No pot ser casualitat. Quatre grans genis universals com Pablo Picasso, Joan Miró, Antoni Gaudí i Pau Casals van crear part de la seva obra en un radi d’un centenar de kilòmetres, situat al sud de Catalunya, en l’espai turístic que avui dia coneixem com la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre. Però no és tan sols que aquesta terra els inspirés, sinó que també els servia per recuperar les forces, l’ànim i la salut. Així que, inspirats per tots ells, us proposem una selecció de 10 paisatges que curen.

Sembla que fos ahir que Joan Miró va abandonar el seu taller de Mont-roig del Camp, a Mas Miró, on l’artista va gestar el seu univers des que, el 1911, s’hi va instal·lar per recuperar la salut després de patir una depressió. Des de llavors, Joan Miró passarà gairebé invariablement tots els estius de la seva vida, fins al 1976, en aquesta masia agrícola, un dels referents fonamentals de la seva obra i el seu paisatge emocional.

Pau Casals va ser un viol·locenlista prematur que va gaudir de l’èxit internacional de molt jove, amb la qual cosa viatjava sovint arreu del món, d’auditori en auditori. La seva era una vida frenètica que, de tant en tant, requeria d’una pausa i un bon refugi que ell només trobava al Vendrell, el seu poble. “Afortunadament, durant els meus viatges per tants països mai he abandonat el nen del Vendrell”, deia. No és estrany, per tant, que escollís la platja de Sant Salvador per aixecar la casa de la seva vida (seu actual del Museu Pau Casals).

Ni Antoni Gaudí ni la seva obra poden entendre’s sense l’entorn agrícola de Reus i la natura del Camp de Tarragona, que usava a mode d’inspiració de tot i per a tot. En la recta final de la seva vida, era gairebé com un asceta, i d’hàbits vegetarians un cop s’asseia a la taula. Consumia productes simples i naturals, allò que avui dia en diríem aliments “poc processats”. Els historiadors expliquen que acostumava a portar sempre avellanes a les butxaques, el fruit sec per excel·lència del Camp de Tarragona, que Gaudí coneixia perfectament des que era un nen.

La muntanya de Santa Bàrbara, a la serralada dels Ports, és un dels paisatges picassians per excel·lència d’Horta de Sant Joan. Picasso pinta aquesta muntanya en les dues estades que fa en aquesta localitat, el 1898 i el 1909. Però també és un dels primers llocs que coneix d’Horta, la porta d’entrada a un paisatge natural que li va canviar la vida. “Les meves emocions més pures les vaig experimentar a una gran bosc d’Espanya quan, als setze anys, m’hi vaig retirar a pintar”, va dir en una ocasió.

Ja fos a peu o en bicicleta, Joan Miró tombava pel terme de Mont-roig del Camp. Li agradava observar el mar, els cargols, els insectes, les fulles d’atzavara, els ceps, les pedres, el treball de la terra, però, de ben jove, també ho feia per practicar alguna mena d’exercici físic i mantenir ben ferma la salut. Ascensos a l’ermita de la Mare de Déu de la Roca (des d’on es poden veure paisatges mediterranis com el de la imatge) l’inspiraven i el reconfortaven.

Va ser l’any 1910, quan ja era un artista consagrat internacionalment, que Pau Casals va fer construir la Vil·la Casals, la seva casa d’estiueig al passeig marítim de Sant Salvador, al Vendrell. Construïda com a refugi, com la casa dels seus somnis, el paradís a la terra que el guaria de tots els mals, el viol·locenlista la va poder gaudir ben poc, fins al 1939, quan va decidir exiliar-se. Només va tornar un cop al Vendrell. Un sol cop, “amargado constantemente, recordando su casa del Vendrell”, segons constatava malaltissament la premsa franquista.

El centre urbà de Reus forma part del paisatge emocional d’Antoni Gaudí, on es va fer gran i va modelar la seva complexa personalitat. “L’originalitat consisteix en tornar a l’origen”, acostumava a dir. Reus és una ciutat mitjana, comercial i dinàmica que, a mitjans del segle XIX, també era un baluard de les idees progressistes i liberals. És fruit de tot plegat que Gaudí és un adolescent desacomplexat i rebel que, amb els amics d’institut increpava la gent de missa i editava revistes anticlericals.

La de la Pixerota, que pren el nom del barranc del mateix nom, és la platja mironiana per excel·lència a Mont-roig del Camp. Joan Miró hi anava a peu a nedar i, de ben jove, fins i tot hi practicava la gimnàstica sueca damunt l’arena i davant l’estranyada mirada d’aquells que el veien. A la platja, que també va pintar, s’hi inspira, cavil·la i hi recull pedres, troncs i arrels que després transformarà en escultures.