Quan Pau Casals era un nen, va veure una banda de músics ambulants a la plaça del poble que tocaven instruments curiosos i el va fascinar una mena de violoncel rudimentari. Va insistir al seu pare, que tenia molta traça com a artesà, que li’n construís un amb una carabasseta buida i, així, es va convertir en el seu primer instrument, que es conserva al Museu Pau Casals i és un símbol com a element humil que prové de la terra. Tenia una sola corda, però hi va aprendre moltes composicions del seu pare i fins el va tocar en alguna ocasió a l’antic monestir de Santes Creus. Molts anys més tard, a causa de la Guerra Civil espanyola, s’ha d’exiliar a Prada, França, el 1939, i després a San Juan de Puerto Rico, el 1957, d’on provenia la seva mare i la seva darrera esposa. Allí hi troba un instrument llatinoamericà similar al de la seva infantesa, el güiro, del qual en conserva dues peces en la seva col·lecció personal. Un és, si és possible, més especial perquè té la forma d’un peix i està pintat de colors amb una sanefa de color blau marí.