Miró: surrealisme

Joan Miró, en cartes a Josep F. Ràfols, afirma: «Fora dels primitius i dels japonesos casi tothom ho deixa, això tan diví. Tothom cerca i pinta només les grans masses d’arbres o muntanyes sense sentir la música d’herbetes i petites flors i sense fer cas de les petites pedres d’un barranc —graciosament—… De cada dia sento més la necessitat d’una gran disciplina —únic camí per arribar a fer l’obra clàssica (a lo que devem tendir —classicisme en lo que sigui—).»

Sobra la pintura japonesa, en els quadres Siurana, el sender i Ermita de Sant Joan d’Horta (ambdues 1917), la crítica hi veu la influència del pintor Kunitora Utagawa (segle XIX), de qui Miró en tenia una col·lecció de làmines. El marquen, posteriorment, també, la cultura zen i els seus dos transcendentals viatges al Japó a la dècada de 1960.

Miró desconfia dels qui no pinten al natural, dels qui no tenen la força creadora per presentar un paisatge ben resolt: «No crec en els que busquen noms a escoles que diuen inventar. Tinc odi a tots els pintors que volen teoritzar. Els grans impressionistes obraren enlluernats davant la llum —per impuls. Cézanne, impulsivament. Picasso, impulsivament. Camí únic, “arrollador”, l’impuls del gran motor espiritual, dels elegits.»

Amb tot, en les seves notes de treball o en entrevistes posteriors, també hi trobem afirmacions que l’encaminen a la investigació de les noves línies de l’art: «Volia fer un paisatge de Mont-roig, però ara no sento la necessitat de fer-lo; el que puc fer és, en el proper autoretrat, un cap-paisatge, amb elements humans que recordin el paisatge d’aquí i s’hi metamorfosin.» «La disciplina del cubisme també ha estat important per a mi, és el cubisme el que m’ha ensenyat l’estructura d’un quadre.» (Entrevista amb James J. Sweeney)

Picasso i Braque havien iniciat el cubisme i París era el centre del món de l’art quan es va fundar la pintura surrealista, però Miró no es va sentir mai identificat amb la marca. «Jo soc jo», deia. «Tota cosa o manifestació col·lectiva em repugna tant com em podria repugnar tota etiqueta de qualsevol –isme.» Amb tot, el 1945, quan va exposar les seves Constel·lacions al MoMa de Nova York, la crítica nord-americana i el mateix Picasso van saludar-lo com l’artista que havia obert una nova porta.

El setembre de 1946, al número 5 de la revista Ariel, Joan Perucho en feia una presentació rellevant des del punt de vista de la crítica de l’època: «El surrealisme, doncs, amb Joan Miró assoleix la màxima puresa. Un deliri d’ascetisme, d’economia informa les seves obres. Gradualment va despullant-se de tot possible contingut sensorial, va destruint una a una les amarres que el lliguen a la realitat. […] El concret real esdevé, d’acord amb la dogmàtica surrealista, concret mental. Cap altre artista no ho ha assolit d’una manera tan absoluta i tangible. Algú ha dit que Miró havia descobert els reflexes espirituals de la cosa real. Però convé aclarar de seguida que aquesta descoberta és feta al marge de tot procés de síntesi més o menys laboriós. Miró no raona: en té prou amb la seva intuïció meravellosa. D’ací que la puresa d’un quadre d’aquest artista sigui producte de la seva puresa d’ànima, d’aquesta aspiració constant vers l’absolut. I la qualitat més alta de Miró, la que li permet de mantenir-se com a valor universal, és aquest perfecte equilibri entre el somni i la vida.»

A partir dels estudis més actuals, Pere Antoni Pons en publicava un plantejament ben aclaridor a El Temps de les Arts (núm. 1965, febrer de 2022): «Un símptoma de la seva ambició descomunal és que Miró detestava que li neguessin la seva rotunda singularitat; per això especificava sempre que podia que ell no feia cap mena d’automatisme surrealista, ni tampoc abstracció, quan l’abstracció estava en voga i no eren pocs els que deien que la figuració havia quedat obsoleta per sempre. I això no treu que mai renegués de les lliçons del surrealisme i del dadà. En absolut. Miró era un artista valent o, fins i tot, podríem dir que noble, en el sentit que va ser generós tant amb els deixebles com amb els mestres i col·legues de qui havia après coses (Picasso, Masson, Breton…), als quals sempre va estar agraït.»

Josep Massot, a Joan Miró sota el franquisme (2021), recorda que Miró tenia molt clara la diferència entre la poesia i la plàstica i per què no coincidia del tot amb el surrealisme: «[…] que la meva obra sigui com un poema posat en música per un pintor. És això, el pintor viu en un món que no és el del poeta ni el del músic, però és ell qui és el jutge perquè és ell qui fa. És per això que no he estat mai totalment d’acord amb els surrealistes, que jutjaven el quadre segons el seu contingut poètic, o sentimental o fins i tot anecdòtic. Jo he valorat sempre el contingut poètic segons les seves possibilitats plàstiques.»

INFORMACIÓ

Mas Miró
Finca Mas Miró, s/n
43300 Miami Platja