Genis +

«És pel color que la pintura s’apropa molt a la música.»

Pau Casals, com a gran humanista i home de cultura, tenia clara la importància de la projecció del seu llegat i, així, es va convertir en un gran col·leccionista d’art. Com és sabut, va rebre una formació que no es va limitar als estudis de conservatori musical, sinó que va incloure tots els vessants del coneixement, amb un paper destacat de l’art.  Cada setmana, els estudis amb el seu mentor el comte Guillermo Morphy incloïen una visita al Museu del Prado, de la qual n’havia de fer comentaris escrits. De seguida, li van despertar un gran interès els coloristes de l’escola veneciana, especialment Ticià, i també Velázquez i Goya, així com la intensitat d’expressió d’El Greco.

Casals també va viure una època que promovia els llocs de reunió d’artistes de tots els àmbits (poetes, pintors, músics…) i la fusió de les arts en el modernisme. Amb tot, els seus gustos van ser de tendència al classicisme i de preferència per l’art figuratiu. Això ho va materialitzar clarament en els anys vint i trenta del segle XX, a partir de l’establiment de la seva residència a Catalunya i mentre s’enllestien les obres de remodelació de la casa de Sant Salvador del Vendrell. Va aplegar una col·lecció artística extraordinària, a partir de les obres que s’anaven posant a la venda, per exemple, en exposicions o subhastes com les que es feien sovint a la Sala Parés de Barcelona, i es relacionava amb nombrosos pintors i artistes contemporanis.

En les pintures que aplega la col·lecció artística de Casals, hi destaca el to blau i els ambients marins. Especialment, els tons blaus predominen en tot el fons de la peça més espectacular, i també la més atípica, que és, sens dubte, el conjunt de pintures murals de Francesc Pla, el Vigatà, el qual va realitzar aquesta magna obra cap al 1793 per a la casa de Joan Ribera, al carrer Nou de Sant Francesc de Barcelona. L’any 1901 els murals van ser adquirits pel comte Eusebi Güell, conegut com a mecenes d’Antoni Gaudí i amb un fort sentiment catalanista, i finalment, l’any 1934, els va comprar Pau Casals i actualment es poden contemplar en una sala específica del seu museu. Són temes extrets de la mitologia clàssica (Les metamorfosis d’Ovidi) amb la presència, al sostre, de la deessa Ceres i Mercuri, en una al·legoria dedicada al comerç marítim i el progrés. Als laterals podem veure temes amorosos amb Apol·lo i Dafne, Venus i Adonis, entre d’altres. El blau també destaca en algunes pintures de Joaquim Mir (1873-1940), com són Roquisser, Corral de carro o Calafell (totes del 1928).

Als grans jardins de la Vil·la Museu, hi podem observar directament el mar des del seu mirador i admirar les múltiples coloracions de les plantes entremig de les escultures de gran rellevància que s’hi exposen, com l’Apol·lo (1934) de Josep Clarà o el nu femení Les flors (1925-1933) de Josep Llimona. Casals tenia molt clar que, per raons simbòliques, volia una escultura d’Apol·lo per presidir els jardins de la Vil·la Casals; en aquella època també tenia molt presents els motius mitològics del conjunt mural del Vigatà, en què hi figura representat el déu hel·lènic. Deia que considerava Apol·lo un compendi de les millors qualitats de l’home: déu de la música, de la poesia, de la medicina, de l’harmonia i un arquer protector dels mariners i caminants contra el mal. Josep Clarà inicialment havia trobat la idea massa clàssica per a un escultor contemporani, però el resultat, després de tres esbossos supervisats pel Mestre, va ser realment impressionant. 

Pau Casals va voler projectar al futur la seva imatge pública també a través de la creació d’una col·lecció d’art pròpia, com a complement al seu llegat com a intèrpret i compositor. A mitjan de la dècada de 1930 la Vil·la Casals ja era considerada «com un temple de l’art, el déu del qual era Pau Casals».

«Tot això, tots els records musicals, quadres i documents que es troben a Sant Salvador, ho donaré al meu país.» (Pau Casals, 1955)

L’any 2020, en un antic post al nostre web, Núria Ballester, directora del Museu Pau Casals, detallava la importància de la Vil·la Casals del Vendrell:

«El 1909 Pau Casals va comprar, a suggeriment de la seva mare, aquests terrenys a tocar de la platja de Sant Salvador. El complex integrat per la casa principal, les cases de convidats, la masia i el jardí era el paisatge que Pau Casals va projectar com a espai de repòs i com a record constant de les pròpies arrels lligats a la seva vila natal, el Vendrell, i al seu barri marítim, la platja de Sant Salvador. Anys després, a començaments dels anys trenta, Pau Casals va encarregar les obres d’ampliació i reforma de la casa a un bon amic seu, l’arquitecte Antoni Puig Gairalt. La casa es va anar convertint en un petit museu personal on Casals anava acumulant records, documents, fotografies, objectes significatius com la Carabasseta (el seu primer violoncel, que li van fer son pare i Peret el Barber) i sobretot la seva gran i magnífica col·lecció d’art català de finals del segle XIX i principis del XX. Avui dia, tot aquest llegat conviu en aquestes estances impregnades del genial músic. […] ens parlen d’un home metòdic, amb una gran consciència històrica, que es relacionava tant amb els líders més importants del moment com amb els pescadors de Sant Salvador, que estudiava, componia i tocava insistentment, que batallava per fer arribar la música a tothom i que lluitava amb fermesa i coherència contra les injustícies i les guerres.» 

Avui dia, la que va ser residència habitual del Mestre la major part de la seva vida és la seu del Museu Pau Casals, declarat per la Generalitat de Catalunya Museu d’Interès Nacional i Bé d’Interès Local per l’Ajuntament del Vendrell. Així mateix, també forma part de les Cases Icòniques de Catalunya. 

MÉS INFORMACIÓ

Vil·la Museu Pau Casals
Avinguda Palfuriana, 67
43880 Sant Salvador, el Vendrell

www.paucasals.org
museu@paucasals.org
+34 977 684 276 

Pau Casals, des de ben petit, va estar en contacte amb les manifestacions culturals populars a la vila del Vendrell, amb el seu paisatge humà. El seu pare, organista de l’església de Sant Salvador i professor de cant i piano, va impulsar la creació d’un cor i, des que ell tenia només 5 anys, hi actuaven junts en totes les festes i celebracions del poble. D’altra banda, una de les primeres composicions en què treballà, als 7 anys, junt amb el pare, va ser per a una representació d’Els pastorets, al Centre Catòlic del Vendrell. Deia que el Nadal sempre va tenir un significat especial per a ell. Més de setanta anys després, ja a l’exili arran de la guerra civil, sempre cloïa els concerts i festivals amb la melodia d’una cançó popular: El cant dels ocells, que va arranjar per a violoncel i que tocava com a símbol del seu amor i enyorança cap a Catalunya. Ell mateix explicava com l’inspiraven els cants que sentia de tot tipus d’ocells al Vendrell, aquell goig dels sons de la natura:

«I quanta vida en el Nadal! En “El cant dels ocells” són les àguiles i els pardals, els rossinyols i els reietons, que donen la benvinguda a l’infant cantant-li com una flor que delectarà la terra amb la seva dolça fragància. I els tords i les caderneres canten que la primavera ha arribat i que les fulles dels arbres s’obren i esdevenen verdes.»

El 1971, a la seu de les Nacions Unides, a Nova York, Pau Casals hi va estrenar l’Himne a les Nacions Unides, després d’haver rebut la Medalla de la Pau, i va fer un discurs de pau i sobre els valors de la nació catalana. En acabar el concert, interpretà el Cant dels ocells i es dirigí a tot l’hemicicle dient: «Els ocells, quan són al cel, van cantant per l’espai: “Pau! Pau! Pau!” I és una melodia que Beethoven i Bach, i tots els grans, haurien admirat i estimat. I, a més, és l’ànima del meu país, Catalunya.»

Al llarg de la seva vida, cal dir que sempre va col·laborar amb les entitats culturals vendrellenques, fins i tot donant-hi suport econòmicament, com ara en la confecció dels vestits del Ball de Diables del Vendrell. Un cas especial és el dels castells, que estimava molt profundament pels valors d’agermanament, tenacitat i esforç col·lectiu que representaven i que explicava que també feia de petit a la platja de Sant Salvador o que el van impactar en una actuació dels Xiquets de Valls. Sempre tenia entusiasme de participar-hi quan visitava el Vendrell i era un gran seguidor dels Nens del Vendrell.

Impulsor del Concurs de Castells

«Els castells se senten com un impuls atàvic, profund, de força gairebé religiosa, que incita als homes de la nostra comarca a alçar torres humanes que es drecen cap al cel. Jo mateix n’he fet, de petit a la platja de Sant Salvador, i tota la meva vida he servat al cor el fervent desig de col·laborar-hi. L’esforç agermanat, l’aridesa i l’equilibri dels castells són el símbol vivent de les sòlides virtuts de la raça catalana.»

L’any 1932 es va celebrar la primera edició del Concurs de Castells de Tarragona. Aquesta era una idea que havia proposat uns quants anys abans Pau Casals, quan ja era un músic de prestigi internacional. La seva idea era aprofitar l’empenta del món casteller per fer un concurs amb la voluntat de contribuir a millorar la consideració social i cultural dels castells. Casals va acabar presidint el jurat de les dues primeres edicions del certamen celebrades el 1932 i el 1933. En el anys següents no es va poder celebrar per la situació convulsa del país. En l’edició del 2022 el Concurs de Castells va homenatjar Pau Casals coincidint amb els 90 anys de la primera edició del Concurs.

MÉS INFORMACIÓ

Vil·la Museu Pau Casals
Avinguda Palfuriana, 67
43880 Sant Salvador, el Vendrell

www.paucasals.org
museu@paucasals.org
+34 977 684 276 

«Els castells». Cartell.
Autor: desconegut. Terraferma, Centre Català de Caracas (Veneçuela), 1973.
Codi: GRAF 06283. (Arxiu Fundació Pau Casals)

A partir de la informació que ens arriba de les fonts escrites i dels seus biògrafs, sabem que Pau Casals va rebre un estil d’educació propi dels ambients de la reialesa a Madrid de la mà del comte de Morphy, amb un coneixement ampli de les humanitats i les arts. Casals tenia molt clara la importància de l’educació i l’humanisme. Per això, tot comptant amb una formació integral i amb uns valors morals profunds, sempre va treballar perquè la cultura (i la música en especial) arribés a tots els àmbits de la societat i a totes les classes socials. Afirmava que la música havia de servir per a alguna cosa, transformar, i així ho va fer evident al llarg de la seva vida.

La idea de fundar una gran orquestra per a Barcelona va germinar durant molt temps en el pensament de Pau Casals, mentre dirigia conjunts orquestrals de nivell per tot el món, fins que un seguit de condicionants vitals i professionals ho van fer possible finalment el 13 d’octubre de 1920, al Palau de la Música Catalana. 

Un cop assegurat el suport econòmic per part de la Junta de Patronat, aquesta va ser formada finalment per Josep Soldevila, comte de Lavern, Josep de Montoliu, Carles Vidal-Quadras, Francesc Cambó, Claudi Sabadell, Jeroni de Moragas, Josep Andreu, Felip Capdevila i Joaquim Pena.

Es van seleccionar els músics per a l’Orquestra Pau Casals entre els millors del país, amb un sou digne per a tots, que no era habitual en l’època; i el Mestre, des de l’inici, també va tenir interès a incorporar-hi una bona representació d’un instrument que no era tan habitual encara en les formacions musicals: la trompa. 

El treball en els assajos va ser molt intens, amb dos assajos diaris. I, a més a més, la preparació de les partitures en els mesos previs de treball a Sant Salvador del Vendrell, va comportar com a conseqüència una malaltia visual greu al Mestre pel seu sobreesforç; sobretot en la còpia de partitures microscòpiques com la de l’obra Una vida d’heroi, de Strauss, que es conserva al Museu Pau Casals.

Tot i els inicis complicats, l’Orquestra Pau Casals va assolir el reconeixement dels directors internacionals en dos anys i els seus concerts eren aplaudits pel públic. Així mateix, els músics comentaven amb entusiasme la bellesa de les obres que tocaven i l’extraordinària execució que havien estat capaços d’assolir gràcies a les indicacions artístiques de Pau Casals. Afirmaven que els feia l’efecte que tocaven com no ho havien fet mai i que ell era capaç de transmetre’ls les tècniques amb una senzillesa només a l’abast dels déus de la música. Ho recordaven anys després dient «Allò va acabar-se amb el Mestre!». 

Tot i l’èxit de l’Orquestra Pau Casals, hi havia un aspecte que encara preocupava el Mestre: sentia que només arribava a les classes benestants. Per això, va dirigir-se a les entitats d’obrers i els va oferir els seus concerts a canvi d’una subscripció simbòlica, perquè creia fermament que la classe treballadora havia de gaudir dels fruits culturals de la societat a la qual contribuïa amb el seu esforç; també influït pel moviment coral que havia impulsat Anselm Clavé. Així, l’any 1925, es crea l’Associació Obrera de Concerts, que va dur a terme una gran funció social amb els concerts dominicals que van representar un bàlsam en una època de desigualtats.

«El que jo volia era una Associació específicament obrera, regida i administrada pels mateixos obrers que la compondrien. Molt sovint, els treballadors romanen al marge de la vida musical; jo desitjava que això no ocorregués al meu país; que els homes i les dones que cada dia passen tantes hores en fàbriques, magatzems i oficines, també poguessin participar en la vida musical i en unes condicions que aquesta participació els obrís nous horitzons, els enriquís l’esperit.» Josep M. Corredor, Converses amb Pau Casals (Selecta, 1967)

L’últim concert de l’Orquestra Pau Casals fou el 12 de juliol de 1937, en plena guerra civil, al Teatre del Liceu. Dos anys més tard, amb les tropes franquistes arribant a Barcelona, Casals es va exiliar definitivament en una petita població de la Catalunya Nord: Prada del Conflent. 

A Prada, Pau Casals es va dedicar durant anys a la tasca d’ajuda als exiliats i, també, a la fi de la Segona Guerra Mundial, va deixar de fer concerts als països aliats per compromís moral i en protesta per la seva actitud i permisivitat davant del Govern de Franco. A finals del 1946, va acceptar el seu primer alumne de violoncel a l’exili: Bernard Greenhouse. Continuà treballant en les seves composicions i impartint classes a nous deixebles que arribaven d’arreu del món, com ara Zara Nelsova o Madeline Foley.

MÉS INFORMACIÓ

Vil·la Museu Pau Casals
Avinguda Palfuriana, 67
43880 Sant Salvador, el Vendrell

www.paucasals.org
museu@paucasals.org
+34 977 684 276 

Pau Casals amb 23 anys va començar la trajectòria professional i va actuar en els millors auditoris del món. Des que va debutar internacionalment a París el 1899, els inicis de la seva carrera van ser extraordinaris i va arribar a fer dos-cents cinquanta concerts per any. Va guanyar molts diners i, quan va haver d’anar a l’exili, era solvent econòmicament. El seu compromís, però, el va portar a deixar de banda els concerts públics per dedicar-se de ple a ajudar els exiliats. Pensava que hi havia «coses més importants que la música» en aquell moment i, per això, va dur a terme una tasca infatigable d’auxili des de Prada. La seva residència va convertir-se en una veritable oficina de peticions d’ajuda a través de milers de cartes que adreçava a organitzacions internacionals i personalitats. Hi rebia també una allau de peticions individuals de refugiats, i va organitzar-se, junt amb persones com el seu amic Joan Alavedra, fins i tot per llogar un camió amb xofer i repartir paquets amb queviures, roba i medicaments als camps de concentració (Argelers, Ribesaltes, Setfonts o el Voló…), els quals ja havia visitat anteriorment.

El volum dels seus ajuts en xifres es documentava en l’exposició «Pau Casals i l’exili» que va dur a terme la Fundació Pau Casals l’any 2007: es conserven pàgines i pàgines en què figuren les donacions econòmiques que Casals va fer al llarg dels anys d’exili. La llista completa, només entre 1938 i 1940, suma un total de 142.092 francs francesos. Tota una fortuna. Actualment, més de 30.000 euros. A més a més, la seva ajuda no va ser puntual: el 1953 es va crear l’organització Spanish Refugee Aid i Casals en va ser president honorari i hi va col·laborar fins al 1973.

«Primer, soc un home, i segon, un artista. Com a home la meva primera obligació és lluitar pel benestar de la humanitat.»

 Lluita per la pau i la llibertat

Pau Casals va defensar la pau com un objectiu prioritari. Contraposava la música, que expressava el bo i millor de la humanitat, a la guerra, que per ell era el pitjor. La relació de Pau Casals amb les Nacions Unides va ser molt llarga i intensa. Després de la Segona Guerra Mundial va protestar amb el seu silenci pel fet que els aliats van mantenir la dictadura del general Franco. I, en aquest context de la Guerra Freda i l’amenaça nuclear, va mobilitzar-se en favor de la pau i la democràcia fins el final de la vida. Casals va ser convidat a tocar en tres ocasions a l’Assemblea General de les Nacions Unides, el 1958, el 1963 i el 1971, i els seus tres discursos són una magnífica expressió del pensament i la sensibilitat d’aquest català universal. 

El 24 d’octubre de 1958 fou convidat pel secretari general de les Nacions Unides, Dag Hammarskjöld, a fer un concert a l’Assemblea General per commemorar el Dia de les Nacions Unides. El concert, juntament amb el «missatge de pau» que Pau Casals havia gravat dies abans a Ginebra, va ser retransmès per ràdio a més de quaranta països. Pau Casals va ser nomenat per al Premi Nobel de la Pau.

El 19 d’abril de 1962, amb el concert de l’oratori El pessebre celebrat al Memorial Opera House de San Francisco, anuncià la seva intenció d’embarcar-se en una croada personal per la dignitat humana, la fraternitat i la pau. Durant els deu anys següents, Pau Casals dirigí El pessebre arreu del món. L’any 1963, el president dels Estats Units, John Fitzgerald Kennedy, li va concedir la Medalla Presidencial de la Llibertat.

Tant els festivals organitzats per Pau Casals com les representacions d’El pessebre sempre van tenir una gran significació per als qui van patir els estralls de les guerres. Com a mostra, reproduïm un fragment d’una crònica a la premsa de l’exili a Mèxic:

«La petita figura del Mestre, dret sovint sobre l’estrada, semblava fugir de les fustes que l’encerclaven i esdevenia gegantina als ulls dels músics, dels cantaires i del públic, tots com hipnotitzats. No debades era una naixença divina allò que es commemorava. Però era també la consagració als ulls del món de la música catalana i del seu geni creador. No oblidaré mai, per anys que visqui, els acords finals d’una majestuositat digna de la suprema invocació repetida en una mena de càntic infinit: “Pau a la terra!; Mai més cap guerra!; Mai més pecat!; Pau als homes de bona voluntat!”» (Artur Bladé, «El Festival Pau Casals a Acapulco», Pont Blau, 99, gener 1961)

L’any 1971, Pau Casals participà en el concert del Dia de les Nacions Unides, a la seu de l’Assemblea General, a Nova York. Estrenà l’Himne a les Nacions Unides, i el secretari general, U Thant, li va fer entrega de la Medalla de la Pau en reconeixement a la seva trajectòria i actitud.

 El secretari general de l’ONU, U Thant, concedint a Pau Casals la Medalla de la Pau
de les Nacions Unides. (Fons Pau Casals, 24 d’octubre de 1971)

El juny de 1972 creà, juntament amb la seva esposa Marta Montañez, la Fundació Pau Casals amb seu al Vendrell, amb l’objectiu de preservar el seu llegat i la casa de Sant Salvador, que va haver d’abandonar en marxar a l’exili i en la qual mai més hi va poder tornar a viure.

MÉS INFORMACIÓ

Vil·la Museu Pau Casals
Avinguda Palfuriana, 67
43880 Sant Salvador, el Vendrell

www.paucasals.org
museu@paucasals.org
+34 977 684 276 

Nascut al Vendrell (Baix Penedès) el 1876, fou compositor, director d’orquestra, el millor violoncel·lista de tots els temps i un veritable humanista; així mateix, va defensar tota la vida els seus ideals de pau, llibertat i catalanitat, per la qual cosa fins i tot va escollir deixar de tocar com a protesta i morir a l’exili, a Puerto Rico, el 1973.

Casals va ser un infant precoç en les seves habilitats amb la música. Amb 5 anys ja estudiava composició i cant amb el seu pare, que era l’organista de l’església del Vendrell i feia classes de piano. Així va conèixer la mare de Pau Casals, que era la seva alumna i que havia nascut a Puerto Rico en una família de procedència catalana. Als 5 anys, doncs, es va convertir en segon soprano del cor parroquial; al voltant dels 7 anys tocava el violí i als 9 anys ja tocava l’orgue de l’església (que encara existeix), quan el seu pare no ho podia fer per algun motiu. 

Per aquell temps, va veure una banda de músics ambulants a la plaça del poble que tocaven instruments curiosos i el va fascinar una mena de violoncel rudimentari. Va insistir al seu pare, que tenia molta traça com a artesà, que li’n construís un amb una carabasseta buida i, així, es va convertir en el seu primer instrument, que es conserva al Museu Pau Casals i és un símbol com a element humil que prové de la terra. Tenia una sola corda, però hi va aprendre moltes composicions del seu pare i fins el va tocar en alguna ocasió a l’antic monestir de Santes Creus. El pare, que li havia construït també una bicicleta o un rellotge de fusta, va voler que ell tingués un ofici i el va fer anar de ben petit d’aprenent amb un amic fuster. No creia que, malgrat les seves clares habilitats, pogués guanyar-se la vida com a músic, ja que en coneixia les dificultats. Si no hagués estat per la convicció i determinació de la mare, no hi hauria accedit mai. 

Finalment, als 11 anys, Pau Casals va ingressar a l’Escola Municipal de Música de Barcelona. Les discussions i diferències dels pares, però, no van cessar en molt de temps, la qual cosa va acabar afectant l’equilibri del músic i li provocà un gran patiment. A la ciutat, en poc temps es va fer un lloc i començà a treballar en un trio musical al cafè Tost. Aviat va aconseguir fer-se un repertori a mida i un nom: era conegut com el Nen del violoncel. Les seves interpretacions van destacar de seguida per les innovacions i el virtuosisme. Després dels seus estudis a Barcelona va anar a Madrid becat per la reina Maria Cristina. Amb 20 anys va començar la seva carrera com a solista a Espanya i amb 23 anys va fer el seu debut internacional a París. En pocs anys, es va convertir en un dels millors violoncel·listes del panorama internacional amb gires d’èxit per tot el món.

Anecdotari

• Quan Pau Casals va començar a tocar l’orgue de l’església per substituir el pare en alguna ocasió tenia 9 anys i van haver de construir-li unes alces perquè arribés bé als pedals. El petit Pau rebia molts elogis dels veïns i feligresos, que no deixaven de sorprendre’s en cada actuació i, fins i tot, l’obsequiaven amb pastissos a la sortida. Anys més tard, el 1929, ell mateix va contribuir a la restauració de l’orgue, del segle XVIII, que encara sona avui al Vendrell.
• El cèlebre pianista i compositor Isaac Albéniz descobrí Pau Casals tocant en un cafè a Barcelona. Meravellat pel seu talent va donar a la seva mare una carta de recomanació per estudiar a Madrid. Allà la reina Maria Cristina li va concedir una beca per continuar els estudis i va estar sota la protecció d’un músic i formador brillant, molt influent i protector de les arts: el comte Guillermo de Morphy. Casals tenia 17 anys i, segons diu ell mateix, el comte es va convertir en una peça clau en la seva vida: «Veritablement, fou més que el meu mestre, el meu protector i el meu guia: fou el meu millor amic.»
• Casals es va relacionar al llarg de la vida amb nombroses personalitats de nivell mundial (com els presidents dels Estats Units J.F. Kennedy o H.S. Truman), però també parlava sempre amb els pescadors de Sant Salvador del Vendrell, proclamava la seva saviesa i deia que en va aprendre coses molt importants de la vida. Per exemple, recordava amb afecte els aprenentatges de tot tipus al costat d’un vell home de mar, Pau de la Senda, vigilant de l’ermita del barri mariner, que li va ensenyar fins i tot a nedar.

Casals amant del paisatge 

«Quan tanco els ulls, veig el mar de Sant Salvador i la vila marinera de Sitges, amb les petites barques de pesca a la sorra, les vinyes, les oliveres i els magraners del Camp de Tarragona, el riu Llobregat i els pics de Montserrat. Catalunya és la terra on vaig néixer i l’estimo com a una mare.»

El mateix Casals, en el llibre de les seves Reflexions, recollides per Albert E. Kahn, descriu els sons i elements del paisatge natural i humà que l’inspiraren: el mar Mediterrani, la brillantor de la llum solar, el so del vent i les ones, els núvols canviants, els cants de les albades, el soroll de les feines de pescadors i vinyaters, els balls de la plaça, l’estridència de les gralles, les melodies del moviment dels arbres, els ocells piulant i la gent xerrant amb tots els matisos i les ondulacions de la veu:

«Els primers records de la meva vida s’associen amb el mar. Puc afirmar que vaig descobrir-lo quan era encara un infant. Precisament, el Mediterrani, prop del Vendrell, on vaig néixer. Des del primer any de vida, la mare començà a portar-me a la vora del mar, al poblet de Sant Salvador. […] Allí hi havia una petita ermita […] romànica. La llum es filtrava a través de les finestres i l’únic so era sentir xiular el vent. Jo diria que aquest va ser el començament de la meva vida conscient —el sentit de la llum del sol i del so del mar. A mesura que vaig anar creixent, romania hores i hores contemplant el mar des d’aquestes finestres, meravellat de veure com s’estenia interminable fins a l’infinit, com les ones, incansables, avançaven cap a la sorra, i com els núvols componien formes canviants en el cel. És una visió que mai no ha deixat de corprendre’m.» 

«Als matins, de tant en tant em despertava el so de les albades que cantaven la gent del poble —pescadors i vinyaters— quan anaven cap a la feina. D’altres vegades, als vespres, hi havia ballades a la plaça i, alguns cops, festivals, en els quals es tocava la gralla. […] Cada dia podia escoltar el pare com tocava, al piano o a l’orgue, cançons, música religiosa i composicions dels mestres. Em portava a tots els serveis de l’església i, així, al cant gregorià, el coral i els solos d’orgue es convertiren en una part de la meva vida quotidiana. I, a més, hi havia els meravellosos sons de la natura, el so del mar, el so del vent movent-se a través dels arbres, el delicat cant dels ocells, la infinitament variada melodia de la veu humana, no solament en cançons, sinó parlada. Quina riquesa musical! Em sostenia i m’alimentava.»

«Don Pablo Casals amó la naturaleza».
Retalls de premsa de la mort de Pau Casals, 1973-1974.
Codi: TEXT 09905. (Arxiu Fundació Pau Casals)

INFORMACIÓ

Vil·la Museu Pau Casals
Avinguda Palfuriana, 67
43880 Sant Salvador, el Vendrell

www.paucasals.org
museu@paucasals.org
+34 977 684 276