Pau Casals aplicava exemples de la natura per explicar la seva manera de tocar: tocar com una fulla a la tardor, no en una caiguda directa sinó en moviments suaus i oscil·lants; tocar una nota com si fos una estrella; escometre una successió musical com si es tractés d’un arc de Sant Martí. Així mateix, el xiulet del vent a la petita ermita romànica de Sant Salvador o el xiuxiueig dels arbres quan els fregava eren font d’inspiració.

Pau Casals descriu la música amb els sons de la natura i realitza comparacions musicals partint dels moviments naturals dels elements (la caiguda de les fulles, la manera com les plantes creixen buscant la llum, l’efecte de les canyes en vinclar-se, el so dels passos sobre un camí de terra), ja sigui per acció pròpia o en resposta al nostre contacte:

«[…] hi havia els meravellosos sons de la natura, el so del mar, el so del vent movent-se a través dels arbres, el delicat cant dels ocells, la infinitament variada melodia de la veu humana, no solament en cançons, sinó parlada. Quina riquesa musical! Em sostenia i m’alimentava.»