Pablo Picasso, la sublimació del paisatge

Picasso sojornà dues vegades a Horta de Sant Joan, que ell anomenava Horta d’Ebre. En les dues estades el paisatge és fonamental per al jove pintor. En la primera, els Ports tenen una importància espiritual, cabdal en el seu ànim . Aquí cal remarcar la presència del seu gran amic Manuel Pallarès. En la segona, el protagonisme l’assolirà un altre paisatge: la muntanya de Santa Bàrbara. Mentre que a la primera estada la relació és fonamentalment emocional, en la segona serà ja més plàstica, ja que la muntanya entra a formar part important del nou estil que l’artista malagueny està desenvolupant: el cubisme. Però també continua sent una relació sentimental perquè hi incorpora la dona que estima, la seva companya Fernande Olivier.

De la primera estada a Horta, el més important no són les obres pintades, sinó la transformació personal que va viure Picasso, el que passava en el seu interior. El curs 1897-98 Picasso el va seguir a la Real Academia de San Fernando, a Madrid. La seva família de Màlaga es feia càrrec d’una part de les despeses, però li van retirar l’ajuda econòmica perquè no estaven d’acord amb el comportament del jove estudiant. Als problemes econòmics s’hi va afegir una malaltia, l’escarlatina. En aquesta situació tornava Picasso a Barcelona a finals de maig de 1898. El seu amic d’Horta, Manuel Pallarès, el va convidar a passar l’estiu al poble per refer-se del depauperat estat físic i anímic en què es trobava: “Amb els caldos de gallina que fa ma mare, et refaràs.” 

D’aquests mesos cal destacar l’agost, que Picasso i el seu amic Manuel Pallarès decideixen passar als Ports, dormint sota el refugi d’una balma i en comunió amb aquell paisatge feréstec. Allí enmig de la natura, lluny de la tutela artística del seu pare i de l’Acadèmia, enfortirà encara més l’amistat amb Pallarès, l’amic que també el salvà de morir ofegat. Però sobretot, el més important són les noves sensacions de llibertat creativa que envaeixen el jove pintor. 

No podem separar aquest moment d’una altra frase, encara més famosa, la pronunciada per Picasso respecte al poble del seu amic: «Tot el que sé ho he après a Horta.» Quan tornà a Barcelona, ja res no era igual: feia vuit mesos n’havia sortit un noi jove amb grans facultats per pintar i ara hi tornava un geni disposat a enlluernar i revolucionar el món de l’art. 

L’estiu de 1909, Picasso tornà a Horta. Va arribar amb la seva companya Fernande Olivier. En aquesta segona estada, Picasso s’allotjà a l’Hostal del Trompet (el fill del propietari era el pregoner del poble). La seva companya parisenca tenia problemes de salut i la mestressa de l’hostal es preocupava per ella, encara que el menjar, segons la jove francesa, era “molt monòton”: sembla que la sopa de safrà i la carn de corder eren els àpats habituals. L’estada durà tres mesos, arribaren el 5 de juny i marxaren el 5 de setembre. 

Picasso i Fernande es van integrar a la vida d’Horta. Van fer amistat amb Tobies Membrado, el forner del poble, que li cedí les golfes de casa seva, a la plaça de Missa, just davant l’hostal, per utilitzar-les com a estudi. Allí Picasso pintà i emmagatzemà les obres que anava creant. El jove Tobies quedà astorat en veure la producció del seu amic pintor i en un acte de generositat li va dir: “Pablo, pintant així no et guanyaràs la vida, però mentre jo hi sigui de pa no te’n faltarà.”

Per què va tornar Picasso a Horta? Picasso va venir a retrobar la felicitat necessària per fer esclatar aquest nou estil artístic, que algun crític de l’època va anomenar, despectivament, cubisme. I ja tenia pensat que la muntanya hi jugaria un paper principal. Picasso era conscient que estava creant un nou concepte artístic i va triar Horta expressament per desenvolupar-lo. Com explica Palau i Fabre, Picasso no va venir només a cercar un paisatge ideal per al nou estil, sinó també a homenatjar el poble del seu amic, on va recuperar la salut i la força per sorprendre el món de l’art. 

Les primeres pintures són paisatges urbans: La fàbrica (en realitat un molí d’oli), La bassa i Cases sobre un pujol. També hi ha un parell d’olis de la muntanya de Santa Bàrbara que n’accentuen la forma cònica. Són obres que s’emmarquen en el cubisme geomètric, exclusiu d’Horta, on el tractament del paisatge urbà és molt especial. Palau i Fabre escriu a Picasso Cubisme 1907-1909:

“Hem d’aturar-nos un moment més a contemplar la producció d’Horta, subratllant-ne el caràcter progressivament platònic, en el sentit que aquelles cases i aquells paisatges no ens descriuen la realitat del poble, sinó que ens el sublimen. Les parets i les teulades són fetes d’aire, són perquè hi puguem passar a través, ingràvids, com si fóssim al Paradís, i corroborem la nostra asserció que Horta fou i restà per a Picasso, durant tota la seva vida, el Paradís perdut.” 

L’altre tema tractat per Picasso durant aquesta segona estada a Horta és el retrat. Fernande és la principal protagonista. El cubisme geomètric de les cases d’Horta va derivant cap al cubisme analític amb el rostre de la seva companya com a referència. Però aviat la muntanya de Santa Bàrbara es va apoderant del cos de Fernande. Primer el coll va adoptant la forma cònica de la muntanya, després el rostre femení es va barrejant amb el paisatge de fons, fins a arribar a les dues obres titulades Dona nua sobre fons de muntanyes, on Fernande i la muntanya són un tot indestriable.

Palau i Fabre ens explica també aquesta fusió entre dona i paisatge al mateix llibre: 

La comunió que l’artista intenta establir entre la dona que estima i la terra que estima, fins a fer-ne un tot, culmina en les dues versions de Dona nua sobre fons de muntanyes. Tant en una com en l’altra el cos de la dona és ascensió, és muntanya, és ascensió d’una muntanya coronada per la testa. Picasso havia escalat la muntanya de Santa Bàrbara amb el seu amic Pallarès el 1898 i és quasi segur que l’ha tornada a escalar durant aquest dies. En descriure’ns així a Fernande, en fa un elogi molt més eloqüent que no sembla, tenint en compte el que Horta significa per a ell. És un elogi que, molt possiblement, Fernande no sabé copsar i que forma part d’aquest llenguatge críptic i íntim que trobem constantment en l’obra de l’artista. No és gaire segur que pogués fer mai més una ponderació de la dona equiparable. Però tampoc Horta, a través del paisatge i a través de la dona, no podia ser cantada amb accents més alts.

 

Els Ports i la muntanya de Santa Bàrbara, el Paradís perdut de Picasso

 

Elias Gaston Membrado

Centre Picasso d’Horta de Sant Joan