Casals i l’efemèride més oblidada
A les efemèrides sempre hi figura que Pau Casals va morir el 22 d’octubre del 1973 (a Puerto Rico) i que la repatriació de les seves despulles va tenir lloc el 26 d’octubre del 1979. Són les efemèrides de manual, les que no falten mai en cap llibre sobre la vida del cèlebre viol·loncelista. N’hi ha una altra, però, que acostuma a passar més desapercebuda i que, malgrat això, té una especial transcendència per als vendrellencs, que adoraven Casals, el seu “mestre”.
El règim franquista tenia una autèntica obssessió amb el viol·locenlista, de qui feien un seguiment detallat, gairebé patològic, com ho demostren les investigacions de l’historiador Josep Maria Figueres. “Hemos conseguido finalmente que el proyectado concierto de Pablo Casals con asistencia de los Padres conciliadores haya quedado desestimado. No habrá concierto y por tanto no habrá problema”, escriu l’ambaixador espanyol a Roma el 1965 després de sabotejar diplomàticament un concert de Pau Casals a la capital italiana.
Aquest és tan sols un exemple del boicot al qual sotmetien Casals “urbi et orbi” les autoritats espanyoles, i d’aquí la importància simbòlica del que va passar al Vendrell pocs dies després de la mort del viol·loncelista. Per molt que el règim franquista hagués perseguit Casals tota la seva vida, els vendrellencs no l’havien oblidat mai i van ser capaços d’organitzar i sumar-se multitudinàriament a un funeral en homenatge al “mestre” el 26 d’octubre de 1973, és a dir, quatre dies després de la seva mort a Puerto Rico i amb el dictador encara viu. La crònica de l’època del diari ‘La Vanguardia’ constata que “ayer tarde se oficiaron solemnes funerales en el templo arciprestal completamente abarrotado de fieles hasta el punto de que muchos de ellos no pudieron penetrar en el templo”.
Definitivament, la pàgina de la història havia començat a canviar, i fins i tot l’arquebisbe de Tarragona del moment (Pont i Gol) va acceptar presidir el funeral i no es va estar de destacar “les qualitats humanes i artístiques de Pau Casals”, fent incís en “la seva aportació única a la cultura mundial”. El règim fins i tot va haver de veure com el campanar de l’església emitia música de Pau Casals a tot drap durant tot el dia.
Un pilar dels Nens del Vendrell, emmig d’un silenci absolut, va ser el colofó d’una jornada imprescindible per entendre la història d’amor que van viure Pau Casals i el Vendrell del primer a l’últim dia. De fet, Casals ho havia demanat un temps abans, des de l’exili, a Jan Julivert, cap de colla dels castellers: “Jan, quan torni a casa, m’heu de fer un tres de vuit”.
Pau Casals a la seva casa de Sant Salvador, al Vendrell
*La secció “Quin geni!” del nostre blog que vol compartir amb vosaltres algunes de les anècdotes, vivències, aventures i peripècies de Gaudí, Miró, Picasso i Pau Casals en els paisatges de Reus, Mont-roig, Horta de Sant Joan i El Vendrell, respectivament.
Subscriu-te al nostre newsletter al següent enllaç http://eepurl.com/
