Genis +

«Observant testos de flors, envoltat de vinyes i oliveres, animat pel cloquejar de les gallines, el cant dels ocells i el zumzeig dels insectes, i amb les Muntanyes de Prades al fons, vaig captar les més pures i plaents imatges de la natura, que sempre és la meva mestra.» (A. Gaudí)

És evident que, en els segles XIX i XX, Antoni Gaudí ja parlava d’inspiració natural, que reconeixem en l’àmbit estètic en les formes i els volums característics de les seves obres, però també ho aplicava a la construcció tècnica dels edificis, per fer-los més sostenibles en tots els sentits. Per això, podem parlar de Gaudí com a precursor de la biomimètica.

Gaudí dibuixava l’estructura de plantes i flors en els seus quaderns, en els quals parlava d’ornamentació en l’arquitectura. Arxiu Institut Municipal de Museus de Reus (IMMR) 

La natura és una font infinita de solucions, ens porta milions d’anys d’avantatge en el desenvolupament i l’optimització d’elements. Gaudí ho tenia molt clar i és evident en múltiples aplicacions en la seva obra: «El gran llibre, sempre obert i que cal esforçar-se a llegir, és el de la naturalesa.» Des de les formes sorgides a partir de la geologia de les muntanyes de terra sorrenca i roja del Camp de Tarragona, passant per les textures dels líquens arrapats a les pedres i l’escorça dels arbres, les fulles de margalló o les tiges i les flors del crespinell, les coloracions de les escates dels peixos i les ondulacions de les aigües, fins als volums de les closques dels caragols, les pinyes dels pins o els utensilis creats manualment pels artesans, passant també per l’equilibri dels troncs de les palmeres i els pins doblegats pel vent. Pel que fa a les solucions tècniques, va aplicar els arcs catenaris, que va crear de manera senzilla amb l’observació directa dels pesos, per afavorir les superfícies més simples possibles; com en el cas de l’helicoide i l’hiperboloide, que sintetitzaven el moviment i l’obertura cap a la llum natural. També va fer servir pilars d’estructura arbòria, que van generar un gran estalvi de materials, o torres dissenyades aerodinàmicament per reduir l’impacte del vent, a la Sagrada Família; crea formes i geometries inspirades en les plantes que redueixen el consum d’energia amb finestrals, així com claraboies que reparteixen els rajos solars i la llum per les estances, a les cases Vicens o Batlló; aïlla tèrmicament les plantes dels edificis i hi impulsa la ventilació natural, a la casa Milà; o, fins i tot, recicla materials provinents de residus de la construcció per crear elements nous, com el trencadís, alhora que utilitza materials locals i de baix cost. Finalment, construeix edificis adaptats al clima mediterrani i muntanyós a través de solucions sostenibles que regulen la temperatura.

Com en el medi natural, també tenia molt present l’optimització de materials i l’adaptació als resultats, per la qual cosa l’arquitecte mantenia una vigilància i presa de decisions constants durant les construccions. Tot i que en un principi es podria dir que la inspiració de Gaudí era més de caràcter estètic i filosòfic, de respecte i devoció pels elements naturals, en revisar els principis actuals de sostenibilitat, es pot comprovar que sí que hi havia de fons una voluntat d’optimitzar recursos i treballar a favor del medi i la reducció de costos, ja que el principi d’eficiència estructural és el que regeix per definició el món natural i el que fa possible la bellesa. En la natura, forma i funció són inseparables. 

MÉS INFORMACIÓ

Gaudí Centre i oficina de turisme
Pl. del Mercadal, 3
43201 Reus
www.gaudicentre.cat
info@gaudicentrereus.cat
+34 977 010 670

Casa Pairal d’Antoni Gaudí
Raval de Sant Francesc, 14
43330 Riudoms
www.riudomsturisme.cat
promocio@riudoms.cat
+34 977 850 350

«No hi ha línia recta a la natura, ni en els cossos de les plantes i els arbres» (Gaudí entrevistat per J.F. Ràfols, 1908)

L’any 2020, en un antic post al nostre web, Jaume Massó, com a arqueòleg i historiador assessor del Gaudí Centre, feia un resum molt clar sobre les inspiracions naturals i els elements vegetals en l’obra d’Antoni Gaudí:

«L’etapa d’infantesa i adolescència a Reus sens dubte seria molt important en la formació del geni creatiu de Gaudí, tant pel seu primer contacte amb l’arquitectura i el patrimoni, com per l’observació de la natura i els seus elements. Des del centre de la ciutat es podia anar fàcilment caminant als camps de conreu i els horts que en aquella època la rodejaven, igual que feia durant les visites a la propera vila de Riudoms, d’on era el seu pare i on la família tenia terres. En aquest paisatge mediterrani no és difícil imaginar el nen Gaudí descobrint plantes i flors, sorprenent-se amb insectes i animalons, observant com els ocells construïen els nius i explorant entre els canyissars i les roques de les rieres. 

»Posteriorment, ja a principis del segle XX, Gaudí va conèixer altres paratges de la comarca que per la seva singularitat van captar la seva atenció. Indrets com el coll de la Desenrocada, entre els municipis de l’Argentera i Vilanova d’Escornalbou, des d’on es poden observar impressionants formacions rocoses, haurien inspirat alguns dels elements més emblemàtics de l’obra més coneguda de Gaudí.

»Aquesta influència de la natura i els elements vegetals és compartida amb altres arquitectes coetanis de Gaudí, contextualitzats en el moviment que es coneix genèricament coma Art Nouveau a Europa i Modernisme a Catalunya. En el cas de Gaudí, aquesta mirada a la natura sovint va molt més enllà de les arts decoratives i es converteix en font d’inspiració per a l’estructura de les seves grans creacions.» 

De fet, el descobriment d’aquests lligams amb el territori proper del Baix Camp el va publicar la revista Sàpiens en el número del mes de juliol de 2016, després d’un any i mig d’investigacions, que el mateix Jaume Massó va avalar, a càrrec de l’arqueòloga Paula Santamaria i el professor d’enginyeria de la UPC Josep Pedret. 

S’hi identifica el paratge muntanyós del coll de la Desenrocada, situat entre els termes municipals de l’Argentera i Vilanova d’Escornalbou, com l’espai natural que va inspirar moltes de les obres i formes que va idear Gaudí.

La forma de les roques, el joc d’ombres i llums, formen part de la inspiració. Les coves dels dos ulls  recorden de manera clara les balconades i les xemeneies de la Pedrera; o hi ha roques que dibuixen el drac o els pilars del Parc Güell. Pel que fa a la Pedrera, encara hi podem trobar més analogies en les estructures alveolars gravades per l’erosió del vent en les roques sorrenques de color rogenc de la zona. També són presents als peus del castell monestir d’Escornalbou i en el paisatge natal d’Antoni Miró, a l’ermita de la Mare de Déu de la Roca de Mont-roig del Camp i l’espai natural de l’Areny.

Des d’aquest paratge, a més a més, es gaudeix d’unes vistes privilegiades del castell monestir d’Escornalbou, situat al terme municipal de Riudecanyes i datat en els segles XII i XIII. Aquest impressionant conjunt arquitectònic està relacionat amb el seu gran amic d’infantesa Eduard Toda, amb el qual ja va elaborar un projecte de restauració del monestir de Poblet, que el mateix Toda, durant la seva presidència del Patronat del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, va dur a terme entre 1930 i 194o. A principis del segle XX, el Toda diplomàtic, arqueòleg i egiptòleg, que havia viatjat per tot el món i fins i tot sabia desxifrar els jeroglífics, va adquirir i restaurar Escornalbou i, amb el temps, el va transformar en una joia cultural, amb col·leccions d’art, objectes antics i una biblioteca immensa (arribà a les seixanta mil referències) de valor incalculable. Toda hi va establir la seva residència el 1918 i, segons sembla, Gaudí el visitava i s’hi asseia a dibuixar els elements geològics i els volums sorprenents de les Muntanyes de Prades.

PROPOSTES

Us recomanem la lectura de la novel·la Retorn als orígens, de Sònia Casas, que va guanyar el premi Nèstor Luján, inspirada en la investigació científica de Gaudí i el coll de la Desenrocada. També hi ha propostes de rutes i activitats lúdiques per a tota la família relacionades amb aquest llibre i el castell d’Escornalbou a Escornalbou.cat. 

Un altre imperdible és el documental Les set vides d’Eduard Toda, de Ramon Masip, Toni Orensanz i Manel Vinuesa (Making Movies, 2016), disponible a la Filmoteca de Catalunya.

MÉS INFORMACIÓ

Gaudí Centre i oficina de turisme
Pl. del Mercadal, 3
43201 Reus
www.gaudicentre.cat
info@gaudicentrereus.cat
+34 977 010 670 

Casa Pairal d’Antoni Gaudí
Raval de Sant Francesc, 14
43330 Riudoms
www.riudomsturisme.cat
promocio@riudoms.cat
+34 977 850 350

L’any 2020, en un antic post al nostre web, Jaume Massó, com a arqueòleg i historiador assessor del Gaudí Centre, feia un resum acurat del lligam d’Antoni Gaudí amb la ciutat de Reus. Així mateix, en diversos articles i publicacions també ha donat notícia detallada de les aventures culturals del Gaudí adolescent. A més, deia: «A Reus hi ha dipositats alguns dels pocs objectes que es conserven de Gaudí, gràcies a la donació que l’arquitecte Domènec Sugrañes va fer l’any 1933 al Museu de Reus: diversos objectes personals i documents relacionats amb la vida del genial arquitecte.»

Una de les experiències destacables de la joventut de Gaudí va ser durant el darrer curs del seu pas per les Escoles Pies de Reus (avui IES Salvador Vilaseca), quan tenia quinze anys, i amb els amics Eduard Toda i Josep Ribera, va editar una revista manuscrita: El Arlequín. Gaudí va participar-hi amb les il·lustracions. En total, va publicar dotze números i va tenir dues èpoques. A la primera, de nou números, se subtitulava «periódico serio-burlesco» (novembre 1867 – gener 1868). Els articles eren de to cultural, acompanyats de poemes romàntics o humorístics. La segona època (octubre-desembre 1868), a partir de la Revolució de Setembre, amb tres números més, es va subtitular «periódico del matiz que le dé la gana». Va fer un gir radical quant als continguts, que van adquirir un marcat to polític, de tendència anticlerical i antiborbònica. Ja no s’hi detecta la col·laboració gràfica de Gaudí; per tant, no sabem fins a quin punt hi estava involucrat intel·lectualment. 

Tal com documenta Massó, l’anticlericalisme dels redactors d’El Arlequín queda reflectit en l’article «La libertad de cultos», número 9 bis (1 d’octubre de 1868), en què es defensava un dels setze punts del programa de la Junta Revolucionària de Reus:

«Uno de los principios, proclamados por nuestra sacrosanta revolución iniciada en la inmortal Cádiz, ha sido la libertad de cultos. ¿Qué es esta? Una facultad por la cual todo ciudadano puede profesar la religión que más le acomode y dar á ella culto sin temor de ser molestado por nadie. No comprendemos porque hay algunas almas timoratas que al oír hablar de la libertad de cultos, se escandalizan y claman que esta es asesinar a la religión católica. Antes al contrario porque con la antedicha libertad desaparecerán para siempre esta caterva de serviles hipócritas que so capa de religión engañan á todo el mundo. Además el estado, como estado, ha de ser ateo ó indiferentista porque al apasionarse este en alguna religión ya hace daño á las otras, ya mata la libertad de cultos. Mirad la Historia. Mirad á Sisebuto, á Chintila, á Tulga, los que obligaron por fuerza á alejar a los moros de España, y con ellos la riqueza y fertilidad. Mirad el fruto que sacó España de ser ellos, como reyes, católicos. Mirad sus sucesores que bien nos han traído con sus inquisiciones, su superstición y su intolerancia religiosa. Así pues clamemos con todas nuestras fuerzas para que desaparezca esta raíz de fanatismo, arraigada en algunos pocos corazones y comprendan los españoles que jamás podremos gozar de completa libertad, sino existen planteados estos dos principios. Libertad de cultos. Estado Ateo.»

Tant el to com el contingut de la publicació s’han d’entendre com a producte d’una època i també del treball d’uns adolescents (ho deixen clar el llenguatge i l’humor utilitzats). Amb tot, el periòdic és clarament una bona mostra de les inquietuds i el tarannà dels seus autors, amb una decisió que els durà, sens dubte, a destacar entre els seus companys i arribar lluny en les seves trajectòries respectives.

Projecte de restauració de Poblet 

Amb el seu gran amic d’infantesa Eduard Toda (diplomàtic i egiptòleg) i també amb Josep Ribera (cirurgià), que en va tenir la idea a partir dels seus anys de residència a l’Espluga de Francolí, van elaborar un projecte de restauració del monestir de Poblet, durant la joventut dels tres (1869). No va ser qualsevol cosa, tenien una idea molt clara i decidida de com incorporar a Poblet iniciatives de gestió cultural innovadores i plenament actuals. En paraules del mateix Toda, en un article publicat al diari El Matí el juny de 1936, amb motiu d’un suplement d’homenatge a Gaudí: 

«Ens distribuírem els treballs. Gaudí tindria cura d’aixecar murs, refer teulades, reconstruir voltes, tapar les mines i forats arreu oberts pels buscadors del fantàstic tresor pobletà amagat pels frares. Ribera contaria els fets i les gestes de la història pobletana per a moure els sentiments dels catalans a favor de la reconstrucció. Jo reuniria l’Arxiu i la Biblioteca, i, a més, escriuria un llibre que, imprès i venut a sis quartos (trenta cèntims) l’exemplar, ens donaria els primers mitjans de començar l’obra. No ens dubtàvem de res, en la jove il·lusió dels nostre anys de primavera.»

Quan les carreres professionals els van separar, van intercanviar correspondència durant anys sobre aquests temes i, més tard, Toda arribà a ocupar la presidència del Patronat del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet i, quan ja depassava els vuitanta anys d’edat, contribuí a la restauració d’aquest gran monument històric.

Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana (1882-1883)

Les aventures culturals de Gaudí i Toda es van mantenir al llarg de la seva vida, com ho demostren les diverses activitats que s’han pogut documentar junt amb l’associació excursionista que reunia personalitats i intel·lectuals de l’època sota el denominador comú de la catalanitat.

En concret, van visitar les ruïnes del monestir de Poblet a fons —en companyia, entre altres, de Jacint Verdaguer— el maig de 1882. Una crònica detallada d’Àlvar Verdaguer (enginyer i llibreter) explica que els expedicionaris van ser un total de vint-i-nou, vinguts de molts indrets dels Països Catalans, i que la iniciativa del viatge a Poblet i Santes Creus va sorgir d’una altra trobada a Montpeller amb motiu d’una festa literària de felibres i catalans. L’itinerari va sortir des de Tarragona i va passar per l’Espluga, Poblet, Valls, Santes Creus; va finalitzar, entre altres, al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, en el qual s’hi conserven les signatures dels visitants il·lustres. Val realment la pena llegir un fragment de la crònica que descriu la festa nocturna que van viure a Poblet:

«En havent sopat fou quan s’organitzà la visita nocturna a les ruïnes. Gràcies a l’amic Gaudí, escàs de paraules i actiu quan se presenta l’ocasió, podíem comptar amb tot el necessari per a nostre objecte, com eren atxes i focs de Bengala, que en quantitat suficient havia ell cuidat de procurar-nos. | Amb sa cooperació, doncs, i la dels artistes Brel i Baixeras pogueren obtenir-se efectes realment màgics i encisadors. La fantasia campejava desbocada a impuls d’aquells canviants de llum de diversos colors, que contrastaven amb la negror dels llocs submergits en la fosca, i reproduïen tantost la rogenca i viva claror de l’incendi com els raigs argentats de plena lluna, veient-se alhora circular d’ací d’allà, en continu moviment, la llum de les atxes que guiaven els expedicionaris per les distintes dependències del monestir. | Una volta satisfeta la imaginació, l’entusiasme artístic anà cedint al sentiment poètic, i finalment el fervor religiós s’ensenyorí de tots els cors quan el canonge Collell, situat enmig del desmantellat presbiteri, tenint a son costat lo Reverend Verdaguer i al voltant la resta de la comitiva, il·luminant aquest quadre la claror de les atxes, entonà amb veu majestuosa la Salve Regina, que prompte trobà eco entre els concurrents. Terminada aquesta, es posaren tots en marxa, i es resaren les lletanies en greu i ordenada professó que anava recorrent el claustre. ¡Qui sap si les respectables despulles dels qui allí encara jeuen s’estremiren de plaer en sas tombes al ressò de les fervents veus dels qui per ells pregaven! ¡Qui sap si per les cases d’aquells encontorns hi hagué algun jaio, que tot despertant-se, en oir aquelles greus salmòdies, i en veure el resplandor que transcendia pels finestrals, cregué trobar-se encara a l’època vivent i esplendorosa del vell monestir!»

Hi hagueren altres excursions el 1883 i, així mateix, se n’ha ressenyat la participació en un important concurs literari amb motiu de les festes de Morunys de la Marenda, amb diversos escriptors i excursionistes catalans: Alexandre de Riquer, Emili Vilanova, Narcís Oller, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Eduard Toda i Antoni Gaudí, entre altres. Altres activitats en les quals van coincidir els dos amics foren la col·laboració en la nova etapa de la Revista del Centre de Lectura, en el periòdic reusenc Las Circunstancias o en l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques.

MÉS INFORMACIÓ

Gaudí Centre i oficina de turisme
Pl. del Mercadal, 3
43201 Reus
www.gaudicentre.cat
info@gaudicentrereus.cat
+34 977 010 670 

Casa Pairal d’Antoni Gaudí
Raval de Sant Francesc, 14
43330 Riudoms
www.riudomsturisme.cat
promocio@riudoms.cat
+34 977 850 350

Sabies que el Modernisme que va canviar les ciutats en l’època de Gaudí, Miró, Casals i Picasso tenia un corrent rural?

Així com Joan Fuster parlava de l’esplendor econòmic «de la taronja», aquí podríem fer referència a la puixança «de la vinya», que molt probablement va afavorir aquesta idea de modernitat de la burgesia, la qual va creure en uns genis que, alhora que eren fidels a una tradició artística, creaven nous llenguatges propis i feien servir materials, sovint reciclats, que els permetien apostar pel retorn als orígens i l’autenticitat, en grans masies, cellers cooperatius o ermites. Per exemple, Josep Maria Jujol, destacat col·laborador de Gaudí, va crear un llenguatge molt personal, a mida dels pobles rurals en què treballava, tot fent servir materials propis del camp i tot adaptant les tasques al clima i les collites. 

La imatge del santuari de Montferri des dels camps del voltant amb les vinyes als seus peus junt amb la figura de l’ermita tan singular, que entrellaça arquitectura i natura, és un bon resum d’aquesta lluita a contracorrent de les idees de l’artista per fer avançar la seva societat amb els peus ben arrelats a la terra. Aquesta també era una característica definitòria de la novel·la modernista, en l’àmbit literari català; i, sens dubte, és un dels valors que uneixen el pensament de les quatre figures del Paisatge dels Genis.

 PROPOSTES

– La Ruta Jujol de turisme slow (premiada com a projecte adreçat al col·lectiu sènior per Redel Rural Silver)

– La Secret Box de Jujol a Montferri (una proposta de turisme familiar ludificada)

Col·laboradors de Gaudí: Jujol i Mani

Antoni Gaudí va destacar que la bona disposició per a la plàstica era pròpia dels naturals del Camp de Tarragona, un territori que es caracteritza per la lluminositat de l’atmosfera, la varietat del paisatge i la presència de la mar Mediterrània. Això mateix, ho afirmava Josep Maria Jujol (1879–1949) als seus alumnes de l’Escola d’Arquitectura i de l’Escola del Treball de Barcelona: «Els naturals del Camp de Tarragona perceben la bellesa amb major claredat que els barcelonins.»

Com escriu Gijs van Hensbergen, biògraf de Gaudí, la influència de Reus en l’arquitecte mai va esvair-se: «Resulta suficient amb comprovar el gran nombre dels seus col·laboradors que procedien de Reus i Tarragona per comprendre la força de les seves arrels.»

Jujol, com a col·laborador destacat de Gaudí, va participar en la seva obra amb personalitat pròpia. L’arquitecte Gaudí li va confiar la projecció de part de la seva obra amb absoluta llibertat creativa. A partir de 1904 col·labora amb Gaudí en el disseny de la Casa Batlló, en la façana principal i el mobiliari (1904-1906); la Casa Milà (la Pedrera), en les baranes de forja i alguns dels sostres (1906-1910); el Park Güell, en el banc de trencadís i els sostres de la sala hipòstila (1900-1904), o la catedral de Palma, a Mallorca (1909-1910), entre altres.

Des de la Fundació Trencadís, Josep M. Buqueras en fa una anàlisi clara:

«Jujol contextualitza les seves obres sempre amb el territori, d’una manera contundent. Tracta al Camp de Tarragona amb una naturalitat i una familiaritat, com mai ho ha fet ningú. Aquest territorium tarraconense, és un gran pla en forma de semicercle, limitat a banda i banda per les muntanyes (serres de l’Argentera, de Colldejou i de Llaberia; les muntanyes de Prades i la serra Miramar, el Montagut i el Montmell) i la mar. Jujol entén que el Camp es construeix a partir dels materials que es troben a terra. A Vistabella el material és la pedra de marge, el residu de llaurar el camp, i a Can Bofarull dels Pallaresos també trobem aquestes pedres seques de marge, coronant la cimera de la casa pairal o els arcs del safareig, però també trobem un material de rebuig, que es troba a terra: trossos trencats de rajola o de plats o, fins i tot, algun potet petit de perfum trencat a àdhuc un porró, que revesteixen la base de l’àngel custodi.

»L’arquitectura de Jujol és com la Gesamtkunstwer alemanya, és a dir, […] és una obra d’art que utilitza totes o moltes formes d’art. El seu esperit creatiu i polièdric recorre tots els aspectes i detalls, tant en la seva concepció, com també, i especialment, en la seva execució material. La interdependència i solidaritat entre les arts és hereva del modernisme, fructífer període en què una llarga nòmina d’artistes desdibuixen les fronteres entre les arts.»

Des de Territori Jujol, es vol difondre la seva obra des de la recerca:

«L’obra de Jujol no és gaire coneguda, se’n solen conèixer quatre o cinc obres com a màxim, i en desenes de publicacions es repeteixen sempre les mateixes imatges. Les obres més conegudes de Jujol són les de Barcelona i Sant Joan Despí, però les del seu territori d’origen, el Camp de Tarragona, són les grans desconegudes; havent fet 63 obres, amb prou feines se’n coneixen dues. 

»Jujol no s’entén com a creador sinó se n’entén la tradició. Va voler transformar la tradició viva que li van transmetre els seus mestres, sobretot Gallissà i Font i Gumà, amb qui va treballar, però també Gaudí, amb qui va col·laborar ja més madur. Jujol recull aquesta tradició, entesa com un ofici, i se la fa seva. Aconsegueix entendre com s’usen les tècniques que dominen els artesans de l’època per dotar-los de les formes i usos que només ell pensa. És diferent, doncs, treballar a Barcelona amb els materials més moderns que es pugui imaginar, amb treballadors que els dominen, que fer-ho als Pallaresos, per exemple, on les limitacions tècniques dels obrers i els materials són manifestes. Jujol no imposarà aquí una manera de fer disruptiva, sinó, més aviat, el que farà serà continuar el món que va heretar i transformar-lo. No vol fer del seu un món internacional, en vol continuar un de local com es fa amb els oficis, des de l’afecte.»

L’obra de Jujol és inclassificable. Va participar en moviments artístics com el surrealisme i en la utilització de llenguatges abstractes i no figuratius. De les seves obres a la província de Tarragona, en destaquem l’ermita de Montserrat, a Montferri (1926-1931 i posteriorment); l’església del Sagrat Cor, a Vistabella (1918-1924);  la reforma de la Casa Bofarull (1913-1931), als Pallaresos, o el Teatre Metropol, a Tarragona (1908-1913).

En el camp de l’escultura, un altre modernista al marge fou Carles Mani (Móra d’Ebre, 1866 – Barcelona, 1911), també col·laborador important en nombroses obres d’Antoni Gaudí. Els havia presentat l’escriptor Joaquim Casas-Carbó i l’obra escultòrica de Mani interessà molt Gaudí, que el va incorporar a l’equip de col·laboradors habituals. Sembla que el primer treball que va encarregar-li va ser l’original Crist de l’oratori de la Casa Batlló (1906). La seva obra Els degenerats va causar un gran impacte i desconcert en l’Exposició Internacional d’Art de Barcelona del 1907 pel seu marcat expressionisme; Gaudí hi havia intercedit per situar-la en un lloc preferent. 

S’integrà decididament en l’equip de treball de la Sagrada Família, en què retocà grups escultòrics i sobretot participà en la maqueta policromada de la façana del Naixement, que s’envià a París per ser exposada al Salon de la Societé Nationale des Beaux-Arts el 1910. En data no precisada, però dels darrers anys de la vida de l’artista, Mani dissenyà una tomba, més arquitectònica que escultòrica i molt gaudiniana de formes, per a la família Monlleó, al cementiri de Móra d’Ebre. Els últims temps Mani ja tenia mala salut i es reclogué a la seva casa del Parc Güell, i Gaudí no va deixar de pagar-li un sou.

Panteó de la família Monlleó (obra de Carles Mani) al cementiri de Móra d’Ebre

Des de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, ens ofereixen una proposta d’escapada, en col·laboració amb la revista Descobrir, que és un imperdible del Modernisme de Jujol a la Costa Daurada!

BAIX PENEDÈS

Comencem l’escapada al Vendrell amb l’objectiu de visitar l’església de Sant Salvador, que conserva en el seu interior l’altar major i el baldaquí modernista de Jujol, inspirat en l’estil barroc i sustentat sobre unes magnífiques columnes salomòniques.

ALT CAMP

Del Baix Penedès anem a l’Alt Camp, ens espera una de les joies del llegat de Jujol, el santuari de la Mare de Déu de Montserrat, que corona el turó del Corralet de Montferri. La seva estructura interior és espectacular, amb cent vint arcs catenaris que creen una forma de vaixell, orientat per navegar cap a les muntanyes de Montserrat, la font d’inspiració de Jujol.

TARRAGONÈS

Continuem l’escapada al Tarragonès. Primer ens aturem al nucli de Vistabella, al terme de la Secuita. L’església del Sagrat Cor és un dels pocs edificis de nova planta que Jujol farà al Camp de Tarragona, i gairebé sense recursos: el terreny el va cedir una persona adinerada, les pedres eren les que sortien de llaurar la terra i la mà d’obra va ser voluntària. El resultat? Un edifici amb un pinacle visible des de tota la contrada. Als Pallaresos, visitem la Casa Bofarull, que va anar restaurant Jujol durant divuit anys. Animals, flors i colors omplen la decoració de la casa, tot un festival d’elements de la natura que reivindica l’entorn rural on es troba la residència.

Als Pallaresos visitarem també el Centre Jujol, ubicat a l’antic ajuntament i les antigues escoles, un edifici fet per ell mateix entre el 1917 i el 1920.

I acabarem l’escapada a la ciutat de Tarragona, al Teatre Metropol, que va ser encarregat a un jove Jujol que tot just començava la seva carrera com a arquitecte independent després d’haver col·laborat amb Gaudí. Va ser una aposta arriscada i encertada: el projecte era molt imaginatiu, inspirat en les onades del mar batent-se contra un vaixell.

GUIA PRÀCTICA

Església de Sant Salvador
Pl. Vella, s/n. El Vendrell | 977680010 (Oficina de Turisme)
elvendrellturisme com / museus.elvendrell.net/rutes
(La ruta guiada «Descobreix el Vendrell» inclou aquesta església en el seu recorregut. La «Ruta Pau Casals» també hi mostra l’orgue que tocava de petit.)

Santuari de la Mare de Déu de Montserrat
Ctra. T-204, s/n. Montferri | 621223815 (informació i reserves)
montferri.cat

Església del Sagrat Cor
Pl. del Doctor Gaspà Blanch, s/n. Vistabella (la Secuita) | 977611454 (Ajuntament)
lasecuita.cat

Casa Bofarull
Major, 11. Els Pallaresos | 602585251 (reserves, imprescindible prèviament)
casabofarull.com

Centre Jujol
Major, 11. Els Pallaresos

Teatre Metropol
Rambla Nova, 46.Tarragona | 977250795 (Oficina de Turisme)
tarragonaturisme.cat

MÉS INFORMACIÓ

Gaudí Centre i oficina de turisme
Pl. del Mercadal, 3
43201 Reus
www.gaudicentre.cat
info@gaudicentrereus.cat
+34 977 010 670 

Casa Pairal d’Antoni Gaudí
Raval de Sant Francesc, 14
43330 Riudoms
www.riudomsturisme.cat
promocio@riudoms.cat
+34 977 850 350

En la genealogia d’Antoni Gaudí i Cornet hi havia artesans de l’ofici de calderer per les dues bandes de la família. La materna provenia de Riudoms, on hi tenien una petita propietat rural, el mas de la Calderera (declarat bé cultural d’interès local el 1993), que estava proveïda d’aigua per una mina i s’hi cultivava horta i vinya; per això, hi anaven sovint quan Gaudí era un nen. Els seus pares aviat es van instal·lar a Reus, en una casa del carrer de Sant Vicenç, on hi tenien un taller de caldereria. Del món de l’artesanat, sens dubte, en va aprendre l’esforç, la constància i el rigor en el treball amb les mans des de ben petit, així com els càlculs, les mesures i la transformació dels materials i les superfícies en volums, la qual cosa va impulsar la seva imaginació espacial, bàsica en l’arquitectura. Totes aquestes aptituds, doncs, van ser acumulades per herència. 

Segons el seu biògraf i també arquitecte Cèsar Martinell, així ho deia el mateix Gaudí:

«Jo tinc aquesta qualitat de veure l’espai, perquè soc fill, net i renet de calderers. El meu pare era calderer; l’avi, també; el besavi, també; a casa de la meva mare eren calderers; el seu avi era boter (que és el mateix que calderer); un avi matern era mariner, que també són gent d’espai i de situació. Totes aquestes generacions de gent d’espai donen una preparació. El calderer és un home que d’una planxa plana ha de fer un volum. Abans de començar la feina ha d’haver vist l’espai. Tots els grans artistes del Renaixement florentí eren ciselladors, que també fan volums d’un pla; per bé que els ciselladors no se separen gaire de les dues dimensions. Els calderers les abracen totes tres, i això crea, inconscientment, un domini de l’espai que no tothom posseeix.»

La seva família era modesta, per bé que econòmicament independent i amb una elevada base cultural, sempre fonamentada en la lectura i els llibres, que ell mateix llegia amb avidesa en els llargs períodes de malaltia que el feien romandre sovint al mas de Riudoms, en contacte directe amb la natura. De camí cap al Mas de la Calderera, pel marge esquerre de la riera de Maspujols i direcció a la muntanya, hi ha una petita arbreda, el pinar del Sec, que era escenari dels jocs d’infància del petit Anton. Jugant amb les sargantanes, els caragols i les plantes, Gaudí fantasiejava sobre llegendes èpiques protagonitzades per aquests protagonistes singulars. Consten anècdotes de veïns que conten que s’enfadaven amb el petit Gaudí perquè es dedicava a desmuntar els marges fets de pedra i còdols tot cercant petits animalons per jugar-hi. Probablement, l’observació dels detalls de l’entorn natural del camp i la cultura àmplia basada en els llibres que tenia a disposició i que fins i tot posava en dubte a partir de l’observació directa, aquests dos elements primerencs junts, van ser claus per a la seva aportació arquitectònica posterior, que per exemple va definir tres superfícies amb noms enginyosos provinents de la botànica i la fisiologia: helicoide (prové d’un tronc d’eucaliptus; que Gaudí assimilava al moviment en la construcció d’escales o columnes), hiperboloide (és la forma del fèmur; que Gaudí associava als espais per afavorir la llum natural en voltes i finestrals) i paraboloide hiperbòlic (la forma dels tendons d’una mà; que Gaudí aplicava en sostres corbats i criptes, la «sella de muntar»).

A banda dels espais viscuts en el paisatge urbà de Reus, que recorren des de l’església Prioral de Sant Pere on va ser batejat el 1852, passant per la casa i el taller del carrer de Sant Vicenç, les antigues Escoles Pies o el passeig de la Boca de la Mina fins a l’Institut Pere Mata, cal parlar de la influència en Gaudí del paisatge humà d’una ciutat que en la seva època i fins a mitjans del segle XX va ser meitat urbana, meitat camperola, oberta al camp i al mar, en un territori del Camp de Tarragona envoltat de muntanyes. Reus era una confluència de camins, «oberta a la condició humana en moviment i en activitat». Tothom hi acudia a vendre múltiples i variats productes de la terra i hi comprava el que necessitava, ja que al port de Salou hi arribaven nombrosos vaixells a carregar mercaderies (oli, ametlles, avellanes, vins i aiguardents) i hi portaven altres productes, com ara peix salat, cafè o cacau. De fet, comerç no és senzillament comprar i vendre, sinó un bescanvi d’idees, de sentiments i comunicació entre persones. Per tant, tant la gent de mar, com els comerciants, van influir en el món creatiu de Gaudí, sense deixar de banda tota la resta d’oficis del món rural. Sobre el comerç, a més, segons Cèsar Martinell, afirmava: «L’arquitectura és cosa plàstica, ja que consisteix en situar, com la política i el comerç. L’arquitectura situa masses constructives distribuïdores de força; és més bon polític el que es fa càrrec de la situació de les masses i forces socials; i el comerç no fa més que traslladar les mercaderies […] i situar-les en millors condicions de venda. Qui és capaç de veure les qüestions polítiques i comercials també veu la plàstica.»

D’altra banda, a Gaudí el mar l’atreu d’una manera transcendental, com recull el seu biògraf Cèsar Martinell: «En l’aigua veu, a la vegada, les dues dimensions de la superfície i la tercera dimensió de la profunditat, que reflecteix el cel i, tot plegat, en moviment i bellament acolorit.» Gaudí deia que la gent del Camp de Tarragona tenia «el sentit de la plasticitat» i hi afegia que «el mar i la llum mediterrànies donen aquesta qualitat tan admirable i és per aquesta causa que les coses reals no ens enganyen, sinó que en intrueixen». En definitiva, l’herència psicològica que va rebre de Reus, com a centre i resum del Camp de Tarragona, com a població mercat en què confluïa tota la gent que volia prosperar, és molt important en la seva manera de veure el món, així com els valors del món agrícola que va aprendre a Riudoms, al mas de la família paterna, com per exemple la força imponent d’un arbre sol, no com a part d’un bosc, sinó capaç de créixer i produir per ell sol o la capacitat d’adaptació dels elements naturals al medi.

Al Riudoms de la infantesa de Gaudí, també hi destaquen els tons groguencs de la llum mediterrània brillant, dels camps de vinya i cereals a la tardor, dels líquens (simbiosi de fong i alga) que creixen en les escorces dels arbres o de la flor del crespinell (conegut com a crespinell de Reus). En parla, fins i tot, el web oficial de la Sagrada Família, que diu: «Gaudí es va inspirar en les tiges de la planta denominada ungla de gat (Sedum nicaeensis) per als pinacles dels campanars dedicats als apòstols.»

També podeu visitar la ruta urbana Gaudí a Riudoms: amb la plaça de l’Arbre (projectada per l’arquitecte japonès Hiroya Tanaka), la casa pairal dels Gaudí al raval de Sant Francesc (on hi tenia la caldereria el seu pare i que actualment és un equipament cultural visitable), la plaça de l’Om o l’estàtua dedicada a Gaudí a la plaça de l’Església de Sant Jaume. En teniu l’itinerari aquí.

MÉS INFORMACIÓ

Gaudí Centre i oficina de turisme
Pl. del Mercadal, 3
43201 Reus
www.gaudicentre.cat
info@gaudicentrereus.cat
+34 977 010 670