El viatge llampec al Vendrell del “rojo” Casals

El franquisme tenia una veritable obssessió amb Pau Casals, malgrat que s’hagués exiliat el 1939. Casals es va convertir en una mena de bèstia negra de la dictadura. Perquè al règim no li feia cap gràcia que, des de Prada de Conflent, el músic seguís ajudant els exiliats i la causa republicana. 

La premsa franquista no s’oblidava del viol·locenlista, malgrat la llunyania. El 22 d’octubre de 1939, un article de l’època afirmava: “Sin Casals, también podremos vivir y, por cierto, muy tranquilamente. Quien no podrá vivir más tranquilo en su casa de Prades (de Conflent) es el propio Casals, amargado constantemente, recordando su casa del Vendrell”. El règim franquista li va embargar bona part dels seus comptes corrents, com va fer amb d’altres destacats intel·lectuals o dirigents republicans, en el si del Tribunal de Responsabilitats Polítiques, per molt que fossin a l’exili.

No és estrany, doncs, que Pau Casals, demòcrata convençut, es negués a tornar a l’Espanya de Franco. No posaria els peus ni al seu país ni a casa seva fins que la dictadura desaparegués. Així les coses, Casals només va tornar a trepitjar la mansió que tenia al Vendrell, al barri marítim de Sant Salvador, coneguda com a Vil·la Casals, en una sola ocasió. Només va trencar l’exili per uns pocs dies i ho va fer per una causa major: per donar sepultura al cementiri del Vendrell a la seva primera esposa, Francesca Capdevila. L’estada de Casals al Vendrell encara és recordada per alguns dels nens de l’època que van visitar “el mestre” (com se’l coneix al seu poble) sota l’atenta mirada de la Guàrdia Civil. Fins i t ot el ‘New York Times’ es va fer ressó del viatge de Casals i va recollir l’estada llampec del músic al Vendrell per enterrar la dona, tot titulant “Casals trenca l’exili” (vegeu article adjunt).

 

La veneració internacional xoca de ple, però, amb els informes de la Guàrdia Civil local, que l’acusaven de tenir “arraigadas ideas separatistas” i d’haver avalat personalment, des de l’exili, “a individuos criminales de esta localidad”. La premsa franquista també tenia una autèntica fixació amb el músic, de qui deien coses com ara que la figura de Casals demostra que “se puede llegar a ser un genio en el arte, y llevarse en otras actividades como un perfecto asno”.

*La secció “Quin geni!” del nostre blog que vol compartir amb vosaltres algunes de les anècdotes, vivències, aventures i peripècies de Gaudí, Miró, Picasso i Pau Casals en els paisatges de Reus, Mont-roig, Horta de Sant Joan i El Vendrell, respectivament.

Subscriu-te al nostre newsletter al següent enllaç http://eepurl.com/bAOsyL i rebràs tota la informació al teu correu electrònic.