La parella de Picasso “flipa” a Horta. Les cartes originals de Fernande Olivier des d’Horta de Sant Joan el 1909

De tots és prou sabut que Picasso, el 1909, no va arribar tot sol a Horta de Sant Joan, sinó que ho va fer acompanyat de Fernande Olivier, la seva primera núvia formal i model de pintors a París. Allò més desconegut, però, és que Fernande Olivier va escriure des d’Horta  de Sant Joan unes quantes cartes a amigues seves que són una joia perquè copsen fins a quin punt Fernande Olivier va “flipar” al poble. La por que li feien els crits del sereno a les nits o com el “tonto” del poble es va enamorar d’ella, són tan sols algunes de les històries que s’hi poden llegir. Bona part d’aquesta correspondència es troba a la Universitat de Yale (Beinecke Library), als Estats Units, i anava adreçada a l’escriptora Gertrude Stein i la seva companya Alice B. Toklas.

Diu Fernande Olivier, en una de les cartes, sobre el sereno que recorria el poble fent vetlla a les nits: “Hi ha un personatge aquí que m’irrita bastant: és el “sereno”. És l’home que vigila per la nit. Es passeja per la ciutat o el poble tot cridant l’hora que és i el temps que fa. Existeixen “serenos” a tota Espanya. No els voldria enlloc, però aquí fins i tot em fan por. Imagini’s una veu lúgubre que us desperta per la nit amb aquesta frase:“Lloat sigui Déu! Són les deu tocades” (això varia segons l’hora). “El cel és clar o ennuvolat” (això també depèn del temps). En francès això no fa por però en espanyol sona espantós. Això es repeteix, més o menys, cada quart d’hora ja que passejant no cal més temps per fer la volta al poble. A més, aquest funcionari és un vell xacrós que té una veu rogallosa de mil dimonis”.

Enamorats de Fernande

Fernande, que era una dona jove i guapa, va trasbalsar la parròquia masculina del poble, cosa que també es fa evident en les cartes. En una de les primeres que escriu, conta que el  “tonto” del poble li anava darrera tot el dia i de qui no podia entendre ni una sola paraula en no parlar ella res ni de català ni de castellà. Així que diu: “Com que no podia entendre’l malgrat el seu gran amor per mi, va deduir que jo era una tonta i com que ell també era un tonto, nosaltres érem –segons ell– dos tontos, és a dir, dos idiotes. Ja pot veure que malgrat tot, ell no tenia gens de respecte cap a la meva persona. Ahir, el pobre desventurat, va marxar pel camp i ningú no s’ha amoïnat, encara que no sàpiguen que ha estat d’ell”. (Vegeu carta adjunta 01).

Les anècdotes de la model parisenca a l’Horta de Sant Joan del 1909 no s’acaben mai, i l’alcalde i el mestre la festejaven a totes hores. Fixin-se bé: També estic molt bé amb el senyor alcalde, que em convida a anar-lo a veure a l’Ajuntament i em fa seure a la seva cadira. Pel que fa al senyor professor de l’escola, li ha agafat febre pel francès. Tots els vespres quan el sopar s’acaba, salta sobre el seu llibre de francès, llegeix i tradueix. Em fa llegir i fa traduir a en Pablo tot allò que pot sense cap benefici per nosaltres que aprenem de memòria les idees de Napoleó I ja que aquest és el títol de l’obra que ell té”. (Vegeu carta adjunta 02).

CRÈDITS

Cartes: Fons Gertrude Stein (Beinecke Library, Universitat de Yale)

Foto d’ella: Wikipedia

*La secció “Quin geni!” del nostre blog que vol compartir amb vosaltres algunes de les anècdotes, vivències, aventures i peripècies de Gaudí, Miró, Picasso i Pau Casals en els paisatges de Reus, Mont-roig, Horta de Sant Joan i El Vendrell, respectivament.

Subscriu-te al nostre newsletter al següent enllaç http://eepurl.com/bAOsyL i rebràs tota la informació al teu correu electrònic.