Nascut al Vendrell (Baix Penedès) el 1876, fou compositor, director d’orquestra, el millor violoncel·lista de tots els temps i un veritable humanista; així mateix, va defensar tota la vida els seus ideals de pau, llibertat i catalanitat, per la qual cosa fins i tot va escollir deixar de tocar com a protesta i morir a l’exili, a Puerto Rico, el 1973.

Casals va ser un infant precoç en les seves habilitats amb la música. Amb 5 anys ja estudiava composició i cant amb el seu pare, que era l’organista de l’església del Vendrell i feia classes de piano. Així va conèixer la mare de Pau Casals, que era la seva alumna i que havia nascut a Puerto Rico en una família de procedència catalana. Als 5 anys, doncs, es va convertir en segon soprano del cor parroquial; al voltant dels 7 anys tocava el violí i als 9 anys ja tocava l’orgue de l’església (que encara existeix), quan el seu pare no ho podia fer per algun motiu. 

Per aquell temps, va veure una banda de músics ambulants a la plaça del poble que tocaven instruments curiosos i el va fascinar una mena de violoncel rudimentari. Va insistir al seu pare, que tenia molta traça com a artesà, que li’n construís un amb una carabasseta buida i, així, es va convertir en el seu primer instrument, que es conserva al Museu Pau Casals i és un símbol com a element humil que prové de la terra. Tenia una sola corda, però hi va aprendre moltes composicions del seu pare i fins el va tocar en alguna ocasió a l’antic monestir de Santes Creus. El pare, que li havia construït també una bicicleta o un rellotge de fusta, va voler que ell tingués un ofici i el va fer anar de ben petit d’aprenent amb un amic fuster. No creia que, malgrat les seves clares habilitats, pogués guanyar-se la vida com a músic, ja que en coneixia les dificultats. Si no hagués estat per la convicció i determinació de la mare, no hi hauria accedit mai. 

Finalment, als 11 anys, Pau Casals va ingressar a l’Escola Municipal de Música de Barcelona. Les discussions i diferències dels pares, però, no van cessar en molt de temps, la qual cosa va acabar afectant l’equilibri del músic i li provocà un gran patiment. A la ciutat, en poc temps es va fer un lloc i començà a treballar en un trio musical al cafè Tost. Aviat va aconseguir fer-se un repertori a mida i un nom: era conegut com el Nen del violoncel. Les seves interpretacions van destacar de seguida per les innovacions i el virtuosisme. Després dels seus estudis a Barcelona va anar a Madrid becat per la reina Maria Cristina. Amb 20 anys va començar la seva carrera com a solista a Espanya i amb 23 anys va fer el seu debut internacional a París. En pocs anys, es va convertir en un dels millors violoncel·listes del panorama internacional amb gires d’èxit per tot el món.

Anecdotari

• Quan Pau Casals va començar a tocar l’orgue de l’església per substituir el pare en alguna ocasió tenia 9 anys i van haver de construir-li unes alces perquè arribés bé als pedals. El petit Pau rebia molts elogis dels veïns i feligresos, que no deixaven de sorprendre’s en cada actuació i, fins i tot, l’obsequiaven amb pastissos a la sortida. Anys més tard, el 1929, ell mateix va contribuir a la restauració de l’orgue, del segle XVIII, que encara sona avui al Vendrell.
• El cèlebre pianista i compositor Isaac Albéniz descobrí Pau Casals tocant en un cafè a Barcelona. Meravellat pel seu talent va donar a la seva mare una carta de recomanació per estudiar a Madrid. Allà la reina Maria Cristina li va concedir una beca per continuar els estudis i va estar sota la protecció d’un músic i formador brillant, molt influent i protector de les arts: el comte Guillermo de Morphy. Casals tenia 17 anys i, segons diu ell mateix, el comte es va convertir en una peça clau en la seva vida: «Veritablement, fou més que el meu mestre, el meu protector i el meu guia: fou el meu millor amic.»
• Casals es va relacionar al llarg de la vida amb nombroses personalitats de nivell mundial (com els presidents dels Estats Units J.F. Kennedy o H.S. Truman), però també parlava sempre amb els pescadors de Sant Salvador del Vendrell, proclamava la seva saviesa i deia que en va aprendre coses molt importants de la vida. Per exemple, recordava amb afecte els aprenentatges de tot tipus al costat d’un vell home de mar, Pau de la Senda, vigilant de l’ermita del barri mariner, que li va ensenyar fins i tot a nedar.

Casals amant del paisatge 

«Quan tanco els ulls, veig el mar de Sant Salvador i la vila marinera de Sitges, amb les petites barques de pesca a la sorra, les vinyes, les oliveres i els magraners del Camp de Tarragona, el riu Llobregat i els pics de Montserrat. Catalunya és la terra on vaig néixer i l’estimo com a una mare.»

El mateix Casals, en el llibre de les seves Reflexions, recollides per Albert E. Kahn, descriu els sons i elements del paisatge natural i humà que l’inspiraren: el mar Mediterrani, la brillantor de la llum solar, el so del vent i les ones, els núvols canviants, els cants de les albades, el soroll de les feines de pescadors i vinyaters, els balls de la plaça, l’estridència de les gralles, les melodies del moviment dels arbres, els ocells piulant i la gent xerrant amb tots els matisos i les ondulacions de la veu:

«Els primers records de la meva vida s’associen amb el mar. Puc afirmar que vaig descobrir-lo quan era encara un infant. Precisament, el Mediterrani, prop del Vendrell, on vaig néixer. Des del primer any de vida, la mare començà a portar-me a la vora del mar, al poblet de Sant Salvador. […] Allí hi havia una petita ermita […] romànica. La llum es filtrava a través de les finestres i l’únic so era sentir xiular el vent. Jo diria que aquest va ser el començament de la meva vida conscient —el sentit de la llum del sol i del so del mar. A mesura que vaig anar creixent, romania hores i hores contemplant el mar des d’aquestes finestres, meravellat de veure com s’estenia interminable fins a l’infinit, com les ones, incansables, avançaven cap a la sorra, i com els núvols componien formes canviants en el cel. És una visió que mai no ha deixat de corprendre’m.» 

«Als matins, de tant en tant em despertava el so de les albades que cantaven la gent del poble —pescadors i vinyaters— quan anaven cap a la feina. D’altres vegades, als vespres, hi havia ballades a la plaça i, alguns cops, festivals, en els quals es tocava la gralla. […] Cada dia podia escoltar el pare com tocava, al piano o a l’orgue, cançons, música religiosa i composicions dels mestres. Em portava a tots els serveis de l’església i, així, al cant gregorià, el coral i els solos d’orgue es convertiren en una part de la meva vida quotidiana. I, a més, hi havia els meravellosos sons de la natura, el so del mar, el so del vent movent-se a través dels arbres, el delicat cant dels ocells, la infinitament variada melodia de la veu humana, no solament en cançons, sinó parlada. Quina riquesa musical! Em sostenia i m’alimentava.»

«Don Pablo Casals amó la naturaleza».
Retalls de premsa de la mort de Pau Casals, 1973-1974.
Codi: TEXT 09905. (Arxiu Fundació Pau Casals)

INFORMACIÓ

Vil·la Museu Pau Casals
Avinguda Palfuriana, 67
43880 Sant Salvador, el Vendrell

www.paucasals.org
museu@paucasals.org
+34 977 684 276