Genis +

«Dibuixar en l’espai buit el grafisme del cant dels ocells, la remor del vent i el cant dels insectes, que tot això s’ho endugui després el vent.» (Joan Miró, notes de treball)

Sobre els elements del paisatge, Miró, en l’entrevista al documental D’un roig encès (1979), parla de la importància del món vegetal i animal en la seva obra:

«En la terra de Mont-roig hi ha les arrels d’aquells dos arbres capitals d’allà: el garrofer i l’oliver. Per a mi, les arrels del garrofer són com els meus peus, que s’endinsen en la terra, i aquest contacte em dona una força enorme. També admiro aquest signe de vitalitat que té el garrofer; mai perd les fulles. Quan viatjo duc sempre al maletí un sobre amb una garrofa de Mont-roig; per a mi això ha estat una força capital en la meva obra. Mai he perdut aquest contacte amb Mont-roig. M’ha donat una força d’arbre, no una força humana, sinó una gran potencialitat vegetal. Com d’un arbre. […] Els animalets petits i els ocells m’hipnotitzen. Sobretot aquests animalets gairebé invisibles, els insectes, les papallones. Quan els diumenges anava d’excursió a peu o amb bicicleta, sovint anava des de casa fins a l’Hospitalet. Abans d’arribar-hi hi havia el vedat del marquès de Marianao, on s’hi feia cacera. Recordo molt bé que, de tant en tant, els conills creuaven la carretera.» 

«Aquesta força de la terra de Mont-roig, per a mi, és equivalent a la força de Catalunya, que no hi ha manera de tombar-nos a terra.»
(J. Miró, entrevistat per M. Rom)

Joan Miró se sentia plenament identificat amb el Camp de Tarragona. En una carta a Lola Anglada (21-7-1915), diu: «Jo em trobo en aquesta terra de foc i mar blau, molt blau. Déu l’ha fet ben formós, aquest país del Camp de Tarragona! Aquí jo treballo molt, treballo desesperadament.» Són els estius intensos al mas de Mont-roig, quan pinta una sèrie de dibuixos de les feines del camp i del port de Cambrils. Per exemple, hi veiem pagesos amb carro o treballant, dones arreglant les xarxes de pescar, grups de pescadors descarregant peix o escenes de mercat (de peix i de productes del camp). En una de les seves cartes a Lola Anglada (7-8-1915), Miró descriu: «He arribat novament a aquesta terra de llum i mar, de pagesos molt vermells de galtes i forts com aquestes muntanyes i barques amb veles molt blanques, que treuen peixos de molts colors…» Segons el fotògraf E. Scheidegger, també: «A Miró le fascinaba todo esto y le inspiraba para su trabajo. Me encargó que plasmara en mis fotografías todo este mundo del mar…» Cambrils, a principis del segle XX, era l’estació de tren més propera al Mas Miró, a uns set quilòmetres, i també hi havia bona carretera per anar-hi de visita o a pintar. L’any 1917, Miró hi va pintar dos quadres: Cambrils, la platja i Cambrils, el port. En una carta a Lola Anglada (18-9-1917), li explica la vida al Mas i com treballa a Cambrils: «Dia admirable, ben lluminós, música de colors. Festa de la verema i trepitjar els raïms. […] Aquesta tarda, després de dinar… en bicicleta, gomes ben inflades, carretera rodant per les dues lleugeres rodes. Arbres, vinyes, oliveres, pins, una faixa de platí. En pocs minuts a Cambrils davant d’una tela i cavallet. El mar, barques, gossos que empaiten als galls. Brava gent de la mar… Després del treball arribo a casa cansadíssim, poc disposat a acabar d’esprémer el cervell. Nit, després de sopar, a dormir el somni dels que caven la terra i la llauren…»

 «Cambrils, la platja», 1917 © Successió Miró, 2014

A Mont-roig Miró camina molt i observa els camps rústics i els treballats: garrofers i olivers, vinyes amb els ceps recargolats, els solcs perfectament paral·lels de la terra llaurada, camps de cereals brillants i els horts amb canyes cultivats de tomaqueres i bajoqueres, regats per sínies i basses. En resum, el treball savi dels pagesos, grans coneixedors de la terra, de galtes colrades pel sol i amatents sempre al cel i els seus senyals. Des del Mas Miró, en el trajecte cap a la platja de la Pixerota, entre camins marcats per les roderes dels carros i barrancs farcits de vegetació, hi troba el fonoll aromàtic, les atzavares florides amb branques de formes piramidals (que fins i tot fan pensar en el símbol mironià de l’escala de l’evasió), les figueres dolces (que tant agradaven al pintor), els canyars florits de blanc i els pins singulars que sovint es podien trobar abans d’arribar a les platges naturals.

En un article publicat al blog de la Fundació Miró de Barcelona (18-2-2020), la conservadora adjunta de les col·leccions Elena Escolar afirma amb contundència:

«És a Mont-roig on assimila els cicles naturals i observa els insectes, els animals en plena la natura, els estels, els núvols, els efectes del sol i la lluna, les gradacions de la llum en el paisatge, l’acció de la pluja en la terra vermella. Conviu amb els pagesos, s’impregna de la seva saviesa, comparteix àpats amb ells, escolta les seves històries, observa com treballen la terra, quines són les eines que utilitzen, els objectes que els envolten, l’efecte dels cicles naturals en el seu dia a dia. L’entorn de Mont-roig i els seus protagonistes vistos amb detall estimulen en l’artista una integració del paisatge que no només copsa formalment, sinó que esdevé una força creadora i desperta en Miró un sentiment de pertinença: “És la terra, la terra: és més forta que jo. Les muntanyes fantàstiques tenen un paper molt important en la meva vida, i el cel també. […] és el xoc d’aquestes formes en el meu esperit, més que no pas la visió en si. A Mont-roig és la força que em nodreix, la força.”

»L’estiu del 1918, pinta del natural alguns paisatges que corresponen a espais de l’entorn del Mas Miró: Hort amb ase, La rodera, La casa de la palmera i Teuleria, a Mont-roig. Aquestes pintures mostren un clar desig de representar amb gran detall els elements del paisatge. […] Durant aquell estiu i fins a la tardor del 1919, pinta un altre paisatge “detallista”: Mont-roig, l’església i el poble, que clourà aquesta sèrie de paisatges. A diferència dels altres, el format que empra l’artista és vertical i és aquesta orientació del paisatge el que ens fa percebre’l d’una manera esglaonada. En primer terme, trobem feixes llaurades, parcel·les cultivades, canyes amb tomaqueres. Anem avançant al pla intermedi de la pintura, on veiem l’aigua que brolla de la sèquia, en un espai que queda delimitat per una espona de maons, traçats minuciosament, la qual enquadra un bancal on trobem diversos cultius i veiem una figura humana que fa solcs amb un xapo. Aquest espai, ordenat amb precisió, contrasta amb el del pla superior, on hi ha un amuntegament d’arbres i vegetació esclatants que es desborden i ens porten a l’estrat més alt, on són representats detalladament l’església vella i els altres edificis del poble, arrenglerats.»

Anecdotari

• Joan Miró, des del mas de Mont-roig, es va fer un tip d’escriure cartes al llarg de la seva vida. Gràcies a aquesta correspondència, sabem, per exemple, que l’artista va aprendre a Mont-roig coses d’allò més elemental. Així, el juny del 1921, en tornar de París, on s’havia estat uns mesos, Joan Miró es planta al seu mas i es reuneix amb la seva família. La parentel·la, però, marxa aviat i l’artista es queda sol amb la masovera i li toca contribuir a algunes tasques domèstiques. Així que escriu el següent al seu amic arquitecte, pintor i historiador de l’art Josep F. Ràfols: «Actualment estic fent pràctiques de ménage i de cuina. Per més que tindré la masovera que em cuidarà sempre és bo saber fer tot això. Cregueu que és molt divertit aprendre a fer un ou ferrat i saber fer el llit!…» Una masovera que, per cert, no era altra que Adelaida Castellnou, que li fa de model en el quadre La masovera, que avui dia es troba al Centre Georges Pompidou, de París. [Destacats Quin geni!]

• Els veïns de Mas Miró de Mont-roig explicaven que un dia es van presentar una parella de carrabiners demanant que es presentessin a la «Casilla dels Carrabiners» que hi havia a la platja de la Pixerota, perquè havien agafat un noi sospitós de contraban que deia que els coneixia. Era Joan Miró, que passava llargues estones sol a la platja esperant la posta de sol, i els guàrdies havien pensat que esperava algú o algun desembarcament sospitós, un fet habitual a la zona. El masover del Mas d’en Poca, la finca del costat de Mas Miró, va declarar: «És que aquest noi és un artista».  

• També relaten que en altres ocasions el trobaven assegut en marges de pedra seca esperant la posta de sol, sovint cap al costat de ponent de la seva finca, al Tancat, un tros de terra de secà amb garrofers a prop del barranc de Rifà. També existeixen fotografies del pintor en els marges del camí Vell cap a l’ermita de la Mare de Déu de la Roca. Miró, sens dubte, admirava les construccions de pedra seca pel seu component artesanal, per la mestria que demanaven als pagesos experts en aquell art de col·locar les pedres en les posicions exactes i amb les mides més adequades perquè se sostinguessin sense cap material que les unís i, alhora, fessin un efecte visualment bell i que definia amb ordre tot el territori de Mont-roig i els seus voltants. En un quadern de 1940-1941, conservat a la Fundació Joan Miró de Barcelona, parlant dels seus inicis en l’escultura, diu: «[…] partir de pedres, retocant-les, de trones d’arbres…» Les trones són construccions circulars que es feien a les soques dels arbres, amb terra a l’interior, per protegir els arbres joves dels cops forts de vent a Mont-roig.

L’any 2020, en un antic post al nostre web, Elena Juncosa, directora de la Fundació Mas Miró, feia un resum clar de la importància de Mont-roig:

«La realitat de Miró perdura en la masia [Mas Miró]: sota l’ombra dels eucaliptus, on va pintar La vaileta; en el silenci de les habitacions, on encara conservem mobles que van ser models de quadres com La taula o El cavall, la pipa i la flor vermella; en els grafits i les taques de pintura al terra del taller, en la terra llaurada que envolta la casa i que ara torna a germinar, en el color dels garrofers i de les muntanyes que li van inspirar obres com Vinyes i oliveres, pintada des de la seva habitació, o en les orenetes que, com en el quadre de la masia, cada any tornen a fer el seu niu. I encara podem baixar fins a la platja de la Pixerota i contemplar La platja, o pujar fins a la Roca i contemplar Sant Ramon en equilibri tal com el va veure i plasmar Miró. El Mont-roig de Miró són les arrels, és el seu vincle amb la terra i la senzillesa de les coses quotidianes: en definitiva, un paisatge.»

Reus: plaça del Prim i sastreria Queralt

Joan Miró era un home de costums i hi havia dos punts clau de la ciutat de Reus que li agradava visitar de manera habitual: la plaça del Prim i la sastreria Queralt. El novembre de 1973, el Daily News de Washington alabava el bon gust en el vestir de Miró. L’artista encarregava cada temporada els seus vestits a la sastreria Queralt de Reus, que li havia recomanat Joan Prats, amic i barretaire amb botiga a la Rambla de Catalunya 54 de Barcelona. A les dècades de 1950 i 1960, Miró freqüentava Reus per comprar i el seu punt de reunió era la sastreria del carrer de Monterols 35, a tocar de la plaça del Prim, establiment en el qual trobava el seu reducte de discreció fet a mida (mai millor dit). Amb l’elegància avalada per desenes de celebritats i artistes, va arribar a sumar una trajectòria de 110 d’història fins l’any 2018, quan tancà per manca de relleu generacional. Al primer pis de la botiga, en què hi havia arribat a cosir vuitanta persones, hi havia una sala dedicada a Miró, amb cartes, dibuixos i postals que l’artista enviava al seu sastre, Francesc Queralt, originari de Valls. 

Miró era un home molt presumit, tal com l’han descrit la seva mateixa esposa i el seu net. També el descrivia detalladament Josep Pla, en els seus Retrats de passaport (1970) i comentava l’origen del renom de Marquès de Mont-roig que li van adjudicar els amics de París, per vestir de manera tan elegant en aquell ambient bohemi: «Anava molt ben vestit… semblava que sortia de la capsa. No crec que hi hagués a Montparnasse un artista que posés tanta cura en la presentació externa i en la indumentària… Era un petit món en què tothom, homes i dones, anava com podia, vull dir, més o menys, de qualsevol manera. Miró, no. Era una nota discordant, però no crec pas que Miró la practiqués… per distingir-se. Miró creia que havia de vestir admirablement, i així ho feia amb una naturalitat perfectíssima.»

Segons l’escriptor reusenc Xavier Amorós, en el seu llibre Tomb de ravals (1998), Joan Miró va ser un enamorat de la plaça del Prim de Reus: «Sempre deia que aquell era un dels llocs del món on, al bon temps, li agradava més esperar, assegut a les taules exteriors d’algun bar, la caiguda del dia. I aquesta espera, els estius, la practicava sovint; de vegades, acompanyat pel seu amic, el barretaire barceloní Joan Prats.» També comenta que aprofitava les visites per trobar-se amb el doctor Vilaseca, perquè li ensenyés les pedres prehistòriques del seu museu. 

L’amor per aquesta plaça emblemàtica i lluminosa de la ciutat sovint apareixia en les cartes que enviava a la família Queralt. El 26 de desembre de 1977, Miró escriu, des de Palma, a Lluís Queralt: «Aquesta temporada passada, estiu i tardor, vaig estar molt handicapat, un hivern d’un excessiu treball m’obligà a un repòs. Vaig limitar-me a passar solament unes hores a Mont-roig, sense aquelles llargues estades que em permeten prendre un cafè a la plaça de Prim, que jo tant estimo, i fer aquelles xerradetes a casa els Amics Queralt. Ara faig una vida de plena activitat, lo que em permetrà l’estiu vinent passar una bona temporada al Mas i de fer escapades a Reus.»

Una prova clara de la importància de la plaça del Prim per a Miró és que una de les postals que encara avui decoren les parets del seu taller al Mas de Mont-roig és precisament una fotografia d’aquesta plaça.

INFORMACIÓ

Mas Miró
Finca Mas Miró, s/n
43300 Miami Platja

www.masmiro.com
info@masmiro.com
+34 977 179 158 

«Sentia un profund desig de fugir. Em vaig tancar deliberadament en mi mateix. La nit, la música i les estrelles van començar a tenir un paper decisiu en la meva pintura.»

El gener de 1945, la galeria Pierre Matisse de Nova York inaugurava l’exposició de Miró que ha quedat marcada com una fita en la història de l’art, amb les pintures de la sèrie de les Constel·lacions i les litografies de la sèrie Barcelona. Enrere quedaven el daltabaix de la guerra civil de 1936, que obligà els Miró a viure a París, i els estralls de la Segona Guerra Mundial, que els van portar a instal·lar-se en un petit poble de Normandia, Varengeville-sur-Mer, l’any 1939. 

A partir de la seva correspondència personal, s’ha donat notícia de les pressions del règim franquista per captar l’artista català i de la seva negativa a ser instrumentalitzat per la dictadura. Miró es va mantenir ferm i centrat en el treball creatiu i va manifestar sempre el compromís amb la llibertat a través del seu art tant en les exposicions a París com als Estats Units. 

La sèrie de les 23 pintures que formen les Constel·lacions, iniciada el 1939 a Varengeville-sur-Mer i finalitzada el 1941 entre Mallorca i Mont-roig del Camp, ens parla d’uns anys molt productius i, alhora, complicats pel terror de la guerra. El blau que apareix en aquestes Constel·lacions és el blau que havia sobrat a Miró de pintar les finestres de casa seva, segons l’ordre que van rebre de les autoritats per evitar que els aviadors alemanys veiessin els llums de les cases quan hi havia bombardejos.

Una altra anècdota, ens condueix al moment en què la família va quedar atrapada entre el bombardeig de Hitler i el franquisme i, per decisió de l’esposa de Miró, Pilar Juncosa, van fugir amb les maletes que van poder preparar i van arribar a Roan, amb la qual cosa van aconseguir salvar els quadres i la vida, ja que tots els pobles del seu voltant havien patit bombardejos massius i hi havia hagut moltes víctimes; Miró hi va viure una experiència de trencament i desolació que s’ha comparat al que va significar Guernica per a Picasso. A Roan van viure una odissea de dies esperant a les andanes de l’estació de tren, amb combois plenes a vessar de gent. Finalment, gràcies a l’ajuda de dues infermeres —que Pilar Juncosa qualificà com a dos àngels— van aconseguir pujar a un vagó i arribar fins a París, tot i que pel camí van perdre la maleta amb totes les joies i la major part de l’equipatge… El maletí dels quadres, però, no es va moure ni un segon de davall del braç de Joan Miró. 

INFORMACIÓ

Mas Miró
Finca Mas Miró, s/n
43300 Miami Platja

www.masmiro.com
info@masmiro.com
+34 977 179 158 

«Vaig freqüentar molt els poetes perquè pensava que calia superar la cosa “plàstica” per atènyer la poesia.» 

Joan Miró no pintava somnis, sinó que, a través de la seva obra, facilitava a l’observador aquells elements que permetessin somiar. Mai no va treballar sota l’efecte de la hipnosi, les drogues o l’alcohol. Això no obstant, la seva personalitat artística i la manera com representava als llenços el que la inspiració li dictava va fer que André Breton exclamés: «Miró és el més surrealista de tots nosaltres!» Com a força creativa d’allò plàstic que sentia una forta passió pel món, pels jocs poètics i pels materials nus, sempre es va manifestar com a artista oníric.

Per entendre Miró, segons el seu biògraf i poeta Jacques Dupin, cal veure com treballen la terra els pagesos a Catalunya i com es relacionen amb la universalitat els poetes catalans. En paraules de Vicenç Altaió, per a Miró la poesia era una cosa física: convertia la matèria idiomàtica en element universal. Entenia, com els surrealistes, que el significat que hi ha dins de les lletres es desplaça i, així, passen a ser matèria pictòrica. A més, per a ell, tot allò artístic té a veure amb la vida. Per això, els trencaments provocats per les grans guerres de la seva època el van portar a crear una nova organització plàstica del seu pensament estètic.

Joan Miró va llegir tots els poetes i els llibres de poesia tenien un espai clau en els seus tallers. Tal com afirma Altaió, en una entrevista a Núvol: «L’estudi de Miró era una realitat poètica. Sempre que Miró entrava a l’estudi, hi havia un llibre de poemes, i quan sortia, girava la pàgina per quan tornés. Miró havia treballat amb un total de 109 llibres amb poetes. I una part d’aquests llibres eren de poetes catalans. La primera (o darrera) conclusió a la qual vaig arribar és que Miró no il·lustrava altres poetes, sinó que ell era EL poeta. En alguns casos hi havia afinitat estètica, i amb altres, molta distància. Amb nou poetes [Foix, Salvat-Papasseit, Carner, Sindreu, Brossa, Perucho, Espriu, Martí i Pol i Gimferrer], es pot escriure un segle de cultura catalana a través del tronc de Joan Miró.» 

Fruit dels anys de col·laboracions i amistat, Joan Perucho és qui millor explica la relació de Miró amb Catalunya a la postguerra, en el seu llibre extraordinari Joan Miró y Cataluña (1968). El volum, alhora, adaptava molts elements del llibre d’artista Les essències de la terra. Aquesta era una obra de gran format que es presentava dins d’un estoig de color rogenc, que remetia al color de la terra, i molt gràfic, amb la cal·ligrafia de Miró estampada. Julià Guillamon, en el catàleg de l’exposició «D’un roig encès» (2021) en descrivia algunes de les il·lustracions així: «El vermell, el groc, el verd i el blau representen el paisatge, amb els ocells i les estrelles, les eines del camp i la mà del pagès, que és l’artista. Imatges en blanc i negre i en color es despleguen, al voltant dels clàssics catalans triats per Perucho.» A més, en el llibre hi destacava el sol roig de Miró, junt amb els seus traços característics.

Hi ha un fragment de Petita suite de Perucho que també descriu molt bé la poesia del treball de Miró: «Astre. Terra. Flama. / Primavera secreta. / Oculta font. / Home. Dona. Sang. / Primavera secreta. / Fúria amagada. / Palet de riera. / Infant que dansa. / Arrel que dansa. / Dansa la primavera. / El desig i la sang.»

Josep Carner, en una carta al mateix Joan Miró, el 18 juliol 1948, afirmava: «Ningú, de tots els catalans, no ha sabut depassar-vos en la compenetració, en la unitat vivent, de la nostra saba mil·lenària i el sentit de la universalitat.»

INFORMACIÓ

Mas Miró
Finca Mas Miró, s/n
43300 Miami Platja

www.masmiro.com
info@masmiro.com
+34 977 179 158

«El que busco és un moviment immòbil, l’equivalent de l’eloqüència del silenci, el que Joan de la Creu designava amb les paraules, crec, música muda.» (Joan Miró, entrevista amb Yvon Taillandier)

La seva infantesa, com és sabut, va ser marcada per les vacances a Cornudella de Montsant, a casa dels avis paterns, i a Mallorca, amb la seva àvia materna. De ben petit, dibuixar ja era «una veritable necessitat física» i, fins i tot, ell mateix recorda que amb 5 o 6 anys, mentre es banyava en un riu del camp de Tarragona, ja pensava que podria agafar una mica de fang per decorar la tela d’un paisatge pintat.

A partir dels dibuixos que es conserven al fons de la Fundació Joan Miró de Barcelona (FJM), es documenta l’estada a Cornudella el 1906, amb 13 anys, i les visites als pobles del voltant. També el 1917, amb 24 anys, va pintar una sèrie de quadres a Siurana i Prades, on hi anava des del mas de Mont-roig, als estius, quan visitava també els avis de Cornudella, a uns trenta quilòmetres.

Tot seguit, reproduïm part d’un text que Martí Rom (Ressò Mont-rogenc, 27-8-2014) va elaborar per a la candidatura del Priorat com a patrimoni mundial de la Unesco, ja que hi detalla totes les obres primerenques de Joan Miró vinculades a aquests pobles, entre altres:

«De Cornudella va pintar unes vistes del poble: l’església renaixentista (Cornudella, poble i església) i la plaça de la Vila (Cornudella, carrer del poble). També d’ermites: Cornudella, capella de Sant Joan petit i Cornudella, ermita de Sant Joan del Codolar. Vistes del poble i masies: Estudi de cases i personatge, Cornudella, cases, Cornudella, paisatge amb casa i arbre i Cornudella, paisatge nocturn. També va dibuixar molts paisatges, on els arbres hi tenien una gran importància: Cornudella, paisatge amb arbres, Cornudella, camí amb xiprers o la sèrie Cornudella, paisatge amb arbres.

També va fer dibuixos a pobles del voltant, com Albarca, poble i església. Ermites d’Ulldemolins: Ulldemolins, ermita de Sant Antoni i Ulldemolins, ermita amb arbres, aquesta darrera és la de Santa Magdalena, la coneguda com “la catedral del Montsant”.

El poble de la seva besàvia paterna, Francisca Rabascall, era Porrera. També hi ha dos dibuixos enllaçats: Porrera. Ermita de Sant Antoni i vista del poble; la vista del poble és de l’església barroca dedicada a Sant Joan Evangelista.

[…] A la primavera del 1917, Miró tenia vint-i-tres anys, fa una estada a Siurana, a vuit quilòmetres de Cornudella, on hi pinta vuit teles: Siurana, poble i camí, Siurana, el sender, Siurana, el poble, Siurana, l’església, Siurana, Siurana, l’església, Siurana, la Maria i Siurana, dones jugant a cartes. Sis paisatges i dues composicions amb dones.

En una carta al seu amic Enric Cristòfor Ricart (Mont-roig, 26 d’agost de 1917), descriu: “La vida solitària a Siurana, el primitivisme d’aquella gent admirable, el meu treball  intensíssim, i sobretot el meu recolliment espiritual… m’han reclòs dins meu, i a mida que m’he anat tornant un escèptic en tot el que m’envolta, m’he anat acostant més a Déu, als Arbres, a les Muntanyes i a l’Amistat…”

Miró sempre tornava a aquells pobles del Priorat. Des de Mont-roig el portava el taxista del poble, Francesc Solé Sedó. Aquest explicava en el documental Mont-roig: tornaveu mironià (Martí Rom 2002): “Anàvem cap a Falset, a Escaladei. Ho fèiem en vàries vegades. També li agradava anar a Cornudella, cap al tard, quan retiraven els pagesos, no hi havia gaire tractors, i veies com duien la collita amb l’animal, a la sàrria. Si era el temps de la verema, posaven una portadora a cada costat, i el pagès anava aferrat a la cua… Pujàvem a dalt de Siurana. Allí hi ha un tallat que des de dalt es veu el pantà. Ell es posava allà com si estès en una plaça. Jo tenia por i em posava a prop seu… S’estava allà plantat mirant estona i estona. De tan en tan em deia: «Fa bona tarda, oi!» Però jo estava totalment pendent d’ ell…”

Miró sempre va estimar aquells paisatges del Priorat, el treball al camp del pagès, l’ofici de ferrer del seu avi. El net del ferrer de Cornudella, als anys quaranta del segle passat, va iniciar la seva vessant escultòrica…»

Cornudella, ermita de Sant Joan del Codolar (FJM 79a)

En la mateixa carta a Ricart (1917), Miró continua afegint detalls sobre els seus trajectes prioratins: «La bicicleta fa algun temps que reposa, doncs a Siurana i a Prades només s’hi pot anar amb aeroplà (sense trobar on aterrar) i a cavall d’un ruc. Mentre estava a Cornudella la feia servir; no vaig haver de lamentar més que una patinada bestial en una baixada al posar-me dintre una rodera, amb la consegüent esquinçada dels pantalons i tafetà als genolls i mans.»

Segons Rom, el xofer de Miró també comentava detalls de la manera de treballar del pintor: «Era molt curiós. Mai li vaig veure portar ni tan sols un bolígraf o una càmera fotogràfica. Un cop li vaig preguntar perquè no feia mai apunts o duia una càmera per fer una fotografia, per exemple, al maset que hi ha a la muntanya d’Escaladei… “No, això és cosa meva!”»

Pel que fa a l’estada a Prades, sens dubte, el va impressionar el paisatge de la «vila vermella» i la natura de les Muntanyes de Prades, amb l’ermita de la Mare de Déu de l’Abellera. Una petita construcció del segle XVI, penjada enmig de la muntanya i situada en una balma amb una vista espectacular sobre la vall del Brugent. Un paisatge, sens dubte, germà del que fou la seva font creativa principal a Mont-roig del Camp. De la vila de Prades, ja en va pintar diversos dibuixos dels carrers i l’església en les excursions amb l’avi Joan Miró, ferrer de Cornudella, l’estiu de 1906, quan van visitar Ulldemolins, Porrera, Albarca i Prades. I, l’any 1917, també, va pintar fins a vuit quadres de Siurana i dos de Prades: Prades, un carrer (FJM) i Prades, el poble (Museu Guggenheim de Nova York).

INFORMACIÓ

Mas Miró
Finca Mas Miró, s/n
43300 Miami Platja

www.masmiro.com
info@masmiro.com
+34 977 179 158 

Joan Miró, en cartes a Josep F. Ràfols, afirma: «Fora dels primitius i dels japonesos casi tothom ho deixa, això tan diví. Tothom cerca i pinta només les grans masses d’arbres o muntanyes sense sentir la música d’herbetes i petites flors i sense fer cas de les petites pedres d’un barranc —graciosament—… De cada dia sento més la necessitat d’una gran disciplina —únic camí per arribar a fer l’obra clàssica (a lo que devem tendir —classicisme en lo que sigui—).»

Sobra la pintura japonesa, en els quadres Siurana, el sender i Ermita de Sant Joan d’Horta (ambdues 1917), la crítica hi veu la influència del pintor Kunitora Utagawa (segle XIX), de qui Miró en tenia una col·lecció de làmines.  El marquen, posteriorment, també, la cultura zen i els seus dos transcendentals viatges al Japó a la dècada de 1960.

Miró desconfia dels qui no pinten al natural, dels qui no tenen la força creadora per presentar un paisatge ben resolt: «No crec en els que busquen noms a escoles que diuen inventar. Tinc odi a tots els pintors que volen teoritzar. Els grans impressionistes obraren enlluernats davant la llum —per impuls. Cézanne, impulsivament. Picasso, impulsivament. Camí únic, “arrollador”, l’impuls del gran motor espiritual, dels elegits.»

Amb tot, en les seves notes de treball o en entrevistes posteriors, també hi trobem afirmacions que l’encaminen a la investigació de les noves línies de l’art: «Volia fer un paisatge de Mont-roig, però ara no sento la necessitat de fer-lo; el que puc fer és, en el proper autoretrat, un cap-paisatge, amb elements humans que recordin el paisatge d’aquí i s’hi metamorfosin.» «La disciplina del cubisme també ha estat important per a mi, és el cubisme el que m’ha ensenyat l’estructura d’un quadre.» (Entrevista amb James J. Sweeney)

Picasso i Braque havien iniciat el cubisme i París era el centre del món de l’art quan es va fundar la pintura surrealista, però Miró no es va sentir mai identificat amb la marca. «Jo soc jo», deia. «Tota cosa o manifestació col·lectiva em repugna tant com em podria repugnar tota etiqueta de qualsevol –isme.» Amb tot, el 1945, quan va exposar les seves Constel·lacions al MoMa de Nova York, la crítica nord-americana i el mateix Picasso van saludar-lo com l’artista que havia obert una nova porta.

El setembre de 1946, al número 5 de la revista Ariel, Joan Perucho en feia una presentació rellevant des del punt de vista de la crítica de l’època: «El surrealisme, doncs, amb Joan Miró assoleix la màxima puresa. Un deliri d’ascetisme, d’economia informa les seves obres. Gradualment va despullant-se de tot possible contingut sensorial, va destruint una a una les amarres que el lliguen a la realitat. […] El concret real esdevé, d’acord amb la dogmàtica surrealista, concret mental. Cap altre artista no ho ha assolit d’una manera tan absoluta i tangible. Algú ha dit que Miró havia descobert els reflexes espirituals de la cosa real. Però convé aclarar de seguida que aquesta descoberta és feta al marge de tot procés de síntesi més o menys laboriós. Miró no raona: en té prou amb la seva intuïció meravellosa. D’ací que la puresa d’un quadre d’aquest artista sigui producte de la seva puresa d’ànima, d’aquesta aspiració constant vers l’absolut. I la qualitat més alta de Miró, la que li permet de mantenir-se com a valor universal, és aquest perfecte equilibri entre el somni i la vida.»

A partir dels estudis més actuals, Pere Antoni Pons en publicava un plantejament ben aclaridor a El Temps de les Arts (núm. 1965, febrer de 2022): «Un símptoma de la seva ambició descomunal és que Miró detestava que li neguessin la seva rotunda singularitat; per això especificava sempre que podia que ell no feia cap mena d’automatisme surrealista, ni tampoc abstracció, quan l’abstracció estava en voga i no eren pocs els que deien que la figuració havia quedat obsoleta per sempre. I això no treu que mai renegués de les lliçons del surrealisme i del dadà. En absolut. Miró era un artista valent o, fins i tot, podríem dir que noble, en el sentit que va ser generós tant amb els deixebles com amb els mestres i col·legues de qui havia après coses (Picasso, Masson, Breton…), als quals sempre va estar agraït.»

Josep Massot, a Joan Miró sota el franquisme (2021), recorda que Miró tenia molt clara la diferència entre la poesia i la plàstica i per què no coincidia del tot amb el surrealisme: «[…] que la meva obra sigui com un poema posat en música per un pintor. És això, el pintor viu en un món que no és el del poeta ni el del músic, però és ell qui és el jutge perquè és ell qui fa. És per això que no he estat mai totalment d’acord amb els surrealistes, que jutjaven el quadre segons el seu contingut poètic, o sentimental o fins i tot anecdòtic. Jo he valorat sempre el contingut poètic segons les seves possibilitats plàstiques.»

INFORMACIÓ

Mas Miró
Finca Mas Miró, s/n
43300 Miami Platja

www.masmiro.com
info@masmiro.com
+34 977 179 158 

«L’art pot morir, però el que compta és que hagi escampat llavors per la terra.» 

Joan Miró va passar a la història com un artista total, que ho va abastar tot: pintura, escultura, ceràmica, gravat, poesia i música. Des de petit va traçar línies i cercles inspirats en la natura i les constel·lacions, que van germinar en un estil que anys més tard el va convertir en un dels artistes més importants del segle XX. Per a Miró, l’art significava obrir finestres al món, compartir experiències i parlar en un llenguatge universal. 

En els seus inicis com a artista, Miró va inspirar-se a bastament en els paisatges rurals que el van marcar: el camp de Tarragona (amb Mont-roig com a centre) i els pobles del Priorat. Va dir al seu primer biògraf i amic Jacques Dupin (1961): «No em sento identificat amb el nen que a Barcelona va anar a missa solemne vestit de gala. Em sento més identificat amb el nen que feia dibuixos a Cornudella o a Palma. El que més recordo de la meva primera comunió és la por que tenia la nit abans per si havia oblidat algun pecat en la confessió i Déu em castigaria.» De fet, quan Dupin preparava la monografia, Miró el va portar a visitar la terra de la seva infantesa i les primeres pintures: «Vam recórrer els pobles muntanyencs que ell havia pintat sovint a les seves primeres teles, Siurana, Prades, Cornudella. Res, o gairebé res, havia canviat des de la infància del pintor… A Cornudella, la casa del ferrer era, en la seva simplicitat i pobresa, tal com Miró l’havia conegut. Encara s’hi veia l’empremta de la ferradura que servia de rètol, així com la dels ferros per marcar el bestiar que el ferrer assajava a la fusta de la porta.» Vivien en un casa humil del carrer de la Creu i tenien un tros de terra cultivat, a prop del viaducte de la Fonteta. Els seus pares pensaven que la vida al camp li aniria bé per motivar-lo, ja que era un infant desganat a la ciutat. Per això, hi anaven a passar tots els estius. La vida rústica, doncs, va representar un estímul per forjar el seu humor afilat entre jocs de nois. I Miró, entre els seus fetitxes, sempre va conservar una pedra de Cornudella. 

A Miró li agradaven les coses molt senzilles i naturals. Segons Pere A. Serra (1984), deia: «Em podia passar hores senceres contemplant el vol de les mosques o el de les libèl·lules o el de les orenetes. M’agradava mirar els gorrions quan menjaven. M’entretenia contemplant la forma de les pedres, els còdols. Realment, el que em feia feliç era centrar-me en coses sense importància. Em divertien molt els siurells. Els vaig descobrir a Mallorca. L’artesania és l’art, l’art més pur.» Aquestes figuretes de fang que representen sovint animals fantàstics són presents als seus tallers (Mont-roig i Mallorca) en un lloc destacat encara avui. Sobre aquestes peces d’artesania, l’autor de la biografia més completa sobre el geni, Josep Massot (2018), afirma: «La seva relació de colors és fonamental en Miró; sobre el fons blanc del guix, taques de colors bàsics: vermell-verd, vermell-groc, de vegades blau-groc, altres vermell, verd i groc.»

El camí per arribar fins aquí, però, no va ser gens fàcil per al jove Miró. Explica en primera persona l’oposició dels seus pares al fet que volgués dedicar-se a la pintura i el patiment que representava per a ell tenir una feina d’oficina. El seu trasllat a la finca de Mont-roig va ser motivat, finalment, per raons de salut:

«El motiu de la meva anada a Mont-roig fou que jo volia ser pintor i, naturalment, vaig tenir una oposició molt tancada dels meus familiars; em van obligar a fer el que llavors en deien meritori d’un despatx. Meritori era un aprenent d’escrivent. Anava a un gran magatzem de drogues, en Dalmau-Oliveras, que encara existeix. Vaig passar-hi uns tres anys, com si estigués en una presó a treballs forçats! Això era una cosa terrible. Tenia un horari de vuit del matí fins a la nit, i res de vacances. Tot això em va donar una depressió nerviosa que em va portar el que en deien unes febres de Barcelona. Llavors aquestes coses es medicaven altrament que ara. Vaig estar un mes al llit gairebé sense menjar res. 

»Feia un temps que el meu pare havia comprat el Mas d’en Ferratges a Mont-roig, i hi anava sovint per organitzar la finca. Per consell del metge, van decidir que em portessin a Mont-roig. Recordo molt bé que en aquella època vam agafar un taxi per anar a Mont-roig; això era com agafar ara un avió. Em vaig refer ràpidament. Al cap d’uns quinze dies d’estar allà ja vaig anar a peu des del poble fins a l’ermita.» 

En cartes familiars anteriors, però, ja manifestava la determinació a ser artista i demanava l’acceptació als seus pares:

«He pasado dos años prisionero en un despacho, donde he hecho el sacrificio de no poder admirar las grandes bellezas de la naturaleza que a mí me tienen enamorado. Me he dedicado al comercio sin tener ninguna vocación para él, solo dejándome guiar por ustedes, que no conocen bien a fondo mis verdaderas aspiraciones y, por otra parte, sin haber consultado antes mi corazón, y no escuchando la voz de mi consciencia de que llamaba para la pintura, para la cual he nacido. Renuncio, pues, a mi vida actual para dedicarme a la pintura.»

Segons explicà a Josep Melià, a Mont-roig va sanar immediatament: «El paisatge em va produir un enorme impacte, però no cregui que els meus pares es van convèncer fàcilment. El meu pare era molt estricte, molt dur, però es va convèncer de la inutilitat dels seus esforços.» El pare va acabar dient que amb aquell «bitxo» no hi havia res a fer i que «allà ell».