Miró: poesia

«Vaig freqüentar molt els poetes perquè pensava que calia superar la cosa “plàstica” per atènyer la poesia.»

Joan Miró no pintava somnis, sinó que, a través de la seva obra, facilitava a l’observador aquells elements que permetessin somiar. Mai no va treballar sota l’efecte de la hipnosi, les drogues o l’alcohol. Això no obstant, la seva personalitat artística i la manera com representava als llenços el que la inspiració li dictava va fer que André Breton exclamés: «Miró és el més surrealista de tots nosaltres!» Com a força creativa d’allò plàstic que sentia una forta passió pel món, pels jocs poètics i pels materials nus, sempre es va manifestar com a artista oníric.

Per entendre Miró, segons el seu biògraf i poeta Jacques Dupin, cal veure com treballen la terra els pagesos a Catalunya i com es relacionen amb la universalitat els poetes catalans. En paraules de Vicenç Altaió, per a Miró la poesia era una cosa física: convertia la matèria idiomàtica en element universal. Entenia, com els surrealistes, que el significat que hi ha dins de les lletres es desplaça i, així, passen a ser matèria pictòrica. A més, per a ell, tot allò artístic té a veure amb la vida. Per això, els trencaments provocats per les grans guerres de la seva època el van portar a crear una nova organització plàstica del seu pensament estètic.

Joan Miró va llegir tots els poetes i els llibres de poesia tenien un espai clau en els seus tallers. Tal com afirma Altaió, en una entrevista a Núvol: «L’estudi de Miró era una realitat poètica. Sempre que Miró entrava a l’estudi, hi havia un llibre de poemes, i quan sortia, girava la pàgina per quan tornés. Miró havia treballat amb un total de 109 llibres amb poetes. I una part d’aquests llibres eren de poetes catalans. La primera (o darrera) conclusió a la qual vaig arribar és que Miró no il·lustrava altres poetes, sinó que ell era EL poeta. En alguns casos hi havia afinitat estètica, i amb altres, molta distància. Amb nou poetes [Foix, Salvat-Papasseit, Carner, Sindreu, Brossa, Perucho, Espriu, Martí i Pol i Gimferrer], es pot escriure un segle de cultura catalana a través del tronc de Joan Miró.»

Fruit dels anys de col·laboracions i amistat, Joan Perucho és qui millor explica la relació de Miró amb Catalunya a la postguerra, en el seu llibre extraordinari Joan Miró y Cataluña (1968). El volum, alhora, adaptava molts elements del llibre d’artista Les essències de la terra. Aquesta era una obra de gran format que es presentava dins d’un estoig de color rogenc, que remetia al color de la terra, i molt gràfic, amb la cal·ligrafia de Miró estampada. Julià Guillamon, en el catàleg de l’exposició «D’un roig encès» (2021) en descrivia algunes de les il·lustracions així: «El vermell, el groc, el verd i el blau representen el paisatge, amb els ocells i les estrelles, les eines del camp i la mà del pagès, que és l’artista. Imatges en blanc i negre i en color es despleguen, al voltant dels clàssics catalans triats per Perucho.» A més, en el llibre hi destacava el sol roig de Miró, junt amb els seus traços característics.

Hi ha un fragment de Petita suite de Perucho que també descriu molt bé la poesia del treball de Miró: «Astre. Terra. Flama. / Primavera secreta. / Oculta font. / Home. Dona. Sang. / Primavera secreta. / Fúria amagada. / Palet de riera. / Infant que dansa. / Arrel que dansa. / Dansa la primavera. / El desig i la sang.»

Josep Carner, en una carta al mateix Joan Miró, el 18 juliol 1948, afirmava: «Ningú, de tots els catalans, no ha sabut depassar-vos en la compenetració, en la unitat vivent, de la nostra saba mil·lenària i el sentit de la universalitat.»

INFORMACIÓ

Mas Miró
Finca Mas Miró, s/n
43300 Miami Platja