El paisatge que va inspirar Miró

Deia Joan Perucho que si hi ha cap nom que estigui estretament vinculat a l’arrel física d’una terra o un paisatge, aquest és indubtablement el de Joan Miró, i hi està tant per una connexió de fatalitat, biològica i irrenunciable, com per una mantinguda voluntat que així sigui.

El pintor Joan Miró té arrels a Mont-roig del Camp. Arrels físiques: els pares de Miró van comprar el Mas Miró al marquès de Mont-roig l’any 1911. Arrels familiars: l’avi patern de Miró era el ferrer de Cornudella, així que de nen Miró ja freqüenta la zona, i gran quantitat de dibuixos de primera joventut representen paisatges de pobles del voltant. I arrels emocionals: és aquí on Joan Miró, l’any 1911, després de recuperar-se d’una depressió i en contra dels desitjos paterns, decidirà dedicar-se plenament a la pintura. “Renuncio pues a mi vida actual para dedicarme a la pintura”, escrivia Miró a son pare aquell mateix 1911. 

L’obra i l’univers mironians es van gestar a Mont-roig, en el marc estricte del Mas Miró i de les terres que l’envolten. Joan Miró hi passà gairebé invariablement tots els estius fins al 1976. L’arrelament al paisatge de Mont-roig, primer, i posteriorment al de Mallorca, on s’acaba establint definitivament als anys cinquanta, serà determinant en la seva obra i en el seu llenguatge. Miró va dir que el triangle format per Barcelona, Mont-roig i Mallorca havia configurat el seu art i la seva personalitat. No podem obviar que altres llocs com París (anys vint), Nova York (anys quaranta) i el Japó (anys seixanta), formarien els seus paisatges. Tanmateix, Mont-roig serà sempre el contrapunt, el xoc original al qual sempre torna i, per això diem que Mont-roig és el paisatge emocional de Miró. Artista discret i de silencis llegendaris, sempre es mostrava contundent en parlar de Mont-roig : “Tota la meva obra és concebuda a Mont-roig”, afirmaria.

A més de ser el model de la seva cèlebre obra La masia (l’obra més emblemàtica de l’etapa figurativa de Miró, que actualment es conserva a la National Gallery of Art de Washington), Mas Miró té el privilegi d’haver estat casa i taller de Miró durant tota la seva trajectòria vital i artística. Aquesta vinculació, aquesta fidelitat d’un artista a un lloc és un fet excepcional. Del 1911 fins al 1976, últim any que Miró treballa a Mas Miró, exceptuant els anys de la guerra civil, el pintor torna cada estiu, com una religió, al seu mas de Mont-roig. 

Joan Miró va clavar els peus a la terra de Mont-roig i va comparar les seves arrels amb les arrels dels arbres que hi contemplava. Per a ell, les arrels dels garrofers eren com els seus peus que penetren a la terra, i aquest contacte li proporcionava una força enorme. Miró admira la vitalitat dels garrofers, que no perden fulles. La seva fidelitat a aquesta terra i a aquest arbre és tan gran que afirmarà: “Quan viatjo sempre porto a la maleta un sobre amb una garrofa de Mont-roig; per a mi és una cosa gairebé religiosa.” 

Per això, la terra de Mont-roig, com a font d’inspiració, i Mas Miró, com a espai íntim i de treball, són paisatges essencials per poder reinterpretar l’obra de l’artista, i ara, amb la recuperació de Mas Miró i el paisatge emocional, poden ser visitats, reinterpretats i posats en valor sota una nova perspectiva.

Però Mas Miró és més que una imponent casa blanca entre el mar i la muntanya. És més que un espai on veure on vivia i treballava Joan Miró. Visitar Mas Miró és entendre com i per què el pintor va convertir-se en el geni universal que tots coneixem. Mas Miró no és només la masia i el taller del pintor, sinó també una atmosfera. Però sobretot un paisatge. Un paisatge que va plasmar en moltes de les seves obres primerenques, obres que potser a priori pocs reconeixem o identifiquem com a seves, però que són essencials per entendre l’evolució del seu llenguatge pictòric. 

La realitat de Miró perdura en la masia: sota l’ombra dels eucaliptus, on va pintar La vaileta; en el silenci de les habitacions, on encara conservem mobles que van ser models de quadres com La taula o El cavall, la pipa i la flor vermella; en els grafits i les taques de pintura al terra del taller, en la terra llaurada que envolta la casa i que ara torna a germinar, en el color dels garrofers i de les muntanyes que li van inspirar obres com Vinyes i oliveres, pintada des de la seva habitació, o en les orenetes que, com en el quadre de la masia, cada any tornen a fer el seu niu. I encara podem baixar fins a la platja de la Pixerota i contemplar La platja, o pujar fins a la Roca i contemplar Sant Ramon en equilibri tal com el va veure i plasmar Miró. 

El Mont-roig de Miró són les arrels, és el seu vincle amb la terra i la senzillesa de les coses quotidianes: en definitiva, un paisatge.

 

Elena Juncosa

Directora de la Fundació Mas Miró