«L’art pot morir, però el que compta és que hagi escampat llavors per la terra.» 

Joan Miró va passar a la història com un artista total, que ho va abastar tot: pintura, escultura, ceràmica, gravat, poesia i música. Des de petit va traçar línies i cercles inspirats en la natura i les constel·lacions, que van germinar en un estil que anys més tard el va convertir en un dels artistes més importants del segle XX. Per a Miró, l’art significava obrir finestres al món, compartir experiències i parlar en un llenguatge universal. 

En els seus inicis com a artista, Miró va inspirar-se a bastament en els paisatges rurals que el van marcar: el camp de Tarragona (amb Mont-roig com a centre) i els pobles del Priorat. Va dir al seu primer biògraf i amic Jacques Dupin (1961): «No em sento identificat amb el nen que a Barcelona va anar a missa solemne vestit de gala. Em sento més identificat amb el nen que feia dibuixos a Cornudella o a Palma. El que més recordo de la meva primera comunió és la por que tenia la nit abans per si havia oblidat algun pecat en la confessió i Déu em castigaria.» De fet, quan Dupin preparava la monografia, Miró el va portar a visitar la terra de la seva infantesa i les primeres pintures: «Vam recórrer els pobles muntanyencs que ell havia pintat sovint a les seves primeres teles, Siurana, Prades, Cornudella. Res, o gairebé res, havia canviat des de la infància del pintor… A Cornudella, la casa del ferrer era, en la seva simplicitat i pobresa, tal com Miró l’havia conegut. Encara s’hi veia l’empremta de la ferradura que servia de rètol, així com la dels ferros per marcar el bestiar que el ferrer assajava a la fusta de la porta.» Vivien en un casa humil del carrer de la Creu i tenien un tros de terra cultivat, a prop del viaducte de la Fonteta. Els seus pares pensaven que la vida al camp li aniria bé per motivar-lo, ja que era un infant desganat a la ciutat. Per això, hi anaven a passar tots els estius. La vida rústica, doncs, va representar un estímul per forjar el seu humor afilat entre jocs de nois. I Miró, entre els seus fetitxes, sempre va conservar una pedra de Cornudella. 

A Miró li agradaven les coses molt senzilles i naturals. Segons Pere A. Serra (1984), deia: «Em podia passar hores senceres contemplant el vol de les mosques o el de les libèl·lules o el de les orenetes. M’agradava mirar els gorrions quan menjaven. M’entretenia contemplant la forma de les pedres, els còdols. Realment, el que em feia feliç era centrar-me en coses sense importància. Em divertien molt els siurells. Els vaig descobrir a Mallorca. L’artesania és l’art, l’art més pur.» Aquestes figuretes de fang que representen sovint animals fantàstics són presents als seus tallers (Mont-roig i Mallorca) en un lloc destacat encara avui. Sobre aquestes peces d’artesania, l’autor de la biografia més completa sobre el geni, Josep Massot (2018), afirma: «La seva relació de colors és fonamental en Miró; sobre el fons blanc del guix, taques de colors bàsics: vermell-verd, vermell-groc, de vegades blau-groc, altres vermell, verd i groc.»

El camí per arribar fins aquí, però, no va ser gens fàcil per al jove Miró. Explica en primera persona l’oposició dels seus pares al fet que volgués dedicar-se a la pintura i el patiment que representava per a ell tenir una feina d’oficina. El seu trasllat a la finca de Mont-roig va ser motivat, finalment, per raons de salut:

«El motiu de la meva anada a Mont-roig fou que jo volia ser pintor i, naturalment, vaig tenir una oposició molt tancada dels meus familiars; em van obligar a fer el que llavors en deien meritori d’un despatx. Meritori era un aprenent d’escrivent. Anava a un gran magatzem de drogues, en Dalmau-Oliveras, que encara existeix. Vaig passar-hi uns tres anys, com si estigués en una presó a treballs forçats! Això era una cosa terrible. Tenia un horari de vuit del matí fins a la nit, i res de vacances. Tot això em va donar una depressió nerviosa que em va portar el que en deien unes febres de Barcelona. Llavors aquestes coses es medicaven altrament que ara. Vaig estar un mes al llit gairebé sense menjar res. 

»Feia un temps que el meu pare havia comprat el Mas d’en Ferratges a Mont-roig, i hi anava sovint per organitzar la finca. Per consell del metge, van decidir que em portessin a Mont-roig. Recordo molt bé que en aquella època vam agafar un taxi per anar a Mont-roig; això era com agafar ara un avió. Em vaig refer ràpidament. Al cap d’uns quinze dies d’estar allà ja vaig anar a peu des del poble fins a l’ermita.» 

En cartes familiars anteriors, però, ja manifestava la determinació a ser artista i demanava l’acceptació als seus pares:

«He pasado dos años prisionero en un despacho, donde he hecho el sacrificio de no poder admirar las grandes bellezas de la naturaleza que a mí me tienen enamorado. Me he dedicado al comercio sin tener ninguna vocación para él, solo dejándome guiar por ustedes, que no conocen bien a fondo mis verdaderas aspiraciones y, por otra parte, sin haber consultado antes mi corazón, y no escuchando la voz de mi consciencia de que llamaba para la pintura, para la cual he nacido. Renuncio, pues, a mi vida actual para dedicarme a la pintura.»

Segons explicà a Josep Melià, a Mont-roig va sanar immediatament: «El paisatge em va produir un enorme impacte, però no cregui que els meus pares es van convèncer fàcilment. El meu pare era molt estricte, molt dur, però es va convèncer de la inutilitat dels seus esforços.» El pare va acabar dient que amb aquell «bitxo» no hi havia res a fer i que «allà ell».