A partir de la informació que ens arriba de les fonts escrites i dels seus biògrafs, sabem que Pau Casals va rebre un estil d’educació propi dels ambients de la reialesa a Madrid de la mà del comte de Morphy, amb un coneixement ampli de les humanitats i les arts. Casals tenia molt clara la importància de l’educació i l’humanisme. Per això, tot comptant amb una formació integral i amb uns valors morals profunds, sempre va treballar perquè la cultura (i la música en especial) arribés a tots els àmbits de la societat i a totes les classes socials. Afirmava que la música havia de servir per a alguna cosa, transformar, i així ho va fer evident al llarg de la seva vida.

La idea de fundar una gran orquestra per a Barcelona va germinar durant molt temps en el pensament de Pau Casals, mentre dirigia conjunts orquestrals de nivell per tot el món, fins que un seguit de condicionants vitals i professionals ho van fer possible finalment el 13 d’octubre de 1920, al Palau de la Música Catalana. 

Un cop assegurat el suport econòmic per part de la Junta de Patronat, aquesta va ser formada finalment per Josep Soldevila, comte de Lavern, Josep de Montoliu, Carles Vidal-Quadras, Francesc Cambó, Claudi Sabadell, Jeroni de Moragas, Josep Andreu, Felip Capdevila i Joaquim Pena.

Es van seleccionar els músics per a l’Orquestra Pau Casals entre els millors del país, amb un sou digne per a tots, que no era habitual en l’època; i el Mestre, des de l’inici, també va tenir interès a incorporar-hi una bona representació d’un instrument que no era tan habitual encara en les formacions musicals: la trompa. 

El treball en els assajos va ser molt intens, amb dos assajos diaris. I, a més a més, la preparació de les partitures en els mesos previs de treball a Sant Salvador del Vendrell, va comportar com a conseqüència una malaltia visual greu al Mestre pel seu sobreesforç; sobretot en la còpia de partitures microscòpiques com la de l’obra Una vida d’heroi, de Strauss, que es conserva al Museu Pau Casals.

Tot i els inicis complicats, l’Orquestra Pau Casals va assolir el reconeixement dels directors internacionals en dos anys i els seus concerts eren aplaudits pel públic. Així mateix, els músics comentaven amb entusiasme la bellesa de les obres que tocaven i l’extraordinària execució que havien estat capaços d’assolir gràcies a les indicacions artístiques de Pau Casals. Afirmaven que els feia l’efecte que tocaven com no ho havien fet mai i que ell era capaç de transmetre’ls les tècniques amb una senzillesa només a l’abast dels déus de la música. Ho recordaven anys després dient «Allò va acabar-se amb el Mestre!». 

Tot i l’èxit de l’Orquestra Pau Casals, hi havia un aspecte que encara preocupava el Mestre: sentia que només arribava a les classes benestants. Per això, va dirigir-se a les entitats d’obrers i els va oferir els seus concerts a canvi d’una subscripció simbòlica, perquè creia fermament que la classe treballadora havia de gaudir dels fruits culturals de la societat a la qual contribuïa amb el seu esforç; també influït pel moviment coral que havia impulsat Anselm Clavé. Així, l’any 1925, es crea l’Associació Obrera de Concerts, que va dur a terme una gran funció social amb els concerts dominicals que van representar un bàlsam en una època de desigualtats.

«El que jo volia era una Associació específicament obrera, regida i administrada pels mateixos obrers que la compondrien. Molt sovint, els treballadors romanen al marge de la vida musical; jo desitjava que això no ocorregués al meu país; que els homes i les dones que cada dia passen tantes hores en fàbriques, magatzems i oficines, també poguessin participar en la vida musical i en unes condicions que aquesta participació els obrís nous horitzons, els enriquís l’esperit.» Josep M. Corredor, Converses amb Pau Casals (Selecta, 1967)

L’últim concert de l’Orquestra Pau Casals fou el 12 de juliol de 1937, en plena guerra civil, al Teatre del Liceu. Dos anys més tard, amb les tropes franquistes arribant a Barcelona, Casals es va exiliar definitivament en una petita població de la Catalunya Nord: Prada del Conflent. 

A Prada, Pau Casals es va dedicar durant anys a la tasca d’ajuda als exiliats i, també, a la fi de la Segona Guerra Mundial, va deixar de fer concerts als països aliats per compromís moral i en protesta per la seva actitud i permisivitat davant del Govern de Franco. A finals del 1946, va acceptar el seu primer alumne de violoncel a l’exili: Bernard Greenhouse. Continuà treballant en les seves composicions i impartint classes a nous deixebles que arribaven d’arreu del món, com ara Zara Nelsova o Madeline Foley.

MÉS INFORMACIÓ

Vil·la Museu Pau Casals
Avinguda Palfuriana, 67
43880 Sant Salvador, el Vendrell

www.paucasals.org
museu@paucasals.org
+34 977 684 276