Pau Casals amb 23 anys va començar la trajectòria professional i va actuar en els millors auditoris del món. Des que va debutar internacionalment a París el 1899, els inicis de la seva carrera van ser extraordinaris i va arribar a fer dos-cents cinquanta concerts per any. Va guanyar molts diners i, quan va haver d’anar a l’exili, era solvent econòmicament. El seu compromís, però, el va portar a deixar de banda els concerts públics per dedicar-se de ple a ajudar els exiliats. Pensava que hi havia «coses més importants que la música» en aquell moment i, per això, va dur a terme una tasca infatigable d’auxili des de Prada. La seva residència va convertir-se en una veritable oficina de peticions d’ajuda a través de milers de cartes que adreçava a organitzacions internacionals i personalitats. Hi rebia també una allau de peticions individuals de refugiats, i va organitzar-se, junt amb persones com el seu amic Joan Alavedra, fins i tot per llogar un camió amb xofer i repartir paquets amb queviures, roba i medicaments als camps de concentració (Argelers, Ribesaltes, Setfonts o el Voló…), els quals ja havia visitat anteriorment.

El volum dels seus ajuts en xifres es documentava en l’exposició «Pau Casals i l’exili» que va dur a terme la Fundació Pau Casals l’any 2007: es conserven pàgines i pàgines en què figuren les donacions econòmiques que Casals va fer al llarg dels anys d’exili. La llista completa, només entre 1938 i 1940, suma un total de 142.092 francs francesos. Tota una fortuna. Actualment, més de 30.000 euros. A més a més, la seva ajuda no va ser puntual: el 1953 es va crear l’organització Spanish Refugee Aid i Casals en va ser president honorari i hi va col·laborar fins al 1973.

«Primer, soc un home, i segon, un artista. Com a home la meva primera obligació és lluitar pel benestar de la humanitat.»

 Lluita per la pau i la llibertat

Pau Casals va defensar la pau com un objectiu prioritari. Contraposava la música, que expressava el bo i millor de la humanitat, a la guerra, que per ell era el pitjor. La relació de Pau Casals amb les Nacions Unides va ser molt llarga i intensa. Després de la Segona Guerra Mundial va protestar amb el seu silenci pel fet que els aliats van mantenir la dictadura del general Franco. I, en aquest context de la Guerra Freda i l’amenaça nuclear, va mobilitzar-se en favor de la pau i la democràcia fins el final de la vida. Casals va ser convidat a tocar en tres ocasions a l’Assemblea General de les Nacions Unides, el 1958, el 1963 i el 1971, i els seus tres discursos són una magnífica expressió del pensament i la sensibilitat d’aquest català universal. 

El 24 d’octubre de 1958 fou convidat pel secretari general de les Nacions Unides, Dag Hammarskjöld, a fer un concert a l’Assemblea General per commemorar el Dia de les Nacions Unides. El concert, juntament amb el «missatge de pau» que Pau Casals havia gravat dies abans a Ginebra, va ser retransmès per ràdio a més de quaranta països. Pau Casals va ser nomenat per al Premi Nobel de la Pau.

El 19 d’abril de 1962, amb el concert de l’oratori El pessebre celebrat al Memorial Opera House de San Francisco, anuncià la seva intenció d’embarcar-se en una croada personal per la dignitat humana, la fraternitat i la pau. Durant els deu anys següents, Pau Casals dirigí El pessebre arreu del món. L’any 1963, el president dels Estats Units, John Fitzgerald Kennedy, li va concedir la Medalla Presidencial de la Llibertat.

Tant els festivals organitzats per Pau Casals com les representacions d’El pessebre sempre van tenir una gran significació per als qui van patir els estralls de les guerres. Com a mostra, reproduïm un fragment d’una crònica a la premsa de l’exili a Mèxic:

«La petita figura del Mestre, dret sovint sobre l’estrada, semblava fugir de les fustes que l’encerclaven i esdevenia gegantina als ulls dels músics, dels cantaires i del públic, tots com hipnotitzats. No debades era una naixença divina allò que es commemorava. Però era també la consagració als ulls del món de la música catalana i del seu geni creador. No oblidaré mai, per anys que visqui, els acords finals d’una majestuositat digna de la suprema invocació repetida en una mena de càntic infinit: “Pau a la terra!; Mai més cap guerra!; Mai més pecat!; Pau als homes de bona voluntat!”» (Artur Bladé, «El Festival Pau Casals a Acapulco», Pont Blau, 99, gener 1961)

L’any 1971, Pau Casals participà en el concert del Dia de les Nacions Unides, a la seu de l’Assemblea General, a Nova York. Estrenà l’Himne a les Nacions Unides, i el secretari general, U Thant, li va fer entrega de la Medalla de la Pau en reconeixement a la seva trajectòria i actitud.

 El secretari general de l’ONU, U Thant, concedint a Pau Casals la Medalla de la Pau
de les Nacions Unides. (Fons Pau Casals, 24 d’octubre de 1971)

El juny de 1972 creà, juntament amb la seva esposa Marta Montañez, la Fundació Pau Casals amb seu al Vendrell, amb l’objectiu de preservar el seu llegat i la casa de Sant Salvador, que va haver d’abandonar en marxar a l’exili i en la qual mai més hi va poder tornar a viure.

MÉS INFORMACIÓ

Vil·la Museu Pau Casals
Avinguda Palfuriana, 67
43880 Sant Salvador, el Vendrell

www.paucasals.org
museu@paucasals.org
+34 977 684 276