vermells de galtes i forts com aquestes muntanyes i barques amb veles molt blanques, que treuen peixos de molts colors…» Segons el fotògraf E. Scheidegger, també: «A Miró le fascinaba todo esto y le inspiraba para su trabajo. Me encargó que plasmara en mis fotografías todo este mundo del mar…» Cambrils, a principis del segle XX, era l’estació de tren més propera al Mas Miró, a uns set quilòmetres, i també hi havia bona carretera per anar-hi de visita o a pintar. L’any 1917, Miró hi va pintar dos quadres: Cambrils, la platja i Cambrils, el port. En una carta a Lola Anglada (18-9-1917), li explica la vida al Mas i com treballa a Cambrils: «Dia admirable, ben lluminós, música de colors. Festa de la verema i trepitjar els raïms. […] Aquesta tarda, després de dinar… en bicicleta, gomes ben inflades, carretera rodant per les dues lleugeres rodes. Arbres, vinyes, oliveres, pins, una faixa de platí. En pocs minuts a Cambrils davant d’una tela i cavallet. El mar, barques, gossos que empaiten als galls. Brava gent de la mar… Després del treball arribo a casa cansadíssim, poc disposat a acabar d’esprémer el cervell. Nit, després de sopar, a dormir el somni dels que caven la terra i la llauren…»
«Cambrils, la platja», 1917 © Successió Miró, 2014
A Mont-roig Miró camina molt i observa els camps rústics i els treballats: garrofers i olivers, vinyes amb els ceps recargolats, els solcs perfectament paral·lels de la terra llaurada, camps de cereals brillants i els horts amb canyes cultivats de tomaqueres i bajoqueres, regats per sínies i basses. En resum, el treball savi dels pagesos, grans coneixedors de la terra, de galtes colrades pel sol i amatents sempre al cel i els seus senyals. Des del Mas Miró, en el trajecte cap a la platja de la Pixerota, entre camins marcats per les roderes dels carros i barrancs farcits de vegetació, hi troba el fonoll aromàtic, les atzavares florides amb branques de formes piramidals (que fins i tot fan pensar en el símbol mironià de l’escala de l’evasió), les figueres dolces (que tant agradaven al pintor), els canyars florits de blanc i els pins singulars que sovint es podien trobar abans d’arribar a les platges naturals.
En un article publicat al blog de la Fundació Miró de Barcelona (18-2-2020), la conservadora adjunta de les col·leccions Elena Escolar afirma amb contundència:
«És a Mont-roig on assimila els cicles naturals i observa els insectes, els animals en plena la natura, els estels, els núvols, els efectes del sol i la lluna, les gradacions de la llum en el paisatge, l’acció de la pluja en la terra vermella. Conviu amb els pagesos, s’impregna de la seva saviesa, comparteix àpats amb ells, escolta les seves històries, observa com treballen la terra, quines són les eines que utilitzen, els objectes que els envolten, l’efecte dels cicles naturals en el seu dia a dia. L’entorn de Mont-roig i els seus protagonistes vistos amb detall estimulen en l’artista una integració del paisatge que no només copsa formalment, sinó que esdevé una força creadora i desperta en Miró un sentiment de pertinença: “És la terra, la terra: és més forta que jo. Les muntanyes fantàstiques tenen un paper molt important en la meva vida, i el cel també. […] és el xoc d’aquestes formes en el meu esperit, més que no pas la visió en si. A Mont-roig és la força que em nodreix, la força.”
»L’estiu del 1918, pinta del natural alguns paisatges que corresponen a espais de l’entorn del Mas Miró: Hort amb ase, La rodera, La casa de la palmera i Teuleria, a Mont-roig. Aquestes pintures mostren un clar desig de representar amb gran detall els elements del paisatge. […] Durant aquell estiu i fins a la tardor del 1919, pinta un altre paisatge “detallista”: Mont-roig, l’església i el poble, que clourà aquesta sèrie de paisatges. A diferència dels altres, el format que empra l’artista és vertical i és aquesta orientació del paisatge el que ens fa percebre’l d’una manera esglaonada. En primer terme, trobem feixes llaurades, parcel·les cultivades, canyes amb tomaqueres. Anem avançant al pla intermedi de la pintura, on veiem l’aigua que brolla de la sèquia, en un espai que queda delimitat per una espona de maons, traçats minuciosament, la qual enquadra un bancal on trobem diversos cultius i veiem una figura humana que fa solcs amb un xapo. Aquest espai, ordenat amb precisió, contrasta amb el del pla superior, on hi ha un amuntegament d’arbres i vegetació esclatants que es desborden i ens porten a l’estrat més alt, on són representats detalladament l’església vella i els altres edificis del poble, arrenglerats.»
Anecdotari
- Joan Miró, des del mas de Mont-roig, es va fer un tip d’escriure cartes al llarg de la seva vida. Gràcies a aquesta correspondència, sabem, per exemple, que l’artista va aprendre a Mont-roig coses d’allò més elemental. Així, el juny del 1921, en tornar de París, on s’havia estat uns mesos, Joan Miró es planta al seu mas i es reuneix amb la seva família. La parentel·la, però, marxa aviat i l’artista es queda sol amb la masovera i li toca contribuir a algunes tasques domèstiques. Així que escriu el següent al seu amic arquitecte, pintor i historiador de l’art Josep F. Ràfols: «Actualment estic fent pràctiques de ménage i de cuina. Per més que tindré la masovera que em cuidarà sempre és bo saber fer tot això. Cregueu que és molt divertit aprendre a fer un ou ferrat i saber fer el llit!…» Una masovera que, per cert, no era altra que Adelaida Castellnou, que li fa de model en el quadre La masovera, que avui dia es troba al Centre Georges Pompidou, de París. [Destacats Quin geni!]
- Els veïns de Mas Miró de Mont-roig explicaven que un dia es van presentar una parella de carrabiners demanant que es presentessin a la «Casilla dels Carrabiners» que hi havia a la platja de la Pixerota, perquè havien agafat un noi sospitós de contraban que deia que els coneixia. Era Joan Miró, que passava llargues estones sol a la platja esperant la posta de sol, i els guàrdies havien pensat que esperava algú o algun desembarcament sospitós, un fet habitual a la zona. El masover del Mas d’en Poca, la finca del costat de Mas Miró, va declarar: «És que aquest noi és un artista».
- També relaten que en altres ocasions el trobaven assegut en marges de pedra seca esperant la posta de sol, sovint cap al costat de ponent de la seva finca, al Tancat, un tros de terra de secà amb garrofers a prop del barranc de Rifà. També existeixen fotografies del pintor en els marges del camí Vell cap a l’ermita de la Mare de Déu de la Roca. Miró, sens dubte, admirava les construccions de pedra seca pel seu component artesanal, per la mestria que demanaven als pagesos experts en aquell art de col·locar les pedres en les posicions exactes i amb les mides més adequades perquè se sostinguessin sense cap material que les unís i, alhora, fessin un efecte visualment bell i que definia amb ordre tot el territori de Mont-roig i els seus voltants. En un quadern de 1940-1941, conservat a la Fundació Joan Miró de Barcelona, parlant dels seus inicis en l’escultura, diu: «[…] partir de pedres, retocant-les, de trones d’arbres…» Les trones són construccions circulars que es feien a les soques dels arbres, amb terra a l’interior, per protegir els arbres joves dels cops forts de vent a Mont-roig.
L’any 2020, en un antic post al nostre web, Elena Juncosa, directora de la Fundació Mas Miró, feia un resum clar de la importància de Mont-roig:
«La realitat de Miró perdura en la masia [Mas Miró]: sota l’ombra dels eucaliptus, on va pintar La vaileta; en el silenci de les habitacions, on encara conservem mobles que van ser models de quadres com La taula o El cavall, la pipa i la flor vermella; en els grafits i les taques de pintura al terra del taller, en la terra llaurada que envolta la casa i que ara torna a germinar, en el color dels garrofers i de les muntanyes que li van inspirar obres com Vinyes i oliveres, pintada des de la seva habitació, o en les orenetes que, com en el quadre de la masia, cada any tornen a fer el seu niu. I encara podem baixar fins a la platja de la Pixerota i contemplar La platja, o pujar fins a la Roca i contemplar Sant Ramon en equilibri tal com el va veure i plasmar Miró. El Mont-roig de Miró són les arrels, és el seu vincle amb la terra i la senzillesa de les coses quotidianes: en definitiva, un paisatge.»
Reus: plaça del Prim i sastreria Queralt
Joan Miró era un home de costums i hi havia dos punts clau de la ciutat de Reus que li agradava visitar de manera habitual: la plaça del Prim i la sastreria Queralt. El novembre de 1973, el Daily News de Washington alabava el bon gust en el vestir de Miró. L’artista encarregava cada temporada els seus vestits a la sastreria Queralt de Reus, que li havia recomanat Joan Prats, amic i barretaire amb botiga a la Rambla de Catalunya 54 de Barcelona. A les dècades de 1950 i 1960, Miró freqüentava Reus per comprar i el seu punt de reunió era la sastreria del carrer de Monterols 35, a tocar de la plaça del Prim, establiment en el qual trobava el seu reducte de discreció fet a mida (mai millor dit). Amb l’elegància avalada per desenes de celebritats i artistes, va arribar a sumar una trajectòria de 110 d’història fins l’any 2018, quan tancà per manca de relleu generacional. Al primer pis de la botiga, en què hi havia arribat a cosir vuitanta persones, hi havia una sala dedicada a Miró, amb cartes, dibuixos i postals que l’artista enviava al seu sastre, Francesc Queralt, originari de Valls.
Miró era un home molt presumit, tal com l’han descrit la seva mateixa esposa i el seu net. També el descrivia detalladament Josep Pla, en els seus Retrats de passaport (1970) i comentava l’origen del renom de Marquès de Mont-roig que li van adjudicar els amics de París, per vestir de manera tan elegant en aquell ambient bohemi: «Anava molt ben vestit… semblava que sortia de la capsa. No crec que hi hagués a Montparnasse un artista que posés tanta cura en la presentació externa i en la indumentària… Era un petit món en què tothom, homes i dones, anava com podia, vull dir, més o menys, de qualsevol manera. Miró, no. Era una nota discordant, però no crec pas que Miró la practiqués… per distingir-se. Miró creia que havia de vestir admirablement, i així ho feia amb una naturalitat perfectíssima.»
Segons l’escriptor reusenc Xavier Amorós, en el seu llibre Tomb de ravals (1998), Joan Miró va ser un enamorat de la plaça del Prim de Reus: «Sempre deia que aquell era un dels llocs del món on, al bon temps, li agradava més esperar, assegut a les taules exteriors d’algun bar, la caiguda del dia. I aquesta espera, els estius, la practicava sovint; de vegades, acompanyat pel seu amic, el barretaire barceloní Joan Prats.» També comenta que aprofitava les visites per trobar-se amb el doctor Vilaseca, perquè li ensenyés les pedres prehistòriques del seu museu.
L’amor per aquesta plaça emblemàtica i lluminosa de la ciutat sovint apareixia en les cartes que enviava a la família Queralt. El 26 de desembre de 1977, Miró escriu, des de Palma, a Lluís Queralt: «Aquesta temporada passada, estiu i tardor, vaig estar molt handicapat, un hivern d’un excessiu treball m’obligà a un repòs. Vaig limitar-me a passar solament unes hores a Mont-roig, sense aquelles llargues estades que em permeten prendre un cafè a la plaça de Prim, que jo tant estimo, i fer aquelles xerradetes a casa els Amics Queralt. Ara faig una vida de plena activitat, lo que em permetrà l’estiu vinent passar una bona temporada al Mas i de fer escapades a Reus.»
Una prova clara de la importància de la plaça del Prim per a Miró és que una de les postals que encara avui decoren les parets del seu taller al Mas de Mont-roig és precisament una fotografia d’aquesta plaça.
INFORMACIÓ
Mas Miró
Finca Mas Miró, s/n
43300 Miami Platja
www.masmiro.com
info@masmiro.com
+34 977 179 158
Miró 
Picasso 
Gaudí 
Casals 
